Cercava l´etern i l´efímer. No he tingut records d´infantesa, em digué al principi.
No ho oblidis. Esper l´arribada de l´ascensor. Esper l´arribada del taxi. Esper a la sala d´espera del metge. Esper que em facin les proves. Esper el resultat dels exàmens exhaustius. Com podré dir el buit de les esperes?
Després els metges interpretaran les anàlisis i les imatges i em donaran una interpretació d´aquesta interpretació. Després interpretaré el que m´han dit i en recompondré una versió conscientment o inconscientment orientada seguint allò que voldré creure, el que crec que els altres volen creure o poden entendre.
Sé que estic arribant més lluny del lloc on no m´hauria pensat mai poder anar. No m´hauria imaginat mai que em seria reservat avançar pas a pas fins a aquestes regions que em pensava que no existien més que a les teles dels grans mestres, aquelles que representen els descendiments de la creu sobre un cel obscur i hemorràgic que s´esqueixa com un vel.
Ho sabien els grans mestres antics, el que era el sofriment humà.
Tot això que té li ha produït el dolor de la pèrdua, va resumir el metge. S´ha de refer, em va recomanar mentre em mirava amb una certa compassió.
Com?
Per què en els temps de l´individualisme capitalista modern no tractes la qüestió del desencantament sota una forma tragicòmica? Sempre m´ha fet feliç veure els arbres darrere els vidres mentre pens o escric alguna nota. Em va oferir una butaca i ell es va asseure a l´altra amb les mans creuades. M´hauria agradat que abans de res em mostràs l´estudi per poder parlar del seu treball de pintor amb algunes de les seves obres davant per davant. De la bossa vaig treure una plagueta on havia fet una llista de preguntes que sempre em deixava insatisfeta i que només preparava per si em trobava en situacions com aquesta en què em sentia tallada, sense veu.
Abans de poder fer cap moviment ell va començar a parlar amb aquella veu fonda i una mica vacil·lant que em deixava descol·locada. Ha tingut mai una mostela? A la meva feina és bo de fer engrunar-se. Fa uns quants mesos mentre feia una escultura de ferro em va quedar aquesta ungla entre dues plaques acabades d´esmolar. Per sort no em vaig tallar el dit, sinó que només me´l vaig esclafar amb la intensitat necessària per poder sentir uns punts de dolor que ja havia oblidat. Aquí vaig pensar en la mort de la seva dona i del seu fill en un accident feia devers tres anys. En aquesta època va pintar la sèrie Doble Absència mentre estava ingressat en un hospital psiquiàtric. S´ha demanat mai per a què serveix el dolor? Per a mi és una obsessió des de la infantesa, quan em dedicava a torturar i matar amb tota casta d´eines, algunes ben científiques, cucs i mosques i papallones i ocells i ratolins i escarabats i granotes i rates pinyades per experimentar com funcionava el dolor i la mort. Encara no tenc cap resposta utilitària ni he pogut inventar cap teoria que pugui fer més suportable l´existència. Si vostè em diu que la meva obra està impregnada o amarada d´alguna definició de l´horror no li faré la quantra. Recordi que de vegades el temps de l´art és el de la inacció.
Els relats són esquelètics. Es produeixen esdeveniments però no se´n coneix mai el motiu. L´error forma part de l´obra. Cal acceptar-ho i incloure´l dedins. Proust dixit. La nostra plaça dins el món sempre és un desplaçament.
Un jardí ben especial. Quan la mostela em va sortir era la fixació d´aquell dolor que a poc a poc oblidava: la taca negra del dolor dins l´ungla. I amb el temps la taca puja cap a dalt. La mostela esdevé un sismògraf com les taques d´algunes de les meves obres, que són més figuratives que el que creuen els crítics que s´embarbollen escrivint d´influències dels expressionistes americans i coses per l´estil. La meva mirada s´instal·la en el flou, en el flux, en el vaporós, en allò que té els contorns endolcits i que sempre resulta vertiginós entre el real i vertader. Mentre em tallava l´ungla amb la mostela al capcurucull veia com em tallava el record del dolor i em sabia un greuer perquè després no me´n quedava res. Potser els meus quadres no són més que mosteles estotjades damunt la trama i l´ordit d´una tela, en el si del ferro, del marbre o de la fusta, tant se val: records solidificats. Ha pensat mai que l´ull que esguarda un quadre escolta tant com mira? Un dels meus mestres, Kawabata, deia que bastava amb una branca d´arbre ben pintada perquè se sentís el renou del vent. Sempre he volgut passejar-me per una imatge com per la vida vertadera.
Vaig mirar el jardí, aquell jardí que ell no s´aturava de veure i de sentir. I vaig demanar amb una certa impertinència: Per què és important aquest jardí? Com si hagués tocat un ressort ell em va fitar amb una intensitat enrampadora. I després molt a poc a poc va mormolar: Ells eren el meu jardí, per això és essencial. És com si el dia de la seva mort, aquell dia, la seva vida sencera fos davant d´ells. La seva vida d´abans i la seva vida de després. Tot el que passaria i no passaria. I tot el que passaria i no passaria als seus supervivents. Tot. Tancat dins aquest jardí. Sostingut pels arbres i el mur i el silenci. És per això que tenc el meu estudi allà baix. Per sentir això per mi mateix. I això, us dona pau? No sabia si era la meva veu la que havia fet aquella altra pregunta insidiosa. El que és important és que tot s´ha posat a lloc en un sol moment i en un sol espai. Si ho pogués experimentar, si ho pogués comprendre potser podria comprendre per què som viu i què he de fer. Ho compreneu?, em vaig atrevir a xiuxiuejar. Segur que no, em respongué, dins una gran calma.
