Dilluns és Sant Isidre Llaurador (15)
Que no hem de confondre amb sant Isidre de Sevilla, l´autor de les Etimologies (+ 636). Isidre el Llaurador o de Madrid (Madrid, 1080-1130) va ser un camperol de Madrid, canonitzat al segle XVII i venerat com a sant per l´Església Catòlica. Des de 1622 és el patró de la pagesia espanyola i de la ciutat de Madrid. La festa es commemora el 15 de maig, aniversari de la mort (també a Sardenya i als països sud-americans). Entre els miracles que se li atribueixen, hi ha el del pou (on, gràcies a la seva oració, les aigües d´un pou pujaren fins que en pogué sortir un nin, que hi havia caigut); i el miracle dels àngels (els àngels llauraven el camp amb els bous mentre Isidre pregava). Al voltant d´aquesta data es feien cerimònies rituals de cultes agraris relacionats amb la fertilitat, la fecundació de la terra i la reproducció de llavors. Aquests actes tenien el seu origen en els que celebraven els pobles antics dins el costumari de cultes del cicle de maig dedicats a les seves divinitats agràries. Molt probablement en temps reculats l´aparellament carnal devia esdevenir una fita; amb el cristianisme aquest acte fou substituït pel més simbòlic del ball. En gairebé tots aquests balls hi havia un personatge que simulava sembrar, i solia ser una dona, ja que en els cultes primitius creien que les dones, per raó del sexe, afavorien la germinació de les llavors.
Sant Pasqual Bailon (17)
Fou beatificat pel papa Pau V el 19 d´octubre de 1618 i canonitzat per Alexandre VIII el 16 d´octubre de 1690. Patró de totes les associacions i congressos eucarístics, i advocat dels desmemoriats. Era fill de Vila-real però va viure a Barcelona. Feia de pescador, i era capaç d´obtenir pesques extraordinàries amb els seus estris atrotinats. Tot el que pescava miraculosament, però, ho donava als pobres i als altres pescadors que no havien tengut sort. El mot bailon li varen posar perquè sempre saltava i ballava. Va acabar fent-se frare franciscà. Els pescadors de la contrada el tenien per patró. Altres versions diuen que aquest sant era pastor i que tenia una ramat incalculable al qual era capaç de conduir únicament amb el pensament, ja que tot el dia se´l passava agenollat dient el rosari. Per aquesta raó el solien invocar els pastors quan se´ls esvalotava el ramat i volien tornar-lo a l´ordre. També l´invocaven per ben dormir i no tenir mals somnis. A la ciutat on va néixer hi té un Santuari, els orígens del qual són del segle XVI; es tracta d´un temple votiu eucarístic internacional, proclamat basílica menor pel papa Joan Pau II.
"Demà és divendres!"
El nostre amic Rafel Perelló ens parla d´aquesta superstició. Hem pogut constatar moltes supersticions -ens conta- al voltant del divendres. En direm alguns exemples. Si ens volem defensar de l'atac d'un eixam d'abelles, hem de dir constantment: "Demà és divendres, demà és divendres!..." Molta gent no es tallava els cabells en divendres perquè podien tornar blancs molt aviat. Les matances no s'han de fer en divendres, el porquim tornarà estantís. Els anyells s'han de desmamar en divendres, així no belen gaire. Si s´afaiten en divendres surten barbs i bòfegues a la cara. Si trobam una dormilega (o crisàl·lida) en divendres, pus mai tendrem mal de queixal. Trobar una ferradura en divendres comportarà tenir grandíssima sort. Per molt increïble que sembli, encara hi ha pagesos que comencen a segar les faves sempre en divendres perquè així eviten que les faves es corquin, acció que era coneguda popularment com a "prende el signe de segar les faves", tot recordant que aquesta expressió, "prendre el signe" o "posar el signe", significava iniciar una tasca agrícola concreta en el seu dia o signe propici. Segons el folklorista Andreu Ferrer, a Menorca hi ha la creença que, per a guarir les quartanes, s´ha de cosir una dormilega (crisàl·lida) a la roba del pacient, a un punt on ell no ho pugui veure, ni ho ha de saber; perquè si sap que la duu, no li farà efecte. Quant a les dormilegues en el sentit de ´niu de cavalls de serp´ (Artà), els pagesos artanencs diuen qui si les recullen en divendres i les couen, són molt bones per a curar el mal de queixal.
Lluna plena
Ja vàrem dir que aquest mes totes les herbes són remeieres: és convenient collir-les i deixar-les assecar, com les fulles de camamil·la. També és bon temps per collir i envinagrar el fonoll marí -en els llocs permesos-; i fer oli de serp, perquè pel maig "les serps no tenen verí"; les posaven vives dins una botella d´oli, la deixaven a la serena durant quaranta dies, i aquest oli servia per curar qualsevol ferida de la pell. No sé si vos heu fixat que les persones al·lèrgiques ho passen molt malament durant tot aquest mes; això és perquè va ploure molt quan tocava i les plantes i arbres han florit i hi ha una gran quantitat de pol·len; els anys que plou poc no hi ha tanta intensitat en les al·lèrgies. El remei més bo és anar devora la mar. Les pluges de maig són decisives per a les collites i desperten la inquietud del pagès: "Maig calent i plujós, fan l´any ric i abundós". Però a més del caràcter benefactor per al camp hi ha la creença que l´aigua de maig té virtuts: rentar-s´hi la cara fa més bell, i s´hi t´hi banyes els cabells els enforteix i fa créixer; l´aigua de maig dóna energia i potència física.
