Em trobava en un d´aquells espais de misteri i de terror, un d´aquells espais blancs que hi ha en cada vida. Just quan havia entrat a l´avió d´Air Europa que feia el trajecte Barcelona-Palma començaren a atacar-me aquells primers símptomes d´un dolor incert que es movia d´una banda a l´altra del cos. On tenia els vàliums? Calia que apagàs aquella angoixa abans que s´apoderàs de tota la còrpora cansada per dos dies de negocis amb aquells taurons de Flaper SA, que volien duros a quatre pessetes, i intentaven apoderar-se dels tres hotels del meu sogre (no hauria de dir el meu exsogre?) per una grapada d´euros amb l´excusa de l´embargament judicial. L´avió anava ple, pleníssim, i això em provocava una sensació d´ofec. Vaig arribar a la butaca 16 D, després de passar per damunt les motxilles d´un al·lot que pudia de suor i no s´aturava de protestar per la poca capacitat dels espais per guardar els trastos. Just asseure´m ja vaig sentir una punyida al baix ventre, i el cap se´m va omplir de tota aquella negror que arrossegava: l´insomni, la fatiga crònica, els tremolors sobtats, aquelles migranyes inacabables, les arítmies, les suors fredes que em deixaven estormiat, l´ansietat generalitzada... Stop! Vaig intentar aturar aquella muntanya russa formada per totes les sensacions que m´encerclaven. Em vaig posar a moure els dits dels peus perquè les glàndules salivals es posassin a produir saliva. Això m´ho havien ensenyat en un curs que vaig fer per parlar en públic i crec que va ser l´única cosa que en vaig treure. Funcionava! I amb aquell líquid un poc amarg em vaig enviar el vàlium gargamella avall. Allò em va asserenar un poc. Mirava per la finestra com ens enlairàvem per damunt els aiguamolls d´un verd fosc del Prat, més o menys allà on na Laura Samaranch, companya meva d´Econòmiques, m´havia convidat ja feia molts d´anys a Vil·la Cnossos, una casa racionalista, escenari d´unes festes molt curioses amb música d´avantguarda i recitals poètics. Tot aquell món em semblava molt llunyà, per més que conservàs viu el record d´aquella nit que na Laura i jo acabàrem barrinant entre les dunes desertes després de banyar-nos nus a la platja. La remor sorda del mòbil dins la butxaca del pantaló m´ha regirat. Com sempre m´havia despistat i duia el telèfon en marxa. El meu veinat, un home calb i amb cara de males puces, m´ha mirat amb commiseració. He encès la pantalla de l´iPhone i he vist que hi havia un uatzap de n´Àngela Maria. No l´he llegit. He apagat el mòbil. Amb aquell gest tornava a tenir la consciència molt forta que n´Àngela Maria m´havia robat alguna cosa ben íntima, i allò em despertava una mescla de crueltat i de pietat a parts iguals. Aquell matalàs de niguls blancs que sobrevolàvem em donava una espècie de tranquil·litat la causa principal de la qual només podia ser el vàlium. He quedat condormit una bona estona i quan he tornat a obrir els ulls ja es veien les costes de Mallorca i per l´altaveu una hostessa deia que passats cinc minuts aterraríem a l´aeroport de Son Sant Joan, on el cel estava emboirat i la temperatura era de dotze graus. La proximitat de ca nostra m´ha pegat una punxada enmig del pit. Allò eren els nervis que el doctor Fortesa sempre em comentava amb molta prevenció. Cal que quan sentis això alenis fort i lentament pel diafragma i, si pots, beguis un tassó d´aigua. Dins la cartera he trobat una botelleta de Solares i l´he glopejada a poc a poc mentre amb els ulls tancats alenava fondo. Vertaderament era un bon remei perquè la sensació dolorosa m´ha espassat. Veure els pobles del pla de Mallorca m´ha creat un estat d´agitació. Ella ho havia dit ben a les clares, que volia ensumar l´olor d´altres vents, beure en altres fonts, recórrer altres camins, experimentar altres calors, sentir una altra carn. Penèlope parteix a la guerra i Ulisses queda a la llar. Calia que esborràs de cop aquests pensaments que em feien mal com si em rapinyàs el cervell amb les branques d´un esbarzer. L´avió sobrevolava el pla de Sant Jordi. Vaig veure el gran xalet de la urbanització de Puntiró on vivia el meu exsogre. Sempre m´havia fet gràcia aquell jardí que pareixia una jungla amb un llac immens on hi havia un botet i un pont japonès. Com més davallava l´avió menys em sentia capaç de mirar de fit a fit allò que em xucla, em fa mal, em fa pànic. Vostè té una fragilitat constitutiva que caldrà que conegui per poder curar-se, m´havia dit el doctor Fortesa, i ara mentre les rodes del tren d´aterratge tocaven l´asfalt de la pista me´n temia amb una lucidesa terrible. Si vostè no té cura de si mateix ningú no en tindrà per vostè. Allò em va descarabutar molt. Em vaig aixecar. Duia l´abric negre de pell de camell damunt el braç i la cartera. Anava darrere una jovençana magribí amb vel que passejava una nina d´ulls negres molt grossos, com els de la meva filla Rosa quan era petita. Pels passadissos de l´aeroport no mirava ningú. Només una idea fixa em dominava: n´Àngela Maria em deixava pel metge que li havia fet l´operació del càncer d´ovaris. Així de senzill i dolorós. Vaig intentar treure´m aquest pensament del cap com si fos un borino negre zumzumejant que m´envoltava. Just en sortir a la intempèrie gèlida vaig cercar els camel, en vaig agafar un, el vaig encendre i hi vaig pegar una pipada forta, com si aquell fum fos l´aire que necessita l´ofegat per no perdre el sentit, aquelles calades que feia mentre em dirigia cap al final del passadís de la cua de taxis, eren benèfiques i em rescabalaven de totes les hores que no havia pogut tocar tabac „les reunions del matí, el dinar, les sessions de l´horabaixa, etc. Quan em vaig ficar dins el taxi em vaig menysprear per no haver batallat i per haver-me abandonat a la desfeta sense oferir la més mínima resistència. El canvi brutal de temperatura entre l´exterior gelat i ventós i el taxi càlid com un úter matern, em va relaxar l´espinada, em va amollar com una tereseta amb els fils tallats. Aquella imatge del teatret de putxinel·lis em duia cap a una exploració de la memòria on apareixien fragments d´escenes antigues amb n´Àngela Maria, bocins de converses alegres, perfums fugaços i deliciosos, plaers intensos, dies plens de petites felicitats€ I allò sempre acabava a la mala. Vaig dir «stop» amb els llavis i vaig tenir por que el taxista no m´hagués sentit, «però només xiuxiueig», vaig mormolar amb els morros tremolosos, «per a mi mateix». Sabia que m´agradaria tenir una càmera que em filmàs amb els detalls més exactes aquella suor freda als polsos, els ulls inflats i travessats de venetes vermelles, la pell de la cara irritada a redols, aquesta carcassa que feia aigües per totes bandes. Vertaderament n´Àngela Maria tenia raó, era un home permanentment jetlagós, sense loquacitat, sense alegria, sense res d´allò que m´havia convertit en l´home de l´any no recordava ni quan. Em vaig redreçar cercant forces i vaig veure que els vidres estaven entelats i plens de gotes d´aigua aferrades com insectes preparats per a l´atac. Em vaig sentir fràgil, perdut, desolat, mentre em semblava avançar per les ruïnes d´una civilització arranada pel temps. Vaig intentar un somriure de sarcasme cap a mi mateix i els risoris no em respongueren. Per un moment em vaig sentir dins un daltabaix terrible. Aquí sí que vaig riure com si algú em fes pessigolles davall els peus (quin temps feia que ningú no me n´havia fet?). El taxi acabava d´arribar davant l´entrada d´aquell gratacel de primera línia del passeig Marítim on havia viscut els darrers vint-i-cinc anys. Mentre abonava el trajecte em vaig repetir que era un covard. El conserge em va saludar com sempre i em va obrir la porta. Vaig entrar com si em dirigís al cadafal i vaig pitjar el botó de l´ascensor. Em vaig acomiadar amb un bonanit i vaig recordar tot pujant que només els nins bons al·lots creuen en finals feliços.
