L´ATZAR NO EXISTEIX A L´ATZAR. Això és un vers del poeta Miguel Labordeta (aquell que deia que la seva poesia era: "catártica, depurativa, en que el poeta se da por entero en holocausto verídico"), i m´acompanya en molts dels meus actes. I em fa pensera. Volia contar una feta que em va passar el passat cinc d´octubre a Barcelona i que em va deixar tocat. Havia entrat en aquesta llibreria que és una festassa: La Central. La que va ser una església del carrer d´Elisabets i que ara és una catedral de la bona literatura. Vaig recórrer els diferents departaments en què estan ordenats els llibres segons els temes. Em vaig penjar molt de temps a la zona d´art on vaig veure aquells totxos magnífics (grana, quadrats, que pesen dos quilos) sobre Morandi, sobre Manet, sobre artistes desconeguts. Em feia molta de comprera una obra completa morandina però no em vaig veure amb cor de passejar-la des d´allà fins a Mallorca. I a més a més aquests llibres són molt cars i cal anar amb compte perquè si no vigiles et pots deixar una fortuna amb aquells bobons tan temptadors. Vaig trobar una joieta d´un autor pel qual tenc un feble encara que no m´entusiasmi: Frédéric Beigbeder. L´obra es titula Conversations d´un enfant du siècle (Grasset) i són senzillament les entrevistes que ha fet aquest jeune loup a gent tan diversa com Bernard Frank, Philippe Sollers, Jean-Jacques Schuhl, Guillaumne Dustan, Antonio Tabucchi, Umberto Eco, Gabriel Matzneff, Chuck Palahniuk, Catherine Millet, Jay McInerney, Albert Cossery, Françoise Sagan, Simon Liberati, Tom Wolfe, Charles Bukowski, Alain Finkielkraut, Michel Houllebecq, Jean d´Ormesson, Bernard- Henri Lévy, Brest Easton Ellis, Paul Nizon, Francis Scott Fitzgerald i James Salter. El vaig agafar de cop i l´he devorat en un no res. És una meravella perquè aquests autors, molts dels quals estim amb frenesia (Sagan, Salter, Scott Fitzgerald, Schuhl, Frank, etc.), s´obren d´ampit en ample a la simpatia, l´afabilitat i l´enginy de Frédéric. Ell diu ben a les clares que ha fet les entrevistes com un mecànic que demanaria a un professional la millor manera de canviar una junta de culata. Ell ha intentat desxifrar els mètodes, la cuina, comprendre els mecanismes del treball d´aquests escriptors, els seus secrets de fabricació. I ens ha donat unes converses esplèndides perquè la intel·ligència parla per les seves boques. Parlar és escriure amb veu alta. I això és el que fan els protagonistes d´aquest llibre que recoman fervorosament.
Dins aquelles prestatgeries de La Central plenes de bobons vaig trobar una altra joia: La septième fonction du langage (quina casualitat, també és de l´editor Bernard Grasset), de Laurent Binet. Aquest escriptor em va entusiasmar amb la seva novel·la HHhH, on ens contava d´una forma molt original la vida d´un nazi, Reinhard Heydrich, que havia estat el cervell de Himmler i un dels planificadors de la solució final, i l´operació Antropoide llançada per les forces de Londres. Hi havia una meditació forta sobre les relacions entre la realitat i la ficció. Binet havia recollit molts de documents de totes les èpoques sobre aquesta fera ferotge nazi i ens contava que moltes de vegades li costava passar-los a la «novel·la». Una meravella. Aquí l´ha publicada Edicions del 1984. És una magnífica novel·la i la primera de l´autor.
A La septième fonction du langage el punt de partida de la novel·la és la mort de Roland Barthes, atropellat per una camioneta d´una bugaderia el 25 de febrer de 1980. La hipòtesi del llibre és que es tracta d´un assassinat, i tots els mitjans intel·lectuals i polítics de l´època són sospitosos. El protagonista es colga a Bolonya amb Bianca a un amfiteatre del XVII i escapa d´un atemptat amb bomba. En un altre indret l´investigador quasi és apunyalat en una biblioteca per un filòsof del llenguatge. S´entrevista amb Giscard d´Estaing al palau de l´Elisi. En una sauna gai es creua amb Michel Foucault. Ha vist un home matar un altre home amb un paraigües enverinat. Ha descobert una societat secreta en què es tallen els dits dels perdedors. Ha travessat l´Atlàntic per trobar un document. Ha viscut més esdeveniments extraordinaris que mai no hauria esperat viure en tota la seva existència. Una novel·la apassionant com un thriller, negra i cultíssima alhora.
I DE SOBTE, LA NIT. I sense témer-me´n dins La Central em trob amb un faristol molt gran tot ple de novel·les de Henning Mankell i veig devora el seu nom un parèntesi amb dues dates (1948-2015). I quan s´ha mort, em deman. I una dependenta amiga em diu que fa unes hores els han comunicat la seva mort i ja han fet aquell altaret a la seva memòria. No m´havia passat mai veure i viure un fet així dins una llibreria. I encara que només conec Mankell per alguns lectors amics decidesc comprar-me Arenes movedisses (Tusquets), on conta com va saber que tenia un càncer i des d´aquest diagnòstic comença a filar i desfilar la seva vida. Què som? Com ens enfrontam a la mort? De què tenim por? Quin món deixarem en herència? En què creiem i per què? Totes aquestes preguntes i moltes més les respon Mankell amb una entendridora simplicitat i un estil senzill i extraordinari. El llibre es llegeix com un retrat en primera persona, des de la infantesa fins a la maduresa, d´un home bo, d´un escriptor excel·lent, d´una oenagé viva. El llegesc dins l´avió en el viatge de tornada a Mallorca i pens que m´endinsaré dins les seves novel·les policíaques perquè un home així mereix tot el meu reconeixement. Llegiu Arenes movedisses com si fos l´itinerari de la vostra vida.
