Diario de Mallorca

Diario de Mallorca

Contenido exclusivo para suscriptores digitales

Música

La vida delirant d´Erik Satie

És possible que Erik Satie (1866-1925), compositor de qui enguany celebram els 150 anys del seu naixement, no fos el primer bohemi de París, però sí un dels més excèntrics i il·lustres

Retrat d´Erik Satie per Ramon Casas.

Les extravagàncies del músic semblen no tenir fons, no acabar-se mai. Presumia, per exemple, de menjar just aliments de color blanc (formatge, pa, etc.) i va fundar una religió (ell era l´únic membre) la funció de la qual era exclusivament excomunicar altres artistes que no s´avenien amb ell. Sempre duia un paraigües baix el braç; però quan plovia, inexplicablement, no l´obria per por que l´ombrel·la no es banyàs.

En la seva obra no hi ha res normal: no hi ha sonates, ni òperes ni cantates... Els títols són paradoxals i demencials: Peces en forma de pera, Peces fredes, Embrions dissecats, Sonatina burocràtica, Aires per fer fugir. La seva harmonia sempre xoca i engana; no és "funcional", com dirien els tècnics, és a dir, els acords sempre venen seguits d´altres que no els correspon segons les regles de l´harmonia tradicional (no és estrany que suspengués tant al conservatori). Les partitures ni tenen barres de compàs, ni indicacions de tonalitat i estan plenes d´explicacions poètiques. I un punt més, encara: la seva música és sempre epigramàtica, incisiva i sense desenvolupament. Així com Beethoven era capaç de crear una hora de música a partir de quatre notes (com a la famosa Cinquena simfonia), Satie no mostra cap interès per desenvolupar les seves idees musicals; una idea és una idea i prou, i es queda com un potent proverbi, una dita o sentència que no necessita cap explicació ulterior. Satie, podríem dir, escriu tweets musicals.

Pels músics professionals el més desconcertant és que no hi ha virtuosisme en les seves obres (com a les ultra famoses tres Gymnopédies). Aquesta falta de destresa tècnica ha fet que Satie estigui poc valorat entre el professionals del món de la música. S´explica que un que ha passat quinze anys al conservatori per ensinistrar els dits i la ment, o un que ha fet cursos de contrapunt i orquestració, no hi trobi cap utilitat en la música de Satie. Res del que ha aprés li serveix per a res. En canvi, el món de l´art experimental veu en Satie el seu pare fundador. I efectivament i ha pocs músics que hagin tingut tanta influència en el món de la cultura com Satie.

Satie va ser pioner de moltes coses: amb les seves cançons de cabaret elimina la diferència entre art popular i art culte i s´apropia i cita irònicament música de Clementi, Chopin i altres creant paròdies i muntatges postmoderns. I abans que Hollywood, va sincronitzar una partitura seva amb un film de René Clair i Francis Picabia. També va ser precursor del minimalisme i la música repetitiva. La seva peça Vexations, per exemple, consisteix en un breu minut de música que s´ha de repetir 840 vegades! Quan John Cage la va rescatar el 1963 després de molts d´anys d´oblit la interpretació va durar denou hores. Amb Jean Cocteau, Diaghilev i Picasso va escriure Parade, un espectable revolucionari i futurista amb el tecleig d´una màquina d´escriure, sorolls de sirenes i trons d´un revòlver utilitzats com instruments. Satie va inspirar tots els moviments artístics de la belle époque (simbolisme, impressionisme, dadaisme, surrealisme i futurisme) però terriblement independent i irremeiablement individualista no va voler participar mai de cap d´aquests grups.

Curiosament, la discografia i les celebracions d´aquest aniversari a Espanya han estat escasses i la bibliografia és igualment pobre. A més del catàleg d´una magnífica exposició a l´IVAM en els anys noranta (Erik Satie: del chat noir a dadà, 1996), Alfonso Vella va publicar fa uns anys Satie. La subversión de la fantasia (Península, 2013), un rigorós recorregut per la vida i obra del compositor. Aquesta falta d´interès sobre Satie en el nostre país és sorprenent perquè el músic sempre va tenir una gran afinitat amb Espanya i especialment amb Catalunya. Ramon Casas, Santiago Rusiñol i Picasso van ser bons amics seus i el van retratar repetides vegades, i va ser precisament un llunàtic tarragoní qui el va iniciar a la creació avantguardista, Patrice Contamine Latour (1867-1926), escriptor poc conegut perquè els francesos el consideren espanyol i els espanyols, català i els catalans francès... Un altre episodi inexplicable i paradoxal de la delirant vida d´Erik Satie.

Compartir el artículo

stats