No negaré que crec en les meteoropaties. I el canvi d´estació, fins i tot dins aquesta caòtica mutació climàtica que ens ataca especialment des de la brutíssima realitat de la malaltia, emmalaltidora, del planeta, encara té per a mi caires d'una espiritualitat metafòrica (per donar un nom a la càrrega de sentit i de canvis sobre la còrpora de viure) que em converteixen en una matèria més receptiva, propioceptiva seria més exacte, a les petites coses del paisatge, de la claror, de l'art de la literatura.
No hi havia res de la meva vida que fos mostrador. Podia surfejar damunt els esdeveniments més significatius i així i tot hauria de donar moltes d´explicacions. Com calia treure la cara antiga del meu interior més esbucat? Això era el que m´aconsellaven aquells metges —Rosa Renom, Feliu Sastre i Carles Feber— que em tractaven amb molta de paciència i amb una gran quantitat de pastilles. Excavar entre la runa i, com una arqueòloga de mi mateixa, intentar donar sentit als trossos romputs, a les tessel·les sense ordre, als paisatges cruiats, a les escletxes fondes que hi havia arreu-arreu d´una existència trencada. Més ben dit, d´una vida feta pols. Allò era una feina de boja. Sí, però precisament per això calia fer-la, perquè estava boja, perquè estava malalta del cap i dels nervis i del cor i de la vida i volia curar-me. Ha, ha, ha! Això em deien els metges com una lletania que calia que s´imprimís a poc a poc dins el meu cervell, com un automatisme. Però, qui els ho havia dit a ells, que volia curar-me?
El narrador sempre està a l´aguait i diu: Voldria que els meus textos fossin fets de matisos. El matís com a pinzell i pintura del món.Suggestions, suscitacions, vetladures.Tot això és una part de la maquinària que mou la mà amb la tinta que fa borratxos, que gargoteja el missatge dins l'ampolla tirada a la mar. Aquesta protagonista el duu venut. I li deixa escriure notes, lentament, suaument, com si no digués res. I hi ha en els seus mots un missatge xifrat, una ànsia.
Oh, terra fosca, poblada de monstres. Mirava com queia, lenta, la pluja negra darrere els vidres entelats i em tornava a demanar fluixet si de veres volia curar-me. O volia morir-me de cop? O volia convertir-me en una dona soluble dins aquelles gotes fosques i brutes que llenegaven per les fulles rovellades dels plàtans d´aquell parc per on no hi havia mai ningú? O volia creure que totes aquelles coses terribles que m´havien passat només eren un malson i que quan menys ho esperaria, i gràcies a la química de les píndoles i de les injeccions i dels corrents que em posaven, em despertaria sana i estàlvia dins la casa de familiar de Fartàritx amb en Bernat i el nin, pobre Miu, al costat? Quin mal de cap, quines punxades als polsos, quin tremolor m´agafa quan una guspira de record m´encén! Vaig dir al doctor Feber que només m´interessava allò que no es podia pensar, perquè allò que es pot pensar era massa poca cosa per a mi, i em va pegar una ullada de complicitat que em trasbalsà. I no va amollar ni pruna. Després vaig veure que havia fet que m´augmentassin la dosi de tranquil·litzants. És el dolor remei del dolor? No he sabut mai enllaçar i elaborar res, per això aquestes notes que escric són disperses i fragmentàries i cal que les amagui bé perquè si caiguessin en mans dels metges es convertirien en un testimoni de càrrec contra jo mateixa i no em servirien de consol. És a mi a qui fan companyia i apaivaguen aquesta solitud amarga que ja no té remei.
El narrador descriu l´abandonament com un suplici en les paraules d´ella. Ho havia dit i repetit a en Bernat aquells darrers temps: surts massa de viatge, no ets mai per ca nostra, em deixes massa temps tota sola i això no és aguantador. Ell ja no em mirava com els primers anys, quan les meves paraules semblaven llepolies per a les seves orelles..., i els seus músculs s´entendrien tot sovint amb el meu cos..., i em tenia gelosa com la seva joia més preuada. On eren aquella sensualitat extrema, aquella aura de perill latent i aquella puresa intensa? On eren aquells temps quan em mostrava arreu com un tresor singularíssim? Escriure em fa mal, també: m´arrabàs les coses a mossegades així com l´arpó entra dins la balena i li esqueixa la carn... El meu cor és fred com el catacrec d´un glaçó de gel dins un tassó de whisky. Per això necessit que els mots m´anestesiïn, em tallin els ponts de les sinapsis entre les neurones del cervell plurirevolucionat i em deixin descansar. Faig miracles en mi mateixa. Cal que ho reconegui. El miracle del transitori canviar cop en sec, canviar de sentiment i de pensament, i el miracle de veure-ho tot molt clar i molt buit: veig la lluminositat sense tema, sense història, sense fets. Faig un gran esforç per no tenir el pitjor dels sentiments, el sentiment que res no val res
Cerc un mecanisme que ens protegeixi de la consciència del no-res. I em sent molt aconhortada fins que quan menys ho esper, quan la química i el cap fallen alhora, tornen l´ànsia i les arítmies, i s´acaramullen de mala manera els records per fer-me mal, per fer-me patir, per matar-me. I l´advocat, en Xisco Malondra, em repeteix sempre seguit que cal demostrar al jurat allò més simple, senzill i natural: tot va ser una atacada de follia, una suspensió de la racionalitat i de la lucidesa, una pèrdua de facultats físiques i morals. Va ser tot allò el que em va empènyer cap a l´abisme. Hi havia moments en què em semblava que havia corregut per un túnel de rentatge espiritual on uns expertíssims higienistes m´havien esborrat la negror i la brutícia amb què la culpa havia sollat tota la meva vida. Bernat, em vaig enamorar de tu la nit de la festa dels meus vint anys, quan dins aquella sala vares començar a contar les lluites de la teva vida amb aquelles paraules exactes i fondes, encisadores, que feren emmudir totes les converses i ens varen convertir a tots en uns infants que escoltaven embadalits el gran relat. I tu esdevingueres el centre d´un fulgor càlid i apassionant que no s´ha apagat mai en mi. Devia tenir molta de por de perdre aquesta transsubstanciació. Devia tenir molt de terror que aquest foc ardorós no encalentís la meva fragilitat. Devia tenir molta d´angoixa que aquests trons i llamps de viva electricitat no tornassin a enrampar la meva existència. Res no excusa el meu acte i serà inacabable la meva penitència. Aquests llençols gelats seran la meva mortalla. No puc menjar. No puc dormir. No puc estar pus tota sola. No vull estar amb ningú. No vull viure. No vull morir. He viscut moltes de vides. He viscut massa morts. Duc un cansament immens. Em travessa una ràbia infinita. Com volies que et deixàs partir? I amb el nin, amb en Miu, a més a més! Hauria estat debades que hagués enverinat na Cèlia: no tenia res d´especial, n´hauries trobada una altra. Però el nin no, en Miu sí que no. Et vares xapar de dalt a baix quan el trobares, i això que feia cara d´angelet adormit. Pobrissó! Quina casta de pare, que eres! Com em vares poder empènyer a fer aquella monstruositat? No hi vull pensar. Sort que he estotjat Kofepraminol, Zopiclone, Temazipam i Melleril per desaparèixer.
