¿Va ser el compositor un súbdit sumís d´Stalin? ¿Va combregar amb les idees del comunisme i l´estètica soviètica que defensava un art i una música per a les masses, allunyada de la modernitat i l´avantguarda occidental?
La curta novel·la de Barnes és, lògicament, una obra de ficció amb algunes llicències poètiques, però essencialment el novel·lista accepta que està obligat a un cert nivell de exactitud històrica. Ja a El lloro de Flaubert (1990), Barnes exposava en clau de novel·la les limitacions de la investigació biogràfica, tema que ha explotat en diverses obres fins arribar a aquesta darrera. Amb els anys, però, l´escriptor anglès ha mitigat, probablement, el seu escepticisme sobre la "veritat" i ara sembla que cregui que el lector té dret a un intent, almenys, de veritat històrica. Molt probablement per això, El soroll del temps inclou un epíleg revelant les fonts d´informació musicològiques que ha utilitzat per escriure la novel·la.
Barnes presenta el compositor com dissident secret, com cripto-anti-stalinista basant-se en el llibres Testimonio: Las memorias de Dmitri Shostakovich (1991) de Solomon Volkov i Shostakovich: A Life Remembered d´Elizabeth Wilson (1994, sense traducció completa per ara, però alguns fragments es van publicar a la revista Scherzo, núm. 213, novembre 2006). Així, el Xostakóvitx de Barnes és un compositor torturat interiorment perquè Stalin i tot el sistema soviètic l´han acusat de decadent, burgés i avantguardista. Barnes, a través de breus paràgrafs en tercera persona, descriu les angúnies d´un artista que se sent dividit entre el seu deure estètic (escriure música de qualitat) i compondre obres que, per salvar la seva vida i la de la seva família, no puguin causar ofensa al règim (himnes grandiloqüents celebrant la virilitat soviètica). ¿Què faries tu, lector/a, si et trobassis en aquest dilema? ¿Claudicaries o et sotmetries als dictats del règim? ¿Tenen els artistes un deure més gran que el corrent de la gent de parlar en contra de la tirania?
El cas és que durant anys Xostakóvitx va tenir tanta por, com perfectament descriu Barnes, que dormia vestit amb un maleta preparada amb quatre coses bàsiques (una muda, dentífric, sabó) perquè sabia que les forces de seguretat podien entrar a qualsevol hora de la nit per detenir-lo i, probablement, per a no tornar mai. De fet, durant èpoques, el temor va ser tan profund que passava la nit prop de l´ascensor, per facilitar a la policia el seu propi i inevitable segrest. I aquesta imatge del compositor és la generalment acceptada: un Xostakóvitx que va ser perseguit pel règim soviètic. Però n´hi ha que discrepen: un grup de musicòlegs capitanejats per Richard Taruskin afirmen que Xostakóvitx va col·laborar amb el règim i, a més de callar, de no denunciar la barbàrie i els gulags reals o metafòrics, el compositor es va aprofitar de les estructures del règim per fer carrera.
Els lectors d´El soroll del temps no trobaran ni un bri d´aquest Xostakóvitx, com si hagués estat sempre mel i sucre. Com a molt detectaran excuses per a les seves comprovades debilitats i la seva covardia. "Per ser un heroi -diu el narrador de Barnes- just has de ser valent una sola vegada... Per ser covard, en canvi, t´has d´embarcar en una carrera que et durarà tota la vida... la covardia és una forma de coratge". Xostakóvitx efectivament, va ser covard moltes vegades. Després d´estrenar el 1936 l´òpera Lady Macbeth del districte de Mtsenk (el relat en què es basa està traduït al català per L´Avenç, 2014), va abandonar el seu esperit avantguardista per ordres directes d´Stalin. I el 1948 va fer un discurs a NY lloant el règim, retractant-se del seu llenguatge musical experimental i malparlant d´Stravinski. I és que segons Barnes (avalat per la recerca de Volkov i Wilson), sí, efectivament Xostakóvitx de tant en tant feia l´ullet als comunistes, però interiorment es desfeia d´angúnia i impotència. Aquest patiment per haver de salvar la pell abans que qualsevol altra cosa, el va traduir en els seus quinze quartets de corda i altres obres de cambra, mentre donava al règim abundants marxes altisonants, cors aptes per a obrers, música militar i sobretot militarística. Un gran dilema pel compositor, efectivament.
