Hi ha viatges que per les seves característiques esdevenen força entranyables. Un d´ells és el que a final de juliol d´enguany férem 35 membres d´una mateixa família per anar a noces, com deim en bon mallorquí. Val a dir que es tractava d´unes noces prou especials, ja que els nuvis eren n´Enric Gonyalons i na Rosella Urru, els cooperants que, juntament amb n´Ainoha Fernández, varen ser alliberats després d´un llarg segrest ara fa tres anys, mentre prestaven els seus serveis als campaments de Tindouf, al Sàhara occidental.
Foren unes noces de pinyol vermell, no tant per l´àpat o els aspectes cerimonials inherents a aquests tipus d´esdeveniments com per l´atmosfera d´alegria i enorme satisfacció que va regnar en tot moment. N´Enric i na Rosella estaven feliços i radiants; no debades l´acte d´unir-se en matrimoni era d´alguna manera la cloenda feliç a un episodi terriblement dur que suportaren amb serenitat i estoïcisme, i que afortunadament tingué el desenllaç que tots anhelàvem. Una de les imatges que retindrem per sempre més és la d´una dona de Cuglieri, el poble de na Rosella, llançant amb força un plat a terra davant el nuvi a la sortida de casa, com si amb la trencadissa volgués espantar tots els mals auguris del seu ésser, tant els passats com els venidors.
D´altra banda Sardenya mereix bé una visita, tant pel seu ben conservat litoral com pel seu rústec interior, accessible únicament a través de carreteres comarcals que s´adapten a l´orografia d´un paisatge que ens resulta familiar i llunyà alhora, com aquella Mallorca d´abans del boom turístic que molts recordam encara amb certa nostàlgia. Dedicàrem un dia a l´Alguer, ciutat mediterrània amarada de catalanitat i dels bastione de la qual emana aquesta inconfusible aliança tan nostra de la pedra i el mar; anàrem així mateix fins a Capocaccia, més al nord, on gaudírem d´unes de les vistes més espectaculars de la costa oest de Sardenya. Tenint com tenim un magnífic arqueòleg a la família, en Pau Sureda, no ens estiguérem de visitar alguns dels nuraghi més espectaculars de l´illa, com el de Palmavera o el Nuraghi Losa, colossals testimonis d´una època pretèrita que ens fascina i ens omple alhora d´interrogants, com succeeix amb els nostres talaiots, amb els quals guarden notables paral·lelismes.
Un altre dels indrets que visitàrem fou la península de Sinis, amb les seves magnífiques platges d´arena de quars. Ens banyàrem a Is Arutas, en una aigua fresquíssima i transparent, per a extasiar-nos després davant les runes de l´antiga ciutat fenícia de Tharros, construïda ran de la mar. Gaudírem també de l´hospitalitat i la gastronomia sardes; la seva és una cuina senzilla que recorda els nostres plats, d´un sabor intens i amarat d´autenticitat casolana. Cal destacar-ne el formatge pecorino i els seus vins i aiguardents, especialment el mirto, un licor elaborat a base de murtra.
Un dels menjars que més em va cridar l´atenció va ser l´arrel de fonoll, que els sards consumeixen crua i a talls, com si fos una amanida. Es tracta d´un bulb carnós que recorda una ceba, només que d´un gust dolcenc i lleugerament anisat, una autèntica delícia per al paladar. Tal vegada aquesta menja sigui una bona metàfora del que fou el nostre viatge a Sardenya: una eixida íntima i joiosament familiar, on el sentiment i l´alegria s´expandiren de la mateixa manera que ho fan les coses senzilles, que no necessiten d´additaments ni extravagàncies. Emocions a balquena i espontaneïtat en estat pur: un còctel gairebé infal·lible a l´hora de viatjar i submergir-se en l´oceà de l´experiència.
