Per cinquè any consecutiu he anat a fer un tram del Camí de Sant Jaume amb els meus companys Joan i Sebastià. Després d´acabar l´anomenat Camí Francès enguany n´hem començat un de nou, el Camí del Nord, conegut també com a Ruta de la Costa, atès que bona part del seu recorregut (Irun-Arzúa) transcorre vorera del Cantàbric. Enguany hem arribat fins a Gernika, i la veritat és que si el que hem fet és només una mostra del que ens queda per fer crec que gaudirem d´allò més: boscos d´allò més atapeït, arbres de tota mena, aigua corrent tothora per les entranyes d´uns ecosistemes fascinants. Uns itineraris que combinen turons i vessants força empinats amb l´agrest suavitat d´una costa única, on s´ubiquen localitats tan emblemàtiques com Pasaia, Donostia, Zarautz, Zumaia o Deba, entre d´altres.
Es tracta d´un traçat dur, amb continus tobogans que posen a prova les cames i que gairebé no donen treva al pelegrí o caminant que s´aventura per aquells solitaris paratges. Però si hagués de triar un tram que sintetitzàs el que va ser el nostre periple d´enguany, aquest seria sens dubte el passeig que separa les localitats de Zarautz i Getaria. Són escassament quatre quilòmetres vorera de mar, però és difícil concentrar tantes bones sensacions com les que aporta aquest relaxant i bellíssim recorregut, a penes transitat per ningú en la primera hora en què el vàrem cobrir, quan el sol encara era tebi i tot es presenta sota una aparença de netedat inusitada, amb uns contorns precisos i definits. Pocs espectacles són comparables a aquesta immensitat a l´abast, completament blava i gratuïta, on l´esperit s´asserena i els pensaments flueixen d´una manera natural i et reconcilien definitivament amb l´entorn.
Vaig observar la mar, en aquella hora calma i especialment quieta, sacsada únicament per aquest fenomen que a les nostres contrades coneixem com a mar vella i que es caracteritza per aquesta mena de remuc a penes perceptible, talment els alens blaus d´una respiració fonda i un tant mandrosa. I amb les onades arribaren els sentiments, un rere l´altre, ordenadament. A dir ver poques vegades en la meva vida he experimentat una sensació de pau tan intensa, que irremeiablement portava el record de les persones -presents i absents- estimades com si fossin una sola cosa: una marea d´amor que va inundar els meus ulls de cop i volta, sense cercar-ho, conscient de l´excepcionalitat del moment que estava vivint. Així com ens acostàvem a Getaria vaig observar alguns esculls que sobresortien de la superfície de l´aigua. Però no hi feia res; aquelles sàvies onades els sortejaven i passaven entre ells sense violentar-los, conscients que la seva destinació final era besar la vorera per tornar de bell nou a la mar gran, on tornarien a generar altra vegada emocions i sentiments a balquena, sense exigir res a canvi.
Mai com en aquest passeig la mar m´havia semblat un ésser tan viu i autònom, amb ànima i voluntat pròpies. Tant de bo -vaig pensar- tot fos tan senzill i harmoniós com allò que estava gaudint: la societat, la política, l´economia, les relacions personals€ Vaig observar en Joan i en Sebastià, que anaven algunes passes per davant meu. Vaig agrair la seva companyia, conscient que tot allò seria molt diferent sense ells. Un moment donat es giraren i s´adonaren de la meva momentània torbació, que respectaren amb un somriure que vaig endevinar solidari i proper. Vaig continuar contemplant la mar absort en aquelles belles cabòries, que vaig decidir plasmar per escrit tan aviat com tornàs a Mallorca, per bé que som conscient de les limitacions del meu relat davant la inassolible grandesa del que vaig tenir ocasió d´experimentar.
Llavors em venguéren al cap aquells coneguts versos de Mikel Laboa que us transcric en homenatge a la serena bellesa del País Basc, al Camí del Nord, a l´excel·lent sopar que ens oferí la nostra amiga Arantza al seu pis de Sant Sebastià, al plàcid record d´en Joan Sastre, trescador i amic que recentment ens va deixar. És un senzill poema que parla de llibertat, de la grandesa de l´inabastable, dels sentiments que no saben de llengües ni fronteres i que l´únic que volen és campar lliures i sense traves, com la suau remor de les onades que m´arribava aquella matinada prop de Zarautz, a dues passes de l´infinit, com aquell que diu:
Hegoak ebaki banizkio nerea izango zen ez zuen aldegingo. Bainan, honela ez zen gehiago txoria izango; eta nik txoria nuen maite.
Si li hagués tallat les ales hauria estat meu, no se m´hauria escapat. Però així, hauria deixat d´ésser ocell. I jo€Jo el que estimava era l´ocell.
