CULTURA ÉS CIÈNCIA. Aquest és el títol d´un suplement de ciència que vaig coordinar alguns anys al diari Baleares i que forma una de les joies més essencials del meu currículum. Si em diguessin quina etiqueta em podrien posar sense cap problema triaria la de divulgador de la ciència, perquè crec que és una de les formes més nobles i necessàries d´escampar els sabers científics, els sabers tout court, en el si d´una societat que els poders volen que sigui ignorant i inculta per així poder manipular-la a fons.
Per això i per mil una raons i desraons poètiques he tingut una alegria de no dir amb l´aparició del número 86 de Mètode, revista de difusió de la investigació de la Universitat de València. Aquest número monogràfic coordinat per Vicent Salvador (catedràtic de Filologia Catalana a la Universitat Jaume I que va dirigir el magnífic llibre que et recoman, Lector curiós, L´ull despert. Anàlisi crítica dels discursos d´avui, publicat a l´editorial 3 i 4) està dedicat a la Paraula de Ciència, la retòrica de la comunicació científica, i és pur or mental. Per ensenyar les ciències i les tecnologies, qualsevol saviesa, el què i el com van lligats. Cal combinar el rigor de la informació dels coneixements amb una forma literària clara i amb la complexitat necessària perquè no es perdi el rigor. Per això tot el catàleg de recursos retòrics és un bon feix d´eines que podran fer de les nostres explicacions unes pàgines en les quals allò que comuniquem s´entengui fins al fons. Michael Ruse, director del programa d´Història i de Filosofia de la Ciència de la Universitat Estatal de Florida (EUA) ho diu a l´article introductori amb paraules planeres: «Un científic que produeix un treball vol convèncer els seus lectors i lectores de l´autenticitat d´aquest i de la seua importància en l´esquema general de les coses. Això implica la presentació, la qual cosa al seu torn implica el llenguatge i les estratègies argumentatives, i això significa retòrica!»
I Vicent Salvador ho corrobora així: «El llenguatge de la ciència, enlluernat llargament per la formalització lògica, descobreix entre altres realitats pragmàtiques el poder de la metàfora o el valor de la imprecisió conceptual com a eina de descobertes del pensament. El discurs científic, així, s´insereix en el context impur de tota activitat social. I es produeix l´encontre de mirades: dues vies de coneixement i d´acció que s´interroguen cara a cara.»
Dominique Maingueneau, catedràtic de Ciències del Llenguatge a la Universitat París-Sorbona, ens parla de les constriccions de l´article científic que comencen per la tria d´una determinada llengua, l´anglès, i diu ben a les clares que convé afavorir l´aparició de revistes científiques de prestigi en diverses llengües, la qual cosa esperona més la creativitat que un espai únic i homogeni, que tendeix a propiciar un major conformisme.
L´amic Sebastià Serrano, catedràtic emèrit de Lingüística a la Universitat de Barcelona, escriu sobre la paradoxa que pot ser vista com un entrebanc que impedeix el raonament asèptic, però també com un estímul provocador per a la imaginació i per a la praxi argumentativa o persuasiva, un recurs retòric que ha mobilitzat al llarg de la història les energies del pensament rigorós a fi d´evitar el «contraban» de les fal·làcies en els discursos de tota mena.
Tomàs Albaladejo, catedràtic de Teoria de la Literatura de la Universitat Autònoma de Madrid, tracta del discurs científic com a discurs retòric des del punt de vista de l´estructura de les parts clàssiques del discurs oral i de tota casta de discursos. I ens recalca la funció de l´argumentació en el discurs amb la finalitat perlocutiva de convèncer els receptors: fonament de la naturalesa retòrica del discurs científic.
La professora emèrita del MIT Evelyn Fox Keller aborda la dificultat de definir conceptes en evolució contínua, com en genètica. Assegura que, a pesar de l´impressionant progrés de la biologia molecular, continuem sense poder explicar adequadament com s´organitzen les proteïnes en un organisme.
Celeste Condit, doctora per la Universitat d´Iowa, i Leah Cecareli, professora del departament de comunicació de la Universitat de Washington, conten com es transmet la identitat del científic, a través dels discursos de l´OMS durant la recent epidèmia de l´Ebola i a través de les pel·lícules de zombis.
El final del monogràfic és una entrevista al lingüista George Lakoff, recercador en teoria neuronal i llenguatge i autor de llibres tan recomanables com Metàfores de la vida quotidiana i No pensis en un elefant! Les imatges potents del pintor Pere Salines embolcallen amb glamour aquests textos que ens ajuden a veure el món des de miradors ben diversos. Un número de Mètode necessari per a tots els amants de la saviesa!
