Dàior, no perdis el temps indagant el perquè de la vida, gaudeix-la. És això el que has d´aprendre. Aprèn a gaudir i a fer gaudir, i sabràs ser tolerant, amable, discret, generós, bo...
Dàior, aquesta rosa, aquest herbei són frescs, tendres; demà seran mustiis. Beu vi i agafa la rosa, pensa que només de mirar es convertirà en pols.
Si els niguls aspirassin la pols en lloc de l´aigua plouria sang d´enamorats.
El narrador té totes les notes embullades. D´una manera un poc avariciosa espigol les notes que no he pogut utilitzar per saber si el personatge que em demana a les totes que el tregui pot tenir algunes de les qualitats que he apuntat a la meva llibreta negra. Més de la meitat de les notes que prenc sense saber on vaig no em serveixen i acaben en no-res. Algunes, les més inesperades, són les que m´empenyen a les totes.
Si les mir amb atenció i les rellegesc amb cura em donen alguns dels punts que em mostraran les línies essencials del motiu que es dibuixa al tapís. Torn llegir: "Quan es poden convocar els cinc sentits damunt el paper l´èxit és segur." I després hi ha un desig: "Tornar a veure In the Mood for Love, aquella pel·lícula de Wong Kar-wai del 2000 que em va impressionar tant. Ella i ell són un poc com els protagonistes que cerc."
Evidentment „i quan escric "evidentment", pos en perspectiva el caràcter extraordinari de l´encadenament que ve„, evidentment després d´aquestes darreres reflexions el personatge ha aparegut davant el paper i m´ha demanat amb insistència que el descrivís, que l´escrivís, que contàs la història que el movia d´una forma commovedora.
Retrats. Ell té quaranta-set anys. Alt, prim amb el cap un poc gros en el qual destaca una cabellera llarga i rinxolada que blanqueja i els ulls d´un marró fosc com les cabres muntanyenques que li donen un aire somniador. Em recorda la mecànica de moviments intangible i immanent de l´actor Bill Murray. Té un aire un poc banal. L´estranyesa inquietant que desprèn ve d´una espècie de déjà-vu. Està casat des de fa quinze anys amb una dona magre, pàl·lida que de jove degué ser bella, però que amb els anys ha tornat agra i dura. No tenen fills. Ell fa feina de cap de personal a uns grans magatzems i ella és infermera.
Ell va molt al cinema. Sol. I li agraden molt els canvis de plans: els talls. Quan es passa d´un pla a l´altre. I això també li succeeix a la vida. Ara sap que la seva dona ja no l´estima. Ha arribat a aquesta conclusió perquè la veu poc i sempre té coses per fer. Quasi no parlen ni fan plans ni projectes, ni res. Ella arriba tard al pis de la plaça de Berenguer de Palou on viuen des que es casaren. Les excuses són fàcils: una operació, una urgència, un part, etc. Ell està convençut que el seu amant és un metge. De tan tòpic, segur que es ver. I ell en sofreix un poc. Com si li engrunassin un dit a poc a poc. Però no hi vol pensar.
Una escala pot ser un univers. La casa d´ell no té ascensor. I viuen a un quart. A ell li agrada sortir a caminar devers les cinc de l´horabaixa. Just en tancar la porta tot li sembla una fantasia. Els escalons d´aquelles rajoles hidràuliques antigues que semblen plantes enfiladisses amb flors de color blau li donen la sensació d´una estora de pedra. L´arrambador de fusta damunt una balustrada de ferro forjat amb motius molt senzills i caragols en els acabaments li crea molta de seguretat. Sempre ha tingut un lleuger vertigen que s´accentua amb un xiulet a les orelles quan baixa d´un pis a l´altre. Les portes de fusta fosca amb els grops marcats de vegades l´entretenen i es queda penjat mirant aquella constel·lació de taques negres. Baixa a poc a poc com si trepitjàs ous. De vegades una persona puja i es creuen i se saluden amb un bon dia o un com està.
Ell per això sempre fou un poc empegueïdor. No es fan amb els veinat. Sap que en el segon primera hi ha una família nombrosa perquè de vegades es troba una tracalada de nins que vénen de l´escola amb crits i corregudes. No li agraden els nins i procura que no el tomin amb aquell esburbament desficiós. Al primer hi ha una senyora major que viu tota sola i té una dona que la cuida.
Quan arriba a l´entrada, on hi ha una hídria amb una quèntia, se sent alliberat. Ara vindrà el carrer amb una mala fi de missatges que li arribaran de totes parts. Veu la farmàcia del cantó, molts d´arbres, vianants, cotxes a tota, dos cans que corren, una dona que arrossega un carretet, el nombre de missatges que rep és inacabable. Quan camina cap a la costa del Gas pensa que la història de la seva vida no existeix. Que no hi ha centre enlloc. Que no hi ha un camí marcat. Que no hi ha una línia. Que la seva relació amb ella no vol dir quasi res. Ni el seu sofriment. Que hi ha trasts immensos on creiem que hi havia algú. No és ver. No hi havia ningú. El dia s´ha estirat i ell està content amb aquesta asserció.
Les bifurcacions de l´existència. Ell es demana mentre corre vora les aigües d´un verd esmorteït de la platja de can Pere Antoni: Qui som jo, vertaderament jo? Quina és la part de l´atzar i del determinisme en mi mateix? Aquestes dues preguntes han desnuat alguna cosa dins el seu esperit. I quan després d´haver fet quasi set quilòmetres torna cap a ca seva se sent alleugerit i li ressonen al cap les paraules que va llegir fa poc a un llibre d´autoajuda: "Cadascú de nosaltres és un poble ell tot sol que té el dret de ser reconegut. Tots som una tribu de l´Amazones que no es pot deixar anorrear, la nostra personalitat és una tribu que lluita pel seu reconeixement i contra la seva extinció."
Quan puja l´escala i arriba al primer replà l´ha vista. Duu un vestit negre, molt fluid, molt lleuger, com de seda setinada. La faldilla li arriba als genolls i s´estreny a la cintura. El cos és alt, atlètic, molt prim. Els cabells negres llisos, tallats a la garçon. El vestit i el cos indissociables, un sol objecte confús, dut amb un caminar d´una elegància estremidora, nova. La dona va amb talons alts. Cap joia. És d´una bellesa inoblidable. Ell té el sentiment que les seves passes li han fet una cremada fonda. Ha xiuxiuejat "Bona nit" i ha desaparegut escales avall.
Escola de paciència. Aquella nit ell la va somniar. I es va despertar un parell de vegades amb aquell escot d´una pell embrunida que li passava per damunt. Al dia següent es va dedicar a esperar-la sense gens d´èxit. No es poden forçar les casualitats. No tenia ningú per preguntar-li qui era aquella nova inquilina. El segon dia tampoc no hi va haver sort. El tercer dia es trobaren quan ell l´esperava quasi a la mateixa hora del primer dia i va sentir el ritme dels seus talons que davallaven. Ell la va mirar molta d´estona com es contemplen les pintures de Boticelli o de Rembrandt o de Fra Angelico. Ella quasi no el va veure.
Allò és va convertir en una obsessió per a ell. Va començar uns rituals precisos i uns horaris controlats. Va perdre la gana. Va saber que només podia pensar en ella. Va reconèixer que s´havia enamorat.
El setè horabaixa la va tornar a veure. I va creure que ella l´havia mirat i li havia dedicat un somriure. Hi havia una infinita delicadesa en aquell gest que va quedà gravat en ell com una promesa de felicitat.
Potser es parlaren quan ja feia quasi un mes que es trobaven. Ell li va dir si volia prendre una cosa al bar de la cantonada. Ella va dir que no podia. Ell li va demanar algunes coses. Ella va contestar amb un sí i un no i ell no va aclarir gairebé res de la seva vida.
Un altre horabaixa ell va tornar a insistir i ella va acceptar la invitació. Anaren a una terrassa de la Rambla. Ella li va demanar coses i ell contestà amb entusiasme. Ella tampoc no va ser gaire explícita sobre la seva vida malgrat que ell no s´aturà de voler saber-ho tot.
Final. Allò va ser un principi de faules vencedores. Ella nomia Seila. Això ho va saber molt de temps després. I amb ella va aprendre que no hi ha plaer com el desig del plaer.
