El somni és la realitat transfigurada: una transcripció que es pot desxifrar. M´he passat tota la nit dins una cabina que feia aquella pudor de benzinota de vaixell mesclada amb una humitat calenta que no hi havia manera de treure. L´ull de bou no es podia obrir. He dormit a tongades. I cada vegada em despertava amb un malson. Tenia la llibreta oberta damunt la maleta i escrivia d´esma les coses que m´havien arribat al cap d´aquella manera inconscient: a) una pedra de torrent blava; b) una fel·lació tarifada en un país exòtic; c) moltes roses, ocells i temps que passa aviat; d) un llibre que es titula: He escollit la depressió; e) unes mans que m´estrenyen el coll i m´ofeguen; j) un viatge on veig els paisatges en blanc i negre; k) l´aire no el podem tocar ni veure, però el respiram. M´he aixecat quan sortia el sol. He anat al bar i m´he pres un cafè doble sense sucre. Estava morta.
Invasió i contraatac. Quan na Maciana, la meva teta, em va obrir la porta del jardí li vaig dir que havia arribat de Barcelona sense avisar perquè volia donar una sorpresa a mumare.
Rosa, ta mare no està per gaires emocions, aquesta setmana ha tingut unes atacades d´asma espantoses i s´ha passat totes les nits asseguda al llit flitant-se. No m´ha deixat avisar el metge perquè ja saps que té una porada que la ingressin. Al teu germà no li he pogut fer entendre, perquè ja saps que ella el domina en tot i per tot. No l´ha deixat quedar a dormir mai. A les darreres telefonades havia notat que mumare panteixava. És el tabacot, em deia, però si he fumat tota la vida, a noranta-dos anys ja no és hora de deixar-ho. L´única que m´entén és na Maya, aquesta al·lota que fa un estudi de la vida de ton pare i m´ordena aquella catàstrofe de biblioteca seva. No protestis! Li he donat permís perquè trob que cal fer-ho! Ja està bé de seguir les darreres voluntats d´un home que no va tenir voluntat!
El món és tot el que esdevé. No tenc facilitat per perdre els nervis, però les paraules de mumare em tragueren de solc. Mumare ja feia cadufs. Com podia ser que tota la feina de desaparició que havia fet mon pare els darrers anys de vida no pogués ser reconeguda per la seva dona? Jo només el recordava boirosament quan em duia a passejar pel castell de Bellver i m´ensenyava els noms de les plantes i els animals. Tenia una veu fonda i dolça que havia somniat moltes de vegades. I els vespres, abans de colgar-se, venia a la cambra on dormíem el meu germà i jo, i ens agombolava amb alguna història llarga, molt llarga. Record la rondalla d´una al·lota que havia quedat òrfena de petita perquè els pares havien estat assassinats per uns lladres. Feia feina d´astrofísica en un radiotelescopi ultrasecret. Plena de traumes i decebuda de la societat i del món, enviava un missatge a l´espai. Un escoltador de Trisolaris, un planeta situat a una altra galàxia a quaranta anys llum de la Terra, el sentia i li contestava. L´al·lota, que nomia Llibertat, preparava l´arribada al nostre planeta dels trisolarians, que vivien a un lloc molt poc hospitalari i erm. I creava una secta de trisolarians que dissimulava en un joc de realitat virtual. Aquí sempre m´adormia i no sabia com acabava la història.
Això ha aparegut, sota la forma d´un foc incandescent, de colors vius i motius equilibrats, i m´ha alliberat de totes les servituds interiors. Només na Maciana, a costa de forçar-la molt i molt, m´havia contat que mon pare quan es va desenganyar de la política es passava la vida tancat a la torreta i no volia que el molestàs ningú.
Em deixava dur-li a devers mitjan horabaixa la tasseta de camamilla amb flor de taronger. I mentrestant jo treia la pols sense tocar res de damunt aquella taulota amb la màquina d´escriure enmig i tota plena de llibres, de revistes, de diaris i de papers. Una vegada em va donar una senalla amb carpetes i quaderns i em va dir que ho amagàs al celler darrere les botes. Jo estava un poc regirada perquè ta mare havia perdut l´oremus i deia que ton pare havia tornat boig perquè ja no volia anar de visita, ni assistir a aquells sopars de gala que a ella li agradaven tant, ni fer mítings a aquelles reunions amb una gentada on hi havia molt de rebombori, militars i desfilades. Ell, els dematins, anava a l´Instituto de Higiene, on feia de practicant, i els horabaixes i els vespres no va tornar a sortir de la casa fins que es va morir d´aquella manera tan rara. El vaig trobar amb el coll tort damunt la màquina d´escriure. Li devia haver pegat un atac de cor fort perquè amb la mà havia tomat la tassa, que estava rompuda en terra. El metge va dir que havia tingut un infart i no se´n va parlar pus. Però jo, Rosa, sempre he pensat i t´ho vull dir ara que ets una dona feta, que estic segura que don Jeroni va voler partir perquè ja no podia suportar pus la vida. N´havia vistes de molt grosses i aquelles coses li rebullien per dedins i se´l menjaven de viu en viu. I aquí fou quan na Maciana, a la tornada del meu primer any d´estudis a Barcelona, em va donar tota aquella endemesa de carpetes i quaderns que ella havia estotjat. Em vaig posar a llegir la intimitat de mon pare amb por, amb terror. Vaig descobrir les memòries d´un al·lot de poble que ens descriu fil per randa una infantesa magnífica. Allà hi ha les messes, la verema, l´escola, l´església, les excursions, els oficis, la vida quotidiana d´un temps primer. I tot això contat amb paraules georgianes amarades dels candors d´un nin que viu dins la innocència incontaminada. Després vindran els anys d´estudis a Palma i el principi de la vida adulta.
Ell és un jove idealista i s´apunta a la Falange, un grup de joves que volen canviar el món. La seva escriptura m´impressionava perquè era plena d´aquesta veritat profunda que dona una confessió quan es fa sense cap censura que la barri. Després l´esclat d´una guerra entre germans quan tu fas feina per aconseguir la pau. I aquí les coses es posen molt carnisseres. Sé que no ho podia llegir seguit seguit perquè mon pare no s´aturava de denunciar assassinats que passaven a les voreres dels camins i als cementeris, detencions injustes arreu-arreu, venjances terribles per quatre duros o un quartó de terra, malifetes a voler en nom de Déu i de la Pàtria. Allò no ho podia consentir. I no va tenir força per deixar-ho. I es va sentir culpable de molts desastres que considerava injusts, però que justificava per un bé futur encara desconegut, difús. I quan arribà la postguerra i va contemplar com cadascun dels seus companys traïa aquells ideals purs que ja havien trepitjat abans, ho va deixar tot i va tornar a la seva feina de practicant. La seva obra és un exercici de desaparició d´un home que ha volgut transformar la terra per fer-la més bella i veu com tots els seus esforços i treballs finalment es converteixen en fum. Pitjor, en destrucció i mort. Ell no es va deixar governar mai per la realitat... i així li anaren les coses. Em recordava moltes de manifestacions del meu caràcter.
La topada amb mumare va ser com sempre, passional i plena de discussions. Ella no entenia que mon pare no volia que res seu sortís a l´exterior, i mumare s´havia deixat seduir per aquesta Maya que es dedicava a estudiar els articles d´ell a revistes falangistes per demostrar que era una veu sincera i diferent dins l´estat d´hipocresia general. És una al·lota estupenda i vol mostrar la vertadera vida del teu pare. No em va quedar més remei i la vaig conèixer. I després d´una setmana de converses i diàlegs savis i vivíssims amb na Maya, vaig consentir mostrar-li els escrits secrets de mon pare, perquè sabia que aquella lletra, amb la confessió d´un fracàs vital, esdevenia l´èxit indesitjat de la seva vida i, de rebot, el fonament de la meva dignitat.
