Rosa rosae

Dàior, et voldria fer néixer a la vida!

Dàior la desgràcia de cadascú ve perquè és sempre cadascú qui mira i se subordina a ell mateix el que veu. No és per nosaltres, és per si mateixa que cada cosa és important.

Dàior, que el teu ull sigui la cosa mirada!

Parla el narrador. No pots saber, Lector que comences aquesta història, com duc el cap de ple d´un encreuament de personatges que volen sortir per entre les paraules i que cal ensinistrar amb molta de cura. Dic "ensinistrar" en el seu sentit més comú de comunicar aptesa a algú en algun art, en algun treball, etc.

Sovint m´han retret que don massa importància a la forma en detriment de l´emoció en la meva feina d´escriptor. Però la forma és l´emoció mateixa, n´és l´expressió més directa i elegant.

La protagonista és una vella dama, na Rosa, que habita a un casal de foravila amb la seva filla, na Paula, que està separada de fresc del seu home, en Martí, i el seu nét de vint anys, en Francesc. Quan comença la feta és molt tard i ells tres han vist en vídeo Mort a Venècia. Na Rosa ha fet repetir tres vegades seguides el final, quan Tadzio, aquell àngel adolescent que sense saber-ho i sense tocar-lo, ha ferit de mort el compositor Aschenbach, entra lentament dins la mar i segueix un camí traçat pel sol. Aschenbach l´observa amb el maquillatge corregut, agonitzant, com si es tractàs d´un jove déu. Tadzio s´atura, el veim tot gràcil al contrallum, vincla el braç dret amb la mà tocant la cintura i aixeca amb cerimònia el braç esquerre per apuntar amb el dit cap a alguna cosa que no es veu. Es tracta d´alguna cosa llunyana, inaccessible. El que mestre Visconti, va dir na Rosa amb un to un poc doctoral, vol caçar aquí no pot ser mirat frontalment, i tampoc no pot ser dit. I ho percebem sense veure-ho i ho sentim com una veritat íntima, sense poder accedir al mot que l´anomena. Hi ha un triangle que ens xucla: Aschenbach observa Tadzio, Tadzio apunta l´infinit i nosaltres, els espectadors, els miram a tos dos com si els volguessim abraçar. Entram dins la pel·lícula i la pel·lícula entra dins nosaltres. El miracle del cinema no té lloc a la pantalla, sinó en el més fondo de nosaltres.

En Francesc va aplaudir després d´aquestes paraules. Mumare, sembles una animadora d´un cine-club dels anys seixanta. Na Paula sempre tenia la ironia a la punta de la llengua. Però en aquest cas t´he de donar la raó. El millor de la pel·lícula és aquest final, la sensació de veritat és quasi violenta i el plaer que em produeix té alguna cosa a veure amb la poesia. Hi ha alguna cosa imantada que em fa aferrar els ulls a les imatges i m´alimenta les ganes de plorar la bellesa i la mort plegades. No trobes, mumare, que t´has empeltat de l´esperit de la padrina Rosa? Per a mi tot és molt més senzill. A mi aquesta escena final em fa por. M´agrada tenir por, és un sentiment de gola que em produeix un gust subtil. Sempre m´ha atret tot allò que em feia por. Crec que la por és un sentiment sa, indispensable per a gaudir de la vida.

La padrina Rosa també van fer mamballetes al discurs del nét, i decidiren que ja era hora d´anar a colgar-se.

Veu de na Rosa. Des d´on era no ho podria haver vist. Calia que m´aixecàs quan els de ca nostra havien sortit, i anàs coixeu-coixeu cap al jardí. Si em trobaven tenia l´excusa preparada: he anat a mirar com floreixen les liles. I això esdevenia una coartada magnífica per a una padrina massa protegida per la seva filla i pel seu nét.

No vaig calcular que darrere aquell sol enterenyinat de niguls massa blancs bufava un ventet que feia ballar les primeres fulles dels arbres i em duia totes les remors d´aquell foravila que em despertaven amb un fru-fru suau tants de records que no volia rememorar.

Però avançava ben estirada pel caminal dels pebreboners cap a les cases dels majorals, que ja eren una pura ruïna, com si allà baix m´esperàs la revelació de l´impossible. A les voreres creixien els fenolls, que semblaven branques de corall verdíssim. Els caps blaus que m´enamoraven. Em vaig aturar i em vaig acotar un poc per acaronar aquella orquídia boscana que tenia unes flors que semblaven mosques caçades damunt la tija ben dreta. Les espasetes lila destacaven dins el camp on el ventijol feia tremolar la civada. M´hauria agradat anar cap a les margalides grogues i blanques que feien mates esponeroses entre les espigues i estirar-me tan llarga com era damunt aquell matalàs de creixences per intentar trobar les perspectives exactes de la feta.

Però no m´atrevia a fer aquell gest tan senzill perquè encara que sabia que ells no tornarien fins al cap d´unes hores, i la jornalera, madò Pereta, em podria descobrir des de qualsevol de les finestres de la primera planta del casalot i venir a l´escapada per restituir-me a la seva estricta vigilància, em sentia tranquil·la. Una matriarca com jo tenia tots els costums ben reglats i no calia rompre´ls per una beneitura que no entendria ningú.

Segurament podrien dir que començava a fer cadufs, i el doctor Amengual diagnosticaria els primers símptomes d´una demència senil. Crec que tenia sort: havia dit a madò Pereta que calia retirar tota la roba d´hivern, col·locar-la dins bosses de plàstic i preparar-la per dur-ne, una part a la tintoreria i l´altra als guarda-robes dels porxos, on els vestits, els abrics i la resta de peces, dormirien fins a la pròxima tardor. Deixa només alguna cosa calenta per posar-me damunt les espatlles a les nits, quan refresca i em sent el fred per dedins.

Però en aquells moments, amb el vestit de cotó, suava a cada passa, empesa pel meu desig d´arribar fins a l´observatori des d´on podria reveure totes les coses que succeïren aquelles setmanes de primavera de fa tants d´anys. Hi havia un pensament que m´empenyia cap a aquell lloc imaginat tantes de vegades. La meva existència és plena d´ocasions fallides. Però en el fons, és un mal? És amb les ocasions fallides que es pot fer un capital imaginari de petites felicitats.

No distingia, perquè estaven ben cosits, fusos en l´emoció de la mateixa recordança i acordats a una intriga sense temps morts, els diversos fets d´aquella relació que m´han marcat per sempre. L´essencial està en les troballes de l´atzar, els paisatges en què s´aprimen la permanència i la consolació de la bellesa per damunt les existències individuals. Les crueltats i les covardies que un mateix ha comès revenen amb la velocitat d´un bumerang. I els remordiments s´afiquen dins el cor més endins que no els tèrmits dins la fusta que al final no és més que aparença sota l´efecte de la seva boca devoradora.

El meu jo es troba en aquesta caminada cap al lloc dels fets, cap al llibre dels fets, reduït a la seva pròpia escorça, tant, que bastaria una ditada per esclatar.

Quasi com un final. Na Rosa recorre l´interior d´aquella casa amb el sostre esbucat on vivia l´amo en Pep Maceta, el seu amant durant la millor part de la seva vida. El padrí Felip partia molts de mesos als seus negocis de Madrid i aquell pagès de mans tendres, fosques, plenes de durícies l´acaronava com si la pastàs de bell nou. La besava. L´estimava.

Quan na Paula i en Francesc arribaren al casal, tothom cercava na Rosa, la senyora. Havia desaparegut feia hores. La trobaren que dormia per sempre damunt aquell llit de ferro rovellat ple de runa i pols on ja havia fet la pell una altra vegada.