No importa estar investit de grans dots psicològiques per témer-se'n que un dels comportaments més repetits dels humans és el lament per allò perdut, sigui el que sigui, la salut, una amistat, ja no diguem un amor, justament a l'hora en què l'hem perdut; quan en gaudíem a cor què vols ens crèiem que eren dons eterns, gairebé com a regals merescuts dels déus, i, per tant, no els vàrem saber valorar prou.
Per no continuar amb els exemples posats, a la salut la temptejàvem amb tota classe d'excessos; els bons amics, els vàrem anar perdent per desídia i i per peresa, esperant sempre que fossin ells els qui donassin la primera passa per veure'ns o, simplement, per fer un cafetó urgent per rallar dels nostres quefers; i dels amors, no cal ni parlar-ne, perquè és un dels productes més fràgils que hi ha al mercat. Les elegies, bé que ens ho han ensenyat els poetes, narren sempre batalles perdudes.
Un dels grans candidats a perdedor, però, és el temps. El temps nostre, el de cada dia, per dir-ho així; el temps petit i casolà que ens fuig de manera inexorable. No el temps abstrús de què el filòsofs n'escriuen pàgines i i pàgines, hem de suposar que d'una gran brillantor i profunditat, de les quals la majoria dels mortals no n'entenem de la missa la meitat. Potser només un grapat de vaguetats marxistoides, si és que, a més, són certes, passades per paga pels sedàs de qualque abundosa sobretaula, com aquella que ens diu que un dels robatoris més flagrants que ens ha perpetrat el capitalisme ha estat el del temps, que ens és comprat per un sou míser.
Potser sigui més constatable la volatilitat del temps en les societats actuals; no és inhabitual escoltar, repetida, un cop i un altre, la queixa que ens falta temps, almenys per fer un seguit d'activitats que consideram prioritàries, però que, tanmateix, per mor del ritme accelerat de vida que hem privilegiat, ens és impossible de realitzar; preferim, com bé sabem tot té un preu, tenir un compte corrent tirant a generós que no perdre qualque capvespre amb els fills, que, com és evident, mai no és perdut, aquest temps. O, amb la parella, a qui dedicam l'atenció els caps de setmana, i de manera ràpida i més que res per complir els ritual, o per les vacacions, que és quan, diuen les estatístiques, les discussions pugen de tot, i les separacions arriben el punt de cocció adequat.
Com se sap, de poc ençà hi ha moviments socials que propugnen un canvi, per fer-la més racional, en la distribució del temps, sobretot pel que fa a l'àmbit laboral (amb tota seguretat, s'hauria de plantejar també en el món escolar; pareix que no sigui d'allò més pedagògic que els bordegassos d'ESO, en ple rendiment hormonal, estiguin reclosos als instituts de vuit a tres). Qualque empresa escadussera s'hi ha apuntat. Anàlisis sociològiques recents indiquen que els usos del temps condicionen els estatus socials; com més temps es gaudeix, millor és la feina i la categoria social; la crisi, per altra banda, ha provocat un augment de les desigualtats, en aquest aspecte. En les societats, en concret, en què el fonament de l'economia són els serveis, com la balear, la rapinya temporal als treballadors és inhumana, en relació al salari; sort que els mitjans, adesiara, se'n fan ressò. No malbaratem, doncs, el temps, aquest tresor impagable. O, com a mínim, perdem-lo amb seny; estranya que hi hagi qui el dilapidi llegint aquests humils papers; de bon grat, recomanaríem que es giràs la vist envers articulistes de més alçada, com Antoni Puigverd o Josep M. Ruiz Simon.
