Un home va dir, ni que fos un profeta: Vaig veure caure un núvol de foc. Succeí a Rússia, fa tres setmanes, a la província de Cheliábinsk, prop de les muntanyes dels Urals. Una roca va caure del cel de forma imprevista i, en penetrar l´atmosfera, es va encendre. Era de matinada. La gent va veure una bolla de foc. De sobte va esclatar i féu tremolar la terra. No gaire lluny, a la mateixa zona -vejau la casualitat-, hi ha una central nuclear. Diuen que el bòlid pesava prop de deu tones, que viatjava a la velocitat de vint quilòmetres per segon i que un fragment de la roca -la resta s´havia vaporitzat-, va caure en un llac de gel sobre el qual féu un forat de vuit metres. La gent de la ciutat, no gaire lluny, tingué pànic. L´onda expansiva va trencar els vidres de les cases i, amb l´explosió, s´il·luminaren els carrers. Va haver-hi molts de ferits, més de cinc-cents. Els cans es posaren a lladrar.
La notícia ha rodolat per las pàgines dels periòdics, pels telenotícies, per la ràdio, per les xarxes. M´ha fet pensar en el cant apocal·líptic de la Sibil·la: Gran foc del cel davallarà / faran els peixos horribles crits... En aquest cas han estat els cans. Però no és la fi del món, encara. Una teoria moderna, molt considerada per la comunitat científica, explica que una roca d´aquestes, enorme, caiguda del cel, féu desaparèixer els dinosaures de la terra, fa més de seixanta milions d´anys. Se´n diu la teoria del meteorit. L´explosió del bòlit féu que s´esmicàs i arreu s´escamparen els fragments metàl·lics que contenia: ferro, níquel... I això possibilità la gran diversificació d´una nova classe de vertebrats: els mamífers. La nostra existència fou possible perquè una roca va caure a la terra i, en rebentar, féu desaparèixer els dinosaures que l´habitaven.
La idea d´un final violent que ha de destruir la humanitat ha estat des d´antic present en l´imaginari de quasi tots els pobles. Ho torna a esser al nostre temps. Un dels mites més repetits és el del diluvi universal. Va ploure quaranta dies i quaranta nits, diu el relat bíblic, fins que l´aigua omplí les valls i sobrepassà les muntanyes. Però sabem que no és una història tràgica, funesta: tants de dies de pluja varen fer desaparèixer la vida, però un grup limitat d´humans i animals es va salvar de la destrucció. D´aquesta manera, el món va recomençar de bell nou. La destrucció de la humanitat no fou absoluta. És el final del món, però és incomplet. L´amenaça d´una guerra nuclear es podria considerar el diluvi del nostre temps? Hem llegit ficcions literàries, estudis científics, hem vist moltes pel·lícules. També es tracta d´un final incomplet. Mars, fonts i rius, tot cremarà. Serà el final de la civilització moderna i tecnològica. Sobreviurà l´home. No hi ha manera que deixi d´emprenyar.
Però la guerra nuclear, malgrat tot, podria significar el final de la humanitat, l´extinció de l´espècie, sense cap possibilitat de sobreviure. També, el final de la civilització capitalista. És evident que la crisi a què ens veiem abocats no és solament una crisi econòmica. Es podria dir -per utilitzar una paraula molt estimada per la pedagogia contemporània-, que es tracta d´una crisi sistèmica, en el sentit que totes les formes amb què es presenta són interdependents. Augmenta la pobresa, creix l´índex d´atur, la sanitat pública restringeix les prestacions, les escoles ploren... Es desfermen un seguit de problemes sanitaris, socials, econòmics, polítics...
Podria esser que això tornàs a esser el diluvi universal.
