A
Una dona gran que ha perdut un ésser estimat parla. Som més forts del que ens pensam i més febles del que voldríem. Aquesta és la primera frase que m´ha vengut al cap avui de matí, quan ja no em queden llàgrimes per plorar-te, quan he agafat aquella darrera foto que em donares abans de partir i em digueres: jas, perquè no m´oblidis mai. I em contares que necessitaves fer aquella missió. Perquè allò teu era una missió, era anar de missions. Havies acabat la carrera de metge, tres anys de cursos d´especialització en oftalmologia i ara, en lloc de fer feina a un hospital de Mallorca, parties per guarir els ulls d´una gent que malvivia al desert del Sàhara.
Et pintaria, aquell darrer horabaixa quan tu i jo, assegudes dins la sala d´estiu que pega cap al nord i on sempre fa fresqueta, amb els finestrals oberts de pinte en ample, parlàvem dins aquella claror lilosa que venia filtrada per les flors de la xicarandana, que encara no havia fet la plena. Tu i jo estimàvem aquella xicarandana gegantina que havia sembrat la meva senyora àvia Rosa, i que cada any convertia la floració en un espectacle que celebràvem com dues sacerdotesses d´un culte secret. Enguany et perdràs la festa gran de la xicarandana encesa. Tu duies un camiser de seda color d´aram i els teus ulls d´un groc axampanyat em miraren amb aquella complicitat dels moments més íntims. No em diguis això, estimada Guda, perquè em fa mal. Ja saps que que t´ho repetesc fa estona: aquí, a Mallorca, em trob isolada, malfeta, dic coses i la gent em mira com si fos una dona que ve d´un altre planeta, no puc viure en una societat en què la preocupació per l´altre s´ha perdut, plena de renou, de pressa, d´hipocresia, d´ignorància, de corrupció a voler.
T´enyor amb un enyor de fresc que m´ataca per tots els racons de l´ànima, ho amara tot. I és com un buit que no hi ha res que pugui omplir. I fa que tot ho vegi com una imatge immòbil i congelada. No puc convertir els records en sang, ni en calor, ni en fortalesa, ni en consol, ni tan sols en la descripció completa i ben informada d´una situació sense sentit. O amb el sentit insensible. Hi ha una tensió estranya que em mou les paraules cap on a no sé què volen dir, cap a on no volen anar, no conec per quines cucaveles es nuen o cap a quin miratge misteriós, o més aviat domèstic, m´empenyen. No puc fer memòria. Enyor les perspectives que tu em dibuixaves com una enginyera dels sentiments innominats, com una especialista en mirades invistes o, senzillament, com una narradora a l´antiga que sap les passes necessàries per fer vives les fulguracions i les estridències de les veus que arriben de no se sap on.
No és ver. No pot ser de cap manera. Paraules teves, rovellades i perdudes, vora la casa de la vida. Paraules teves que han quedat gravades en el referit escrostonat de les parets velles, en els llibres de la biblioteca que deies que eren éssers vius, en les aranyes de Murano que escoltaves dringuejar amb un somriure embadalit. Paraules teves que sobrevolen les teulades empeses per les fulles dels lledoners, pels troncs de les tuies, per les ones dels pebreboners, pel silenci de les profunditats de l´avenc. No és ver. Podria obrir la calaixera isabel·lina de la teva cambra i no sé si trobararia els mocadors ordenats amb les teves inicials brodades. Clara és un nom que em surt per totes bandes i es passeja sense aturall pels caps de cantons del temps. Clara, Clara, Clara! Tres vegades et cridava quan volia que m´acompanyassis a passejar tira-tira pels caminals polsosos, i m´agradava escoltar les teves descripcions dels viatges a Roma, a Puerto Rico, a Nova York, a Florència, a Bakomo, a Instanbul, a Tinduf.
Si tot pogués ser com quan nedaves al safareig rodó i els peixos venien a menjar entre les teves mans mentre cantaves aquells aires antics de vermadora...! No és ver. Les cortines cauen a trossos, els quadres han tornat negres, la biblioteca s´ha clausurat cop en sec i no batega ni una ànima dins els salons, ni al menjador, ni a les cambres, ni per la galeria de les estàtues blanques, ni entre els parterres que són un desert de vida. Clara, si no haguessis partit hauríem fet rams de lliris grocs i roses místiques per vestir tota la casa. I també t´hauria acompanyat a caminar sobre l´estela carabassa de la lluna plena.
T´agradava tant, Clara... ho somniaves, ho preparaves amb delicadesa hores abans del crepuscle, ho assabories com un deliri que havia d´arribar a l´hora exacta. Enguany el solstici d´estiu ha coincidit, per primera vegada en setanta anys, amb la lluna plena. Ho hauríem celebrat de valent. Calia fer-ho a la posta de sol, en el moment en què la fosca es ficava per les retxilleres, quan la lluna apareixia com un globus gegantí i molt baix sobre l´horitzó dels turons. La llum taronja de la lluna envoltada de vapors era el tapís llançat en mil i una direccions on et vaig perdre, era el deixant.
B
El costum enlilat de mirar la xicarandana de Cràndria, una possessió des d´on es veu la mar antiga, i una dona gran diu el dol. L´univers és una combinatòria vasta. Els punts més allunyats en l´espai i el temps estan relligats per ecos i correspondències secrets. Som pastats de memòria, emperò l´oblit és necessari. I la memòria és feta d´oblit en gran part, també. No puc abordar-te, Clara, de front. Em cal una aproximació esbiaixada, indirecta, de fonts misterioses. He somniat molt aquesta matinada. M´he despertat un parell de vegades i he escrit paraules per recordar-me d´allò que m´havia impressionat. Els canvis d´estació sempre m´han resultat penosos. En els somnis hi havia un amic que t´oferia una edició rara de la Ilíada. Quan tu arribaves a la teva tenda de campanya del poblat del desert i obries aquell exemplar enquadernat en pell i lletres d´or desgastades hi trobaves un manuscrit en què una lectora que signava Sèfora hi havia cal·ligrafiat una història sobre la immortalitat.
Parlava d´un mar estret com un riu situat a l´extrem occident. Les aigües d´aquest mar confereixen la immortalitat i, després cal anar a l´altra riba, a l´altra costa, on es troba la Ciutat dels Immortals. Sèfora ateny la ciutat i descobreix una arquitectura abominable, confusa i enfollidora. I la Ciutat està deserta. Fuig a l´escapada i arriba a unes coves on habiten uns troglodites, uns indígenes petits, negrellons, muts, que semblen com animals. Un d´ells la segueix pertot com un ca. Sèfora li ensenya alguns rudiments de llenguatge, i quan ell pot dir alguna cosa es tem que és Homer, un Homer que ha oblidat que va escriure l´Odissea mil anys abans: un humà immortal són tots els humans.
C
Records passejats. Quan partires, Clara, em digueres: Som feliç de ser com som i m´agrada la vida que duc. La gent no valora la sort que té de ser qui és. Si de cop em baratassin amb algú altre seria horrorós. M´estim més l´infern que la reencarnació.
Ara, estimada Clara, hi ha una por menudea per les estances. Mir molt de temps com cauen les flors liloses de la xicarandana i veig com deixen una solada que trepitgen els moixos i els paons. A tu t´agradava embadalir-te temps i temps amb aquell gran nigul lila mentre jo et contava històries de l´avior. Ara també ho faig. T´ho cont com si fossis aquí, com si et trobassis al meu costat, tostemps.
L´altre dia vaig sentir ton pare que comentava fluixet per telèfon i es pensava que jo no ho sentia: Mumare xerra molt tota sola, no sé si comença a perdre el cap. I et vaig somriure, Clara, amb tota la complicitat del món.
