AIXÒ QUE ES DIU RENTRÉE LITERÀRIA. M´agrada el fet que la tardor convidi a la publicació de llibres, llibres nous, reedicions desitjades, llibres que fan gola, llibres premiats, llibres perduts... El cronista, que és molt llépol, ja té una petita llista de llibres que ocupen la lleixa a la biblioteca del peix fresc, del peix que bota. I avui, un vespre tancat que anuncia un nit negra i humida, em dedicaré a una feina que desperta la meva ganduleria: fer una llista, per a alguns lectors que m´ho han demanat, amb uns petits comentaris dels llibres darrers que m´acompanyen, molts no llegits, d´altres fullejats, d´altres en plena lectura.
El centenari de Mercè Rodoreda de 2008 va ser fèrtil en publicacions: sortiren a Edicions 62 dos bons i bells volums de la narrativa posterior a la guerra civil. Ara ens arriba una festassa de la lletra rodorediana: cinc novel·les „Sóc una dona honrada? (1932), Del que hom no pot fugir (1934), Un dia en la vida d´un home (1934), Crim (1936) i Aloma (1938)„, setze narracions, divuit contes infantils, vint-i-set articles i entrevistes, un diàleg epistolar i dues al·locucions radiofòniques del tempos de la guerra. Un material d´or literari molt del qual ens arribarà per primera vegada. Aquesta joia no la tenc entre les mans i em mor de ganes de passar-me-la per la vista.
Dia 12 de novembre de 2015 Roland Barthes hauria fet cent anys. A França ha sortit una llibrada sobre R. B., s´han fet exposicions sobre R. B., conferències i col·loquis, projeccions, homenatges, etc. I puc enumerar algunes de les obres que ja m´han arribat i que són una companyia excel·lent, perquè em permeten llegir-les com si fugís de l´escola i em llançàs al vici inacabable de la lectura. La biografia de set-centes disset planes de Tiphaine Samoyault titulada Roland Barthes (Fiction & Cie, Seuil), és un àlbum de lletra fet amb precisió científica i escriptura literària per una escriptora autèntica que fa bona feina. Ha llegit les dues biografies anteriors de Louis-Jean Calvet i Marie Gil, ha cercat tots els crítics i investigadors que li podien donar notícia de l´obra i de l´home, ha entrevistat, per aconseguir una coneixença oral fonamentalíssima, nombrosos familiars, amics i coneguts que li han donat la seva memòria i les seves llacunes, i finalment nombroses institucions li han deixat els seus arxius, diaris i agendes. Amb tots aquests sabers, molts d´inexplorats i inèdits, ha fet una obra que es llegeix com un llibre d´aventures amarat d´art i de sensibilitat. Segur que li haurien agradat a mestre Barthes aquests biografemes tan plens de veritat afectuosa com de saviesa fonda. Poder entrar en la vida de Barthes amb aquest text ens ajuda a conèixer l´escriptor per una banda i veure per l´altra el trajecte que el va dur a fer de la literatura la vertadera vida. Fotos en blanc i negre d´ell, de la seva mare, dels familiars, de joventut i de maduresa, amb els amics, i reproduccions dels seus manuscrits i dibuixos ens ajuden a visualitzar tota una època i un món barthesià. L´ajuda i les suggestions que ha tengut Tiphaine Samoyault del germà de Barthes, Michel Salzedo, i del curador de la seva obra, Éric Marty, fan que es pugui veure en la història dels fets una gran transparència de dades de tot ordre que enriqueixen un retrat complex, polièdric i diamantí. Un altre llibre és Roland Barthes ou l´image advenue (Éditions Hazan), de Guillaume Cassegrain, professor d´art modern a la Universitat de Grenoble i especialista en pintura italiana del Renaixement. D´una forma molt detallada Cassegrain ens mostra l´estètica barthesiana que és una contribució luxosa a l´estudi de les imatges més singulars i més útils. Ens diu clarament que Barthes no s´embullava en les regles metòdiques donades per la història de l´art i es volia "salvatge i sense cultura" davant les obres d´art que arribaven a ell com amb inadvertència per incitar-lo a l´aventura. Sí, també tota l´aventura barthesiana, en què la cèlebre parella punctum / studium és el bessó de La chambre claire, el seu llibre dedicat a la fotografia, esdevé una "lliçó d´imatge" donada amb tota la claror possible. Stop Barthes (continuarà).
He trobat un missal poètic: C. P. Kavafis, Poesía completa (editorial Pre-Textos), traducció, pròleg i notes de Juan Manuel Macías i epíleg de Vicente Fernández González. Només passar les pàgines i veure a l´esquerra els versos en grec i a la dreta el versos en castellà em fa feliç. Les traduccions em semblen d´una gran musicalitat i una literalitat de la lletra kavafiana, la qual cosa és una proesa. El mir i el remir aquests dies de tardor i molts de poemes que conec de fa anys i panys em diuen coses noves i desconegudes. Aquesta és la força energètica brutal del Kavafis clàssic. Va carregar tant la seva lletra que no s´atura d´irradiar sentits, de cremar-nos amb aquell foc que no s´acaba mai. Reverbera tot el temps, batega. Quin guster! Llibre per a amadors de la poesia de cada dia. Aquest missalet (amb una fotografia impressionant de mestre Kavafis a la sobrecoberta) dins la motxilla em pot fer molt de bé.
I per acabar una paraula de poeta en un disc: Jordi Pere Cerdà, Poemes 1940 (col·lecció Nord, vol. 8, Discmedi.com). És impressionant. És estremidor. És bellíssim. És nou. És antic. És de sempre. Un altre clàssic. Reproduiré un poema dels que surten escrits a mà en un llibret que hi ha dins la coberta. "Deien. Deien jueu / deien comunista / els tiraven a la sort / i els afusellaven / Visant entre les espatlles / el cor. / Però el pulmó / xiulava temps encara / encara temps / i temps encara / com les manxes de les fargues / al fondo de la balma humana / es neguen a / deixar apagar / el foc." I l´amic músic extraordinari Pascal Comelade acompanya la paraula poètica amb la sonoritat i l´energia exactes, emoció rere emoció. Em pas hores escoltant aquesta doble música aspra, tendra, ferotge i humanal.
