Diario de Mallorca

Diario de Mallorca

Contenido exclusivo para suscriptores digitales

Manual d'encarnacions

Fulles d'ombra

Estimat Daior, en els teus escrits has de sorprendre, inquietar, desmuntar, fer sentir, deixar que l´ambigüitat ho sobrevoli tot jugant amb l´evidència. Escriure segons el que experimentes i no segons el que saps.

Fulles d'ombra

A

Una carn jove profundament ferida. Anaves, Salvador, amb els teus divuit anys dins els jeans a tall de parrús i camiseta vermella de La Demence, per aquella drecera il·legal, feta per la gent que hi passava d´estranquis, cap a l´autopista d´Inca. Vorejaves les grues, les muntanyes de terra i les formigoneres de les obres d´unes cases de pisos barats per devora el polígon de Son Tavanelles. Tenies divuit anys i t´havies barallat amb ton pare (ets un mecànic menjamerda al taller del teu sogre!), perquè no volies continuar aquell ofici de morques, d´olis i de resclús. De brutor i de cotxes (em fan oi els cotxes i tot quant en fa pudor). Ha estat una escena de pel·lícula barata. Ton pare t´ha intentat pegar una mansiula, tu t´has escaquejat i t´has obert tot d´una. El millor seria que no tornassis pus a ca teva. Salvador, mentre ton pare et cridava no sabia que li miraves les ungles oscades i plenes d´una negror per dedins i pels costats que no li fugia mai. De petit les mans de ton pare, que t´arribava sempre seguit, t´obsessionaven. Eren unes mans com a pales, sempre brutes, sempre olioses, sempre endolades, sempre amenaçants? No entenies aquella contradicció. No t´ho havies plantejat mai. No hi pensaves, emperò ho feies: anaves fins a aquells terrenys perduts on la ciutat perd el nomi l´ànima, entre camades d´asfalt que fugien dels grans vials i contemplaves la circulació dels automòbils. Aquelles bèsties que ton pare adobava, embellia i feia funcionar, però que a tu et produïen repugnància. Adoraves aquells terrenys d´enderroc, de deixalles, aquells llocs d´anonimats i d´invisibilitats. Et creuaves amb algunes putes africanes, homes que cercaven, gent a la deriva. (Ets una catàstrofe! Ets un noningú!, et cridava ton pare quan parties correntsos.) A més a més sempre t´hi trobaves, per aquells llocs, en moments de desfici. Era com si cercassis una geografia especial per refer-te. Un espai en què les coses eren i no eren, en què tot estava per fer. Bullies per dedins com si un volcà hagués començat les explosions que precedeixen l´erupció.

B

Nuar relacions precàries. Hi ha moments en què el curs de la vida s´alenteix i mormola com un fil d´aigua que cau d´una gotera i obre un rierol en el jardí. De cop un terròs el reté, dubta, cerca enrevoltar el monticle que li barra el camí, o penetrar-hi. A causa d´aquest obstacle, l´aigua es ramifica en tres o quatre regalims. Però també pot capitular i infiltrar-se en la terra.

Per tornar a en Salvador cal dir que s´ha separat dels llocs on encara hi ha gent i es dirigeix cap al foravila pròxim només barrat per la línia asfaltada de l´autopista i els cotxes que rugeixen a les totes. Deixa enrere aquella circulació de quatre carrils i voreja una camada d´una antiga carretera secundària per on no passa quasi ningú. Hi ha un molí d´aigua en un hort abandonat amb un safareig ple de fulles seques que suren en una aigua verdosa i pensa que allà es podria fer una caseta i viure-hi per sempre. Són idees que li passen pel cap quan es troba entotsolat com avui, en què no sap cap a on ha de prendre i totes les sortides les troba tancades com immensos culs-de-sacs.

Aquí és quan en Salvador veu l´accident amb la perspectiva exacta que li dóna el revolt a uns cinquanta metres d´on aquell bòlid pega un parell de voltes de campana. És un cotxe gran i gros com un escarabat merder.

C

Mostrar sense demostrar. És el que fan les bones ficcions. El narrador ho sap. Per això no analitza, acumula: els fets, les notes, les mirades, els colors, els detalls. No interpreta, o sols un poc. No insisteix mai en les metàfores. Excita constantment la imaginació, però respecta escrupolosament la llibertat del lector. De vegades d´esdevé el miracle com en una pintura puntillista. Si recules tres passes la imatge et bota davant els ulls.

D

Quan mir als fons del mar veig somnis aferrats a les algues. Em pos a córrer per entre unes espigues d´ordi sec que s´aferren als vaquers plens de forats. Hi ha una pudor de benzina cremada dins aquell aire tan transparent. Quatre niguls blancs esfilagarsats en un cel color de cel puríssima. No s´ha aturat ningú perquè no passa ningú. El cotxe, després de les voltes de campana, ha quedat dret de bell nou damunt les quatre rodes. De la finestra del costat del conductor penja mig cos d´home. M´hi acost. Sense haver-lo de tocar sé que és mort. No em fa assumpte, no em fa res. Com si veiés un ca esclafat enmig d´una carretera. Mir dedins i no hi ha ningú pus. M´alluny de pressa. Quan he fet un parell de passes esclaf alguna cosa dura. M´acot. És una capsa de llautó molt bonyarruda. El cotxe pega un esclafit fort i s´encén amb un gran nigul de foc i fum. Em pos a córrer a les totes. (No arribaràs mai a res! Tota la vida seràs un perdut, em crida mon pare dins el cervell.) Ja som enfora. Un descapotable verd fosc amb una dona rossa s´atura al meu costat: Ha vist l´accident? La fit un moment als ulls. Les ninetes llampeguejants es toquen. Torn a partir de quatres. En arribar al carrer de Guillem Sagrera em trec de la butxaca aquella capseta bonyarruda. La forç. No em costa gaire feina obrir-la. Dedins hi un anell amb una pedra verdosa que enlluerna. Me´l pos al dit culer. M´esbutz de rialles

E

En Salvador encara té por de la fosca. Els vespres, damunt la tauleta de nit hi té un pilot com el que posen als nadons. Hi ha vegades que son pare, que sap tota aquesta història, s´aixeca a pixar a la mala hora i treu els fusibles. En Salvador es desperta en sec. I no es pot adormir fins a la matinada amb la claror groga d´una espelma que dibuixa fulles d´ombra per les parets per mor d´un bonsai d´olivera que té damunt el comodí. Aquelles fulles d´ombra se les imagina que fan un fru-fru que el tranquil·litza i el bressola fins que torna a agafar el son.

F

Els vertígens d´una història confusa. Salvador, aniràs a passar la nit a ca na Maribel. Una al·lota que estava molt penjada de tu fa un mes. El seu apartament són dues habitacions devora l´Escorxador. Quan, tirats damunt un matalàs amb una tela índia plena de coes de paó obertes, fumau uns xirris d´herba, toquen a la porta. Na Maribel va cap a la porta i tu l´atures. Psssst! Psssst! Salvador, mires pel forat de l´espiell. No pot ser. És la dona rossa del descapotable, però amb els cabells foscs. Va tota sola. S´assembla a Isabella Rossellini a Blue Velvet. Com en un somni en què les coses passen molt ràpides, Salvador, has obert. Ella t´ha agafat la mà. T´ha besat els llavis. I ha tocat l´anell. Ha fet una passa enrere i ha posat la mà dins la bossa de pell negra. El ganivet ha pegat amb molta de força un cop net al dit de l´anell. L´ha tallat. Salvador, has sentit un dolor fondo que et fa xisclar mentre a poc a poc t´acubes i la dona desapareix del teu camp de visió, que es fon en negre.

Compartir el artículo

stats