ARA TOT ÉS MÉS TRANQUIL I MÉS SOLITARI. Ara s´ha acabat el XVIII Festival de Poesia de la Mediterrània. Ja vaig acomiadar a l´aeroport els darrers poetes. L´aventura humana, social, cultural, breu, poètica, que és aquest festival ha reeixit. Ho deien tots els poetes, organitzadors, voluntaris, amics i escoltadors i no és profecia.
El darrer dia del Festival, quan recitàvem i brindàvem amb els poetes dins un saló de l´Hotel Jaume III de Palma, el poeta rus Viktor Kullé va rebre una notícia excepcional: acabava de guanyar el prestigiós premi Alexander Puishkin de poesia. Ens va dir que Puishkin és com Ramon Llull, l´escriptor nacional de Rússia. "És el que creà la llengua russa amb la qual escric. Mallorca i Ramon Llull han estat els intermediaris que m´han ajudat a aconseguir aquest premi." Va recitar, a les dues tocades del matí, amb el seu estil profètic alguns dels seus poemes i Maria Cabrera, Laia Martinez i aquest cronista ens llançàrem a dir, entre brindis d´alegria, alguns dels nostres versos per honorar-lo i felicitar-lo.
Aquest home que veu la seva poesia com una manera de millorar-se a si mateix i als lectors d´ara i del futur, ha traduït, amb l´ajuda d´Arnau Barios, professor de català i de rus, Ramon Llull i Joan Alcover. Ha vist morir, el 1998, la seva dona de fam i per una mala medicació i ara mateix té problemes per tenir un passaport. El premi Puishkin, amb el reconeixement que duu implícit, l´ajudarà molt. Recitar el sonet alcoverià "Desolació" en català i ell en rus ha estat per a mi un dels "moments" del Festival. I veure-lo plorar davant la tomba de Ramon Llull a l´església de sant Francesc és un dels millors regals de l´Any Llull.
Des de la cambra de descompressió i d´aïllament m´he dedicat a fer unes proses per entretenir aquesta soledat plena d´ecos, de persones, de contactes, d´històries, de turbulències, de frescors, d´anhels, d´afectes, de joies, de tristors, de músiques, d´evocacions, de commocions, de veritats, de festes que he viscut amb passió i intensitats aquests dies i nits.
Més tard, amb una certa perspectiva, podré parlar de la funció benèfica del Festival i intentaré discernir i sedassar aquests temps d´encontres entre individus que escriuen poesia. Ara brod, brod amb la meticulositat d´aquells que van damunt una corda sobre el buit com si fos un divertiment.
FIRA DE BROCANTERS. No obris els canteranos. No pugis a les golfes. No manyuquegis els guarda-robes. No cerquis dins els rebosts. Puja sobre la pluja i esbrinaràs els secrets dels calendaris, les roses místiques seques embolicades amb un mocador de randa, els quinqués abandonats amb les bolles de vidre color d´ambre, la corona de casament al fons d´un calaix, aquell feix de cartes d´amor que puden a violer, l´innombrable deixant de les tristeses.
Reunió d´oronelles damunt el pati: mires com ballen uns vols alimentaris amb el vigor dels atletes. Un acord profund entre les teranyines plenes de rosada i aquest panteix que em deixa fet un eccehomo. No creguis ni una paraula del que et diran: prometen blat i et donen zitzània, prometen pau i et donen carnisseries, prometen amor i et donen assassinats. Si no anam vius s´ho carregaran tot.
Em digueres: La presència de l´afectiu és capital en la meva vida. Com la del riure. Em digueres: Els fets i l´emoció no són més contradictoris que l´acció i el pensament. Em digueres: No tenc qualitats, només fragilitats. Em digueres: Cal anar en compte, no ho oblidis, les paraules no poden tornar enrere. Em digueres: Quan el pou de l´escriptura sembla sec, esgotat, només hi ha un remei: fer-lo més fondo, buidar i remenar sense repòs l´arena de l´ésser fins a trobar el filet de la font.
Em digueres: Els antics varen viure per a nosaltres, nosaltres vivim per als que vindran, ningú no viu per a ell mateix. Em digueres: Fes servir la llengua com un instrument musical. Em digueres: Assaboresc aquesta boca on creix el teu nom. Em digueres: Parlar calla.
FER RODONA. Et recordes de les caceres de núvols que organitzàvem aquests dies, com avui, quan el cel és un espectacle de grans cúmulus congestus per devers l´oest, que batejàvem com a coliflors, de cúmulus per devers el sud en la fase inicial del seu creixement, que anomenàvem caparrots, de cirrus per la zona de la serra de Tramuntana, que els dèiem carreteres infinites? Et recordes quan apagàvem cadascuna de les lletres -lletra rere lletra- de l´alfabet amb unes veus que les adornaven molt de temps, que les acaronaven amb frenesia, que les sagnaven amb fruïció fins que només quedaven les quatre vocals i les dues consonants del teu nom que ressonaven en una aluleia inacabable? Et recordes dels verbs agonitzants que inventaves mentre la gilet m´arribava lentament fins a la carn viva i no et temies de la carnisseria eixorca, sonora, que alenava entre les definicions del dolor mentre una tristesa majestuosa s´apoderava dels teus llavis? Et recordes de la sinceritat del cos que t´embargava quan quedaves afàsica dies i nits senceres, abandonada pels mots, caçadora directa d´unes altres significacions extraverbals, tonals, musicals, emocionals en una expressivitat sensorial inconeguda? Et recordes dels llavis de ta mare entreoberts sobre els quals aprenies el nodriment i la llengua, on llegies la llengua abans de la llengua, fascinada i hipnotitzada per aquells renous que no comprenies gens ni mica, fascinada per la incomprensió? L´amor es viu en la violència de la pèrdua.
