Dàior, encaminaré els teus desigs cap a les coses més belles que hi ha damunt la terra, cap a les més senzilles, cap a les més eternes.
Inflamaré els teus llavis, Dàior, de sets noves. Et mostraré les fonts més essencials, com aquelles que ixen d´un petita escletxa al fons d´una mina humida i plena de falgueres. Acostaràs els llavis secs a aquell rajolí gelat i transparent que la natura ha filtrat amb temps i textures, i apagaràs la set.
Una de les joies més grans de la vida són les sets apagades per deus inacabables.
Desconnexió: el narrador s´explica. No cal tenir por d´allò que sembla estrany o irrellevant en la contarella. Tot quan surt és gruix de relat, encara que els elements semblin explicats amb descripcions abruptes, llistes inconnexes, voltes i revolts d´accions que sembla que no duen enlloc. No oblideu allò de sempre: l´important és el camí.
El personatge té una edat incerta damunt la cinquantena i busques. I ha tengut una vida que podríem qualificar de gris, un gris de color de rata traginera: treballa a un banc de tota la vida, es va casar amb una divorciada als quaranta i visqueren set anys plegats. Ella era vuit anys més jove i tenia un fill de l´altre marit. El va deixar de sobte i sense explicacions. Ell ha anat arrossegant una maduresa amb amors de temporada: embolics amb jovenetes que no li duren gaire. Quan comença la història ha sortit d´un accident de cotxe que li va produir una commoció cerebral. Va al psiquiatre perquè es troba molt deprimit. Quasi no té amics. Escriu per recomanació mèdica tot allò que se li ocorre.
Llista de coses que pens. 1) La claror estantissa del matí. 2) Algú que no mira el títol d´un llibre que hi ha al seu costat. 3) Un uatzap que només indica un nom desconegut entre dues dates. 4) Trobar pel carrer una moneda d´un país que no coneixes. 5) Prohibir els rams de flors a les habitacions de les clíniques. 6) La línia dels llavis fins de son pare. 7) Josep Lluís Femenies, Francisca Suasi, Miquel Desclot, Jaume Capdevila, Felícia Garí, Assumpció Rovira, Andreu Ballester, Pep Truyols, Mateu Taverner, Catalina Ramis, Bernat Maria Galmés, Felip Cotoner, Macià Verdaguer, Maria del Mar Massanet, Rosa Suarez, Carme Gallardo, Joan Bonet. Quants són heteroxesuals? 8) La frivolitat i la duresa: En les meves tenebres no hi ha lloc per la bellesa; tot el lloc és per a la bellesa! 9) Fer demostracions privades d´afecte. 10) En Ramon deia: Recordar que cal riure! 11) Les boles xineses damunt el comodí, les dames xineses a la taula del menjador. 12) Un caminoi de tendreses ben trepitjades. 13) Una cigarreta electrònica pudent 14) La causa suprema de l´odi, l´amor. 15) París Blues. 16) Un llibre: Com cal emprar la simpatia. 17) L´amistat no és democràtica. 18) Un gerro verd amb una espelma vermella encesa. 19) On són els vells amants? 20) Un somriure és de vegades un assassinat. 21) Una cagarada de ca put. 22) Qui m´ensenyarà l´art de la comació? 23) Una vella canta pel carrer del Sindicat "Alfonsina y el mar" a les totes. 24) Un Iphone esclafat. 25) Una de les grans proves d´amor és la indignació. 26) Una cita amb el dentista. 27) El mal: la pujada incessant de la indiferència dels uns amb els altres.
El personatge es posa a parlar com si deliràs. El psiquiatre em diu que just en despertar-me apunti els somnis que tenc. Després li fugiran del cap. El temps de l´inconscient i el del conscient no tenen intersecció, convindria que vostè pogués caçar al vol les coses que surten de les anfractuositats del seu cervell en aquests moments en que encara no sap on és i sura dins les tenebres d´allò que d´una manera involuntària ha anat creant en les seves cèl·lules nervioses. Potser així podríem aclarir la font d´alguns dels seus mals i assolir una possible curació. Pensi que les pastilles no ataquen l´arrel del mal, són calmants, són estabilitzants que permeten que puguem sobreviure sense passar-ho tan malament.
Però això que té vostè prové de més endins: hi ha una memòria del passat inscrita en l´ADN, memòria que no agafa tan sols la seva biografia, sinó que encara va més enllà i arrossega la memòria dels avantpassats, que s´afiquen també per aquestes xarxes de mol·lècules pròpies, per la seva bioquímica íntima. I si ho apunta fil per randa, amb tots els detalls i la meticulositat possible, potser podrem albirar alguna solució, algun camí de recuperació.
No sé si aquests discursos del doctor Febrer són gaire bons per al meu caparrí malalt, o em donen nous motius de preocupació. Avui quan li he contat, allargassat a aquell divan que em va dir que va dissenyar Le Corbusier i que jo trob molt incòmode, que la padrina Teresa m´ensenyava a cantar gloses verdes que mon pare no podia suportar m´ha dit que li detallàs més la cosa. La padrina materna i mon pare no es podien veure. I li he dit que em venia al cap un vespre d´estiu quan estàvem a la fresca ella, mon pare i jo davall una figuera coll de dama que hi havia al jardí de darrere. Feia calor, molta de calor. I jo no sé quina li vaig amollar, a mon pare, amb aquella poca vergonya que em sortia de no sé on algunes vegades. I el vaig veure que es posava com un nero, i la cara li tornava vermella i el llavi de baix li començava a tremolar. En aquells moments em semblava un ogre que em podia fer desaparèixer del món. I quan em va renyar amb quatre crits, m´hi vaig tornar. I vaig respondre alguna animalada més forta que l´altra, que tampoc no record. I ell es va aixecar i va venir cap al meu balancí amb dos llongos. I em va pegar un parell de galtades que em varen resplendir dins el cervell com si m´hagués cremat amb un ferro roent. Vaig sentir una cosa líquida que em regalimava per damunt els morros i els bels de la padrina que li deia de tot, a mon pare, que havia partit cap a la casa. Malanat! Assassí! Què li has fet a aquesta criatura? I, alhora, la padrina em posava un mocador al nas i em deia que alçàs el cap per amunt, mentre seguia cridant contra ell com una orada. Sé que la roba de llengües blava del balancí va quedar tacada de sang. Quatre tacotes. I la padrina no les va voler treure mai. Així aquest malanat se´n recordarà sempre, del mal que t´ha fet.
Escrit en la veu. Sé que anava a una manifestació a favor de les dones perquè un jove havia mort la seva al·lota, molt jove també. L´havia ofegada. I mirava cap al cel. El cel era quasi negre i els fanals m´enlluernaven. El vaig veure sense voler. Allà dalt. Era un home. Un home nu. Em vaig aturar devora una perfumeria. La gent cridava. Hi havia un genteguer. Em passaven per devora i no em miraven. I jo mirava l´home nu que cridava allà dalt. I no l´escoltava ningú. Jo estava paralitzat. No sabia què havia de fer. Cridar la policia. Cridar els manifestants. El suspens era insuportable. També vaig pensar que m´agradaria que es tiràs damunt la gent. No sé quantes de coses em passaven pel cap. Quan la manifestació era un tros enfora vaig decidir pujar per ajudar-lo. Era al cinquè pis. L´entrada de baix estava oberta. No hi havia ascensor. Al tercer pis ja panteixava. Al quart no m´aguantava dret. Al cinquè hi havia només una porta i un timbre. Vaig prémer el timbre molt de temps. No em va obrir la porta. Vaig baixar a poc a poc i just quan era als darrers escalons vaig veure un redol de gent al carrer. L´home s´havia tirat. Em va saber greu no haver-lo vist caure.
Deu ser això el que vol el psiquiatre? Crec que no hi ha res que em pugui adobar. No vull tornar a llegir el que he escrit perquè em fa por. Moltes de vegades em faig por!
