Si tenen alguna característica compartida, i en tenen d´altres que exposarem tot seguit, és el desassossec que ens deixen, una certa inquietud, una sensació de no haver sabut on ens hem mogut o on ens trobam durant la lectura, si érem en la realitat, en un somni fantasiós a prop del malson, o en un mirall que ens escup a la cara allò que no volem saber de les ombres que habiten en nosaltres.
Leopold narra un dol insuportable. Hom ha perdut dos infants en un accident que potser hauria estat evitable, si és que els accidents ho són, evitables. Aquí hi ha un cementiri i personatges que passen pels seus caminals i s´aturen davant una làpida per deixar-hi un missatge entre els plecs de la túnica d´un àngel de pedra. Un missatge d´esperança, i per ventura inútil. Els personatges són desanimats en el sentit literal del terme, volem dir: ja sense ànima? O és l´ànima allò que manté la il·lusió boja de voler capgirar el que ha succeït. El cementiri apareix potser com a metàfora del nexe, del camí de trànsit que hi pot haver entre el món dels vius i el dels morts. No saben en quin temps ens trobam: en el temps del dolor, només. Tornar a casa de nit té un punt d´humor macabre. S´hi projecten morts. Assassinats. Hi ha en les seves pàgines un bon esplet de referents que procedeixen de relats negres clàssics, entre d´altres: Maigret, Montalbán, Conan Doyle, Chesterton, Hammett, Landrú o, escaient com un punt sobre la i, Estranys dins un tren de Patricia Higsmith. Potser el relat de Colom és un homenatge de complicitat per a aquesta autora. Els arbres que em conegueren posa una família sencera davant de fantasmes molt propers. Les baules els anuncien. Hi torna a haver morts que es presenten sobtadament, o que per ventura arriben perquè són cridats inconscientment, des de més enllà de la raó per iniciar el que serà el descabdellament d´una troca d´embolics i de decisions fatals. El somriure serà inevitable en més d´una pàgina. Pretèrit anterior, per acabar, al·ludeix també a llocs on presències no esperades usen, per exemple, una engronsadora en el jardí, presències que qualcú percep. S´hi parla d´una casa deshabitada, àmbit sempre propici per als escriptors susceptibles i imaginatius. L´autora en cita alguns: Camus, Flaubert, Marguerite Duras.
La lectura d´Els arbres que em conegueren voldrà temps. L´estil que l´autora hi desplega, amb llenguatge ric i d´una certa elegància de correcció formal ja no gens habitual, de bona escriptora, es demora perquè el lector quedi embarriolat en una xarxa de suggeriments que l´obliguen, si accepta la invitació que el text proposa, a voler saber el desenllaç de cada relat. No és una lectura de passatemps. En algun llibre de la seva excel·lent producció per a lectors més joves, Rosa Maria Colom ja havia explorat els viaranys de les narracions de por o de misteri.
ROSA MARIA COLOM
Els arbres que em conegueren
IFEELBOOK, 296 PÀGINES, 17 €
