No passis pena, Lector fidel, per aquest títol un poc escandalós i pedant. El narrador ha fet de les seves. I va de verbes. Ja saps que li agrada cercar mots nous (o com a nous) que puguin explicar els mecanismes que fa sevir per contar les històries que li surten pel cap. O per la punta dels dits.
Aquesta vegada intenta explicar un procediment que ha utilitzat tot al llarg de la vida. Ja saps que ell és molt tessel·ler. Estima qualsevol de les peces cúbiques de marbre, de terra cuita, de vidre, de llenguatge, etc., amb que es fa un mosaic. Estima les tessel·les!
I avui li ha passat per la ploma produir aquest efecte que els geòmetres dirien de tessel·lació: crear la sensació, exacte, que la contarella ens és donada amb la forma d´un trencaclosques que cal ordenar, o d´un mosaic intel·ligible en la seva totalitat i no tessel·la per tessel·la. Per un cantó ens hem de fixar amb els detalls que sempre són les claus de l´enigma i, al mateix temps, en cada fragment, perquè reflecteix, deformada, una peça del real, que mereix ser compresa i apreciada per si mateixa.
No hi ha crits, sinó xiuxiuejos incomprensibles, gratar d´agulles en el final d´un cilindre de fonògraf, embragaments i senyals elèctrics engrandits per l´eco del sound design, un caramull de renous secs i sords que esdevenen l´autèntica banda sonora d´aquesta dona francesa de quasi noranta anys que viu en una caseta amb un hortet als afores del poble de Sant Joan i que quan comença la feta no està gaire bona.
El color promet i reté. Qualsevol que arriba a Son Eixida, aquesta caseta d´eines convertida per mi en una llar petitona i confortable, sempre es sorprèn del color blauet que impregna les portes i les persianes, l´interior d´aquest menjador, la sala, la cuina i les dues habitacions, i dona a l´atmosfera un aire de netedat i d´alegria extraordinaris.
L´amo en Tomeu, un veïnat que des de fa molts d´anys m´ajuda a dur l´hort, em demana sempre seguit que li conti coses de la meva vida i avui he decidit escriure unes notes per refrescar-me la memòria que vaig perdent sense témer-me´n.
Som na Marie Antoinette, filla de la modista Régine Sabatier i el metal·lúrgic Ivon Labourer. Vaig néixer a Tolosa de Llenguadoc (Toulouse per l´Estat Francès!) el mateix any que es va proclamar la segona república espanyola. Mon pare que tenia un penchant molt anarquista em volia posar Llibertat, però mumare li va prohibir de totes totes. I vaig acabar, mirau com són les coses, amb el nom de la reina guillotinada. Allò va representar un fracàs per aquell conductor de trens. Però no va perdre calada per educar-me en salut i anarquia, una forma de govern sense amo ni sobirà. Tenia idees bakunianes, anarcosindicalistes i lliurepensadores que han estat el meu far dins la vida. Sentia els sindicats com una força potencial per al canvi social revolucionari, reemplaçant el capitalisme i l´estat per una nova societat democràticament autogestionada pels treballadors. Ai, mon paret!
Amb ell i mumare vàrem venir a Mallorca quan jo tenia cinc anys. Record una foto a la coberta de l´Acràcia, un veler de dos pals d´una cooperativa anarquista en què jo duc unes trunyelles d´un ros palla llargues fins a la cintura. Crec que en aquest primer viatge va ser quan em vaig enamorar d´aquells llocs que després formarien una de les parts essencials de la meva vida: la platja de l´Arenal, les cales i caletes dels encontorns d´Artà, la badia d´Alcúdia, la delícia de Formentor, els grans penya-segats de la costa del torrent de Pareis€ Després va esclatar la guerra.
No vull tornar a reviure la meva infantesa quan mon pare es passava el dia i la nit ajudant als republicans que necessitaven de tot. Va anar moltes de vegades a Barcelona i ens contava meravelles d´aquella ciutat en què ell deia que es feia la guerra i la revolució al mateix temps. El 1939 jo tenia vuit anys i em vaig témer que els bons havien perdut la guerra i els militars, una de les forces explotadores del poble, començaven una dictadura comandada per aquell general maligne, Franco.
Ca nostra es va convertir en una pensió d´ajuda als refugiats catalans que fugien de la repressió feixista. Fins i tot record que vaig conèixer una dona excepcional que va venir a dinar amb nosaltres, Frederica Monseny. Escoltar-la era com saber que les nostres idees eren les de veritat, les que defensaven els drets humans de bon de veres.
I el 1940 esclatà la segona guerra mundial.
Un món de cut-up violents, de curt-circuits salvatges i d´espireig de llàgrimes entre les bombes. Na Marie Antoinette es va fer dona de cop. N´Ivon va entrar en la Resistència i no aparegué per ca seva més que cada tres mesos. La mare es va treure els ulls per fer vestits i sobreviure. Ella ajudava tant com podia.
Fins que arribà la mala notícia. N´Ivon havia estat detingut en una emboscada de la Gestapo que afusellà tots els partisans. I després els anys difícils. Na Marie Antoinette va entrar de dependenta a una floristeria. Ella no en parlava mai d´aquesta època quan es va casà amb un cosí que els protegia i va tenir una nina: na Pau que li va omplir aquell temps insubornable. De vegades na Marie Antoinette deia que ella era una bona lluitadora contra la mort. Sobretot després dels darrers fracassos, la mare i en Cyril, aquell home al qual, sense estimació amorosa, li dedicà molts d´anys de la seva vida.
Va venir a Mallorca el 1976. Franco s´havia mort. El viatge era allò que tota la família havia jurat: fins que el dictador sigui mort no tornarem a Mallorca.
Reprendre els paisatges de la infantesa on havia viscut dins una atmosfera amorosa de descobriments li va fer molt de bé a na Marie Antoinette. I això que va tenir un disgust. La seva pobila de trenta un anys no va voler acompanyar-la. Anava amb uns amics hipis a Katmandú.
Al cap de dos anys va ser quan va comprar aquell redol de terra i un bosquet amb una caseta i unes solls que era un establert de Son Eixida. Na Pau la va acompanyar i es barallà amb ella. Trobava que estava boja. Na Pau volia que a un solar de cala Ensales es fes un xalet. Allò de l´hort ho trobava molt ordinari. Na Marie Antoinette malgrat el disgust va fer el seu cap endavant. I amb l´ajuda de l´amo en Tomeu Sacorrat, va convertir un quartó amb el jardí del paradís de verdures, flors i plantes aromàtiques. El jardí de la Florista, deia en Tomeu que no se´n podía avenir de la força i el valor d´aquella estrangera que xerrava mallorquí i cavava com un missatge.
Un camp d´energia que esperava la seva alliberació. Seria poc agut per part del narrador dir que escriu la llarga i rica biografia de na Marie Antoinette amb una densitat tan estreta (tan no-resera) que els electrons no tenen espai per poder fer les seves circumvolucions. I les paraules s´aferren massa fort al sentit que no tremola ni ressona.
Na Marie Antoinette ara és una força en estat de vetlla, un fluid invisible que ocupa una cambra blanca amb vistes de l´hospital d´Inca. Na Pau, la filla li va dir el dia que la ingressaven que si no era res s´estimava més fer el camí de Santiago amb uns amics, que en tornar l´aniria a veure. Que a les clíniques ara estàs millor que a ca teva. Et cuidaran com una reina. Tot això li va contar a en Tomeu que li va dir que no ho podia entendre de cap bolla. Na Marie Antoinette la va justificar: li he dit mentides, que estic bé, que només m´ingressen per a unes proves.
En Tomeu creia que na Marie Antoinette tenia una calma sobirana per suportar tots aquells tubs que li donaven líquids i calmants per tot el cos. Aquell vespre va veure que el dolor havia augmentat i li va dir al metge que li augmentassin la dosi de morfina. No passeu pena, ho hem fet. Ja està llesta.
Quan es dormia na Marie Antoinette, en Tomeu li tenia les mans agafades i la veia amb aquell somriure beatífic, els ulls quasi clucs i mormolant fluixet com un rosari els noms de la toponímia mallorquina que l´havia acompanyada sempre.
"Na Marie Antoinette sap on duen totes les camades", pensà mentre penava en Tomeu, i va sentir que les mans d´ella s´afluixaven i imperceptiblement tombava el coll.
Li tancà els ulls, que encara no estaven clucs, amb tota la tendresa del món.
Post scriptum que no hi té res a veure: el Festival Chopin-Sand presenta avui, 20 d´agost, a la Cartoixa de Valldemossa el pianista de Belgrad, Eugen Indjic, que interpretarà Chopin i Schumann, i, a la Sala Capitular, l´exposició Fotografies 1972-2017 de Jean Marie del Moral.
