CAL SER VALENT. Havia tingut una nit inquieta. La bronquitis i els malsons no són una bona combinació. M´havia aixecat un parell de vegades: havia begut aigua, m´havia pres una píndola, m´havia flitat la gargamella... I quan m´havia condormit un poc a la ràdio despertador la veu de Mònica Terribas, que escoltava d´enfora entre una boira espessa, va dir alguna cosa en què les paraules "mort", "càncer" i "David Bowie" s´entrecreuaven. Vaig tenir una girada de ventre i em vaig despertar cop en sec. Sí, ho havia sentit malament però era ver. David Bowie, ho anunciava el seu fill Duncan, s´havia mort el diumenge dia 10 de gener de 2016, després de lluitar devuit mesos amb un maleït càncer. I el seu darrer missatge era Amor per a tothom. Blackstar. Semblava un conte, un somni, un videoclip, una cançó. Era vera!
BON DIA, TRISTESA. Per què vaig pensar en l´amiga Françoise Sagan aquell matí. Perquè em sentia profundament com aquella Cécile de la seva primera novel·la quan escriu: "Sobre aquest sentiment desconegut del qual l´avorriment i la dolçor m´obsedeixen, dubt a posar el nom, el bell nom greu de tristesa. És un sentiment tan complet, tan egoista, que quasi en tenc vergonya mentre que la tristesa m´ha semblat sempre honorable. No la coneixia, però sí l´enuig, el penediment, més rarament els remordiments. Avui, alguna cosa es replega sobre mi com una seda, enervant i dolça, i em separa dels altres." Aquella mort m´havia pegat una maçada que em deixava aquest sentiment d´un existencialisme un poc tronat però així mateix ben vertader per sentit.
UNA INTEL·LIGÈNCIA GLAMOROSA I FONDA AMB LA MÚSICA EN PUNT. Els fets són tan pròxims que els veig amb una perspectiva llunyaníssima. He perdut el sentit del temps. I he de mirar les informacions per veure el nom de Bowie entre dues dates que em toquen de prop: Londres, 1947 - Nova York, 2016. Va néixer dia vuit de gener de 1947 i jo vaig néixer dia nou de gener de 1947. Això em va impressionar quan el vaig conèixer aquells anys llunyans finals dels seixanta, 1969, quan, fet el seductor i innovador personatge del Major Tom, ens va donar Space Oddity amb aquella veu melodiosa (quantes veus tens, David!) dins un univers de ciència ficció. Des de llavors cadascun dels aniversaris de la meva vida anaven lligats amb ell. El vaig seguir per aquell itinerari de vint-i-nou àlbums amb els quals va bressolar la meva vida, la meva sensibilitat, les meves idees. L´home que va vendre el món estava entotsolat en el capcurucull del seu poder, ens deia amb aquella lletra amb uns ritmes d´arrels llatines de The Man Who Sold the World. No em crec que escrivís les seves lletres, retallàs els versos i després els mesclàs en un atzar poètic d´un cadàver exquisit. Crec que era un poeta de l´avior dels grans inventors com Rimbaud que calia escoltar i sentir literalment i en tots els sentits en la conjunció magnètica de la lletra inquietant i la música innovadora. El personatge de les estrelles Ziggy Stardust que aterra el 1972 de l´espai llunyà marcià per esdevenir líder, en un món de vells xarucs, d´un jovent ple d´ànsies de canvi interior i social em va dur cap a perspectives plenes d´un optimisme refinat, d´un chic que no l´abandonaria mai fes el que fes, per molt atrevit i camaleònic que fos.
MIRA CAP A DALT, SOM AL CEL. Bowie no sortia. Estava retirat al seu cau de Nova York. Els que l´estimàvem no passàvem pena. Sabíem que un dia o un altre ens donaria una bella sorpresa. De Reality de 2003 a The Next Day de 2013 havien passat deu anys sense publicar cap àlbum. I The Next Day, aparegut també el dia del seu aniversari, el vuit de gener de 2013, era un prodigi d´antologia en què ens mostrava totes les seves troballes d´emperador del Pop, d´emperador de la vena blanca d´anglès musiquer ben europeu i la vena negra rítmica del jazz nord-americà, que sap fusionar tots els estils, des del tecno a la balada, des del glam a l´avantguarda com qui fa un memorial d´un home al hall de la vellesa que creu en la força de l´amor amb una música amarada de gaudis fervorosos. I aquella cançó que no em cans d´escoltar al YouTube: "Where Are We Now".
Una setmana abans del meu aniversari un amic em va enviar el vídeo de Blackstar. Vaig quedar enlluernat, emocionat, poetitzat, flipat per aquella veu feta de tantes de veus (la veu de Bowie tan camaleònica com tot ell, amb un espectre amplíssim, però sempre amb una afinació perfecta), aquelles lletres escrites amb ploma de nervis i tinta de sang, aquelles imatges d´un David i d´uns personatges que no s´aturaven de tremolar, de costremolar, de cervelltremolar. Aquell antifaç com una bena amb dos forats grampons pels ulls. I aquella música tan seva amb tots els elements més clàssics, del rock al jazz, canvis de tons sorprenents, un saxo que no s´acaba mai, uns murmuris de no se sap què, un orgue fondo, acords inèdits, transicions i modulacions incisives com alens... Un Llàtzer que ressuscita i mor i torna a ressuscitar: impressionant! I canta de mort en viu!
La nit del meu aniversari, el nou de gener de 2016, feia seixanta-nou anys, i els amics em regalaren Blackstar. Tota la nit les veus i les músiques de Bowie ens amararen amb aquells ritmes en què el rock i el jazz s´estimaven i aquelles lletres plenes de misteris, de premonicions, d´avantsales de la mort i de cants a la vida i viceversa. "Alguna cosa va passar el dia de la seva mort / El seu esperit s´elevà i es va fer a un costat." "Veure-hi més i sentir menys. / Dir no quan vols dir sí. / Això és el que sempre vaig significar. / No puc explicar-ho tot." "Mira cap amunt, som al cel. / Tenc cicatrius que no es veuen. / Posseesc el drama, no me'l pot robar ningú. / Tothom ja em coneix." Plou darrere els vidres. Plou darrere els ulls. Plou darrere els pensaments. Plou darrere el pas del temps. "Podem ser herois, sols per un dia." El Rei del glam-rock, el poeta total m´acompanya i em protegeix, em bressola i em fa sentir la vida. Thanks!
