El passat és un camí que s´obre davant la meva vista cansada. I aquest horabaixa d´estiu en què les cigales semblen gates de sol i xisclen el seu cant monòton com una lletania, m´estim més enfonsar-me dins les planes efervescents, rares i engrescadores d´en Guillem. Aquest home seixantí, l´he conegut quan em passejava per les roques de vorera de mar de Salern, on he llogat un casetó perquè em recordava la Villa Juana de l´Arenal, on de petita havia estat feliç. No m´agrada escriure aquestes frases llargues i sinuoses com meandres, però crec que se m´ha aferrat el ritme de Mont Verbal, aquest llibre d´en Guillem que m´ha seduït des d´un bon principi amb les seves exhalacions volcàniques, les seves cendres encara calentes, les explosions de violència, els racons plens de punxes, les llistes precàries, les aiguades arreu. No crec que una dona que acaba de passar els cinquanta i es troba bastant deprimida pugui ser una bona companyia per a ningú. D´en Guillem m´agradà des d´un bon principi, quan em vaig acostar al seu lloc damunt un penyal que s´havia muntat de pescador de canya, l´amabilitat sense manies. S´assegui per aquí devora i, sobretot, no es bellugui gaire, perquè els peixos ho veuen tot. Aquella invitació va fer que em ficàs dins un cocó sec i em dedicàs a contemplar com si no els hagués vist mai els moviments de la mà dreta que grumeja mentre l´esquerra aguanta la canya i comença aquell exercici de paciència que dura fins que té un peix aferrat a l´ham. Hi havia una calma lleugera en aquell duet que formàvem el pescador i la dama. En un moment determinat, quan ja tenia set peixos dins la bossa, em vaig posar a riure com si ell hagués contat alguna cosa divertida. Què li passa? No es troba bé? Els interrogants encengueren encara més aquella hilaritat sense sentit i m´esbutzava de tantes rialles que s´aferraven a en Guillem i acabàrem rient tots dos com orats. Crec que va ser un moment de connexió especial, de saber que de vegades dos desconeguts es poden fer més companyia que la que es fan dues persones que fa desset anys que viuen plegades. Quan partírem tira-tira cap a Salern pel caminoi dels tamarells, ja ens tutejàvem, i en Guillem em demanava si volia sopar amb ell a ca seva, la pensió Eolo, on s´hostatjava. Per què quan coneixes algú de fresc la conversa consisteix en les recíproques confidències sobre els esdeveniments de tota una vida? Un lloc comú? Una necessitat? Una forma de mostrar les cartes personals? La pell recremada de la cara d´en Guillem, amb unes arrugues marcades on destacaven uns ulls d´un blau fosc que et travessaven d´intensitat, mostrava les ferides de moltes de batalles. Escrivia, escrivia des que era un bergant que feia el mossatge a una casa de teles, on després es convertiria en dependent. Només havia publicat un llibre de poemes que va guanyar un premi local i que no tengué gens de ressò. Acumulava manuscrits que presentava a tots els premis possibles sense tenir-hi sort. Crec que em va pegar un atac d´impudícia quan li vaig començar a contar que, després de catorze anys de viure amb el meu marit, havia començat a enganyar-lo amb un amant rere l´altre. Era una forma de rompre la monotonia insuportable d´aquella relació. Per què no et separares? Perquè també dins aquell embull hi trobava un conhort, una forma de jugar amb el risc del desconegut, l´aventura d´una ruleta russa. Pitjor que una vida sense amor és una vida sense sofriment. Vaig recordar aquesta dita antiga i la vaig amollar com una forma de justificació davant un home que em mirava amb la comprensió d´aquells qui també les han passades magres i que ho poden entendre tot. Sé que parlava com una escorxada viva sota la cuirassa d´una indiferència falsa que em feia contar com els dos darrers anys havia tengut un amant fix, un conductor de camió que tenia una forma de tractar-me tan crua i difícil, duríssima, que em permetia fer tota casta de jocs amb la meva imaginació ardent. Fins i tot em va dir que deixàs el meu home i partís amb ell a travessar Europa. Li vaig prendre la paraula. Ja no podia pus d´aquell marit tan fat, tan desconegut, tan estranger. Va ser un migdia que arribava cansat del banc. Sense preàmbuls li vaig amollar que feia tres anys que li era infidel. Em rebutjà. Em començà a insultar. No li vaig donar la possibilitat de fer cap escena monumental d´aquelles que li agradaven tant perquè ja havia arranjat la meva partida des de feia dies. Però vaig decidir que també deixaria en Jordi, el bell camioner. Necessitava estar tota sola, refer-me. No em va caure cap llàgrima en tot el temps del relat. En Guillem em mirava bocabadat i només va mormolar: T´entenc, t´entenc... Aquí em vaig posar a plorar i vaig partir corrents cap al bany. No volia que em veiés el rímel corregut i la cara d´heroïna de tragèdia de tercera regional. Quan em va deixar a ca meva, tornàvem a riure d´una pardalada que havia contat sobre el canvi de sexe i els caragols. Aquella nit vaig pensar que era una egoista. Li havia contat fil per randa tota la meva vida i no sabia res de la seva. Només aquell vici endimoniat d´escriure sense trobar editor ni lectors. Aquella setmana ens vàrem veure quasi cada dia. L´acompanyava a pescar, anàvem a caminar per l´ermita del Roser, nedàvem al caló de les Bruixes, on quasi no hi havia gent, ell em llegia poemes i fragments de texts, però no amollava ni pruna de la seva vida personal. Un vespre, davant una posta de sol hemorràgica, em digué que havia tingut una infantesa desastrosa: el pare els havia abandonat i la mare, alcohòlica, les hi feia passar putes. Va dir això i vaig sentir un calfred. Parlàvem d´absències i presències, de tristeses i joies, de guanys i pèrdues, de desorientacions i camins, de soledat i companyia, d´amor i desamor... La segona setmana em va deixar Mont Verbal, el seu darrer text novel·lesc que havia enviat a Mateu Rovira, de l´editorial Fervor, que publicava obres innovadores, i hi estava molt il·lusionat. Però aquell matí, quan va sonar el mòbil i vaig veure que era ell amb una veu de prunes agres, vaig tenir un mal pressentiment. Ens trobàrem al bar Gabial. Prenia un gintònic i just en arribar em llegí la carta de l´editor: M´he immergit en el seu Mont Verbal, que comença no importa on i duu cap a enlloc, i reconec que té certa força. Vostè fa feina com molts de pintors, especialment de l´escola abstracta expressionista i informal: comença per omplir la pàgina amb una profusió de signes i permet que aquests signes s´organitzin i es donin forma ells mateixos, amb algun recurs al collage de materials exteriors. La idea general em sembla bona. La veritat és que som un maníac de l´ordre i de la geometria, i no em trob bé en el seu desordre heroic. No public texts informals, collages verbals ni novel·les aleatòries. En Guillem quasi plorava. El vaig consolar cantant les excel·lències del seu estil jazzístic, les seves improvisacions sublims, els seus lapsus espectaculars, aquesta manera de pintar una totalitat el centre de la qual és a tot arreu i els límits enlloc. El vaig fer riure amb un acudit de tortugues. Llavors, quan ja havíem pres un mala fi de copes, em va contar per primera vegada i en veu baixeta el seu amor als homes, que era, amb la literatura, el centre de la seva existència. I em va dir que estava a la pensió Eolo perquè esperava que arribàs algun dia l´home de la seva vida, un barman, en Jonàs, que havia conegut allà mateix feia un any, havien estat feliços unes quantes setmanes i després havia partit. En Jonàs li havia assegurat que tornaria un dia d´aquest estiu. I ell, com un nin petit, esperava que arribàs en qualsevol moment.
