No és agradable, no, parlar de la mort. Mai no ho ha estat, tot i que en temps no gaire reculats potser la melodia mortuòria sonava de més a prop; pensi's que molts hem estat a temps de veure-ho la gent morien a casa, envoltat dels seus, com va fer-ho allà pel segle XV don Rodrigo Manrique, el fill del qual, Jorge, va dedicar-li unes cobles d'alta volada literària, la música, el ritme i el to de les quals encara ara perduren dins la nostra de cada vegada més atrofiada memòria.
En els temps moderns hem decidit desterrar la mort de la nostra conversa habitual, fer-la lluny de la nostra quotidianitat. Es diu que vivim una època que s'inclina per l'hedonisme, per una idea adotzenada de la, diguem-ne, bellesa, que es concreta en el culte a la joventut, a la cura escrupolosa del cos, a còpia de dietes salvatges i exercicis físics desmesurats, a voler amagar qualssevol marques que denotin la decadència corporal. Potser vendria a ser una mostra més del que alguns analistes veuen també com un procés d'infantilització de les novelles generacions; són precoços, massa i tot, en molts àmbits del desenrotllament personal; això no va aparellat amb el pautat procés de maduració vital que les societats tenien establerts abans; sigui per la crisi, per l'alteració radical i cruel de les condicions laborals cada cop, per exemple, és més tardana la decisió d'independitzar-se dels pares, l'inici solitari de la sempre incerta, per altra banda, aventura vital.
No ens en podem escapar, tanmateix, de la mort. És una veritat que tots sabem inapel·lable, però pareix com si no ens la creguéssim de bon de ver. Ben al contrari del que s'assenyalava més amunt, avui morim, per norma general, als hospitals, atesos, sens dubte, per bons professionals; enfora de l'escalfor dels més propers i dels espais que ens han acompanyat anys i panys. Potser morim millor, sense dolor, sense castigar el cos de manera inútil. La paradoxa és que la mort, volent-la defugir, és una presència constant; els mitjans de comunicació ens la mostren sense parar, a voltes fins i tot en directe, en les formes més salvatges; ja sabem que la morbositat no té límits i sempre hi ha qui en treu bon profit.
Hi ha col·lectius diversos que veuen la bondat que s'estableixi una mena de pedagogia de la mort; que, fins i tot, i ben dejorn, a les escoles els al·lots se'n temessin que aquesta visita tan enigmàtica qualque dia arribarà i, sense contemplacions, serà la nostra companya de viatge per sempre. El que deu passar és que els humans som de tarannà covard i ens fa peresa encarar les evidències més desagradables; preferim ajornar la dura realitat amb els pretextos que tenim més a mà; veim com, més els qui acumulam ja un bon grapat d'anys, mor dia sí i altre també gent dels nostre entorn, més jove que nosaltres qualque pic; ho consideram una regla natural i lògica del joc de la vida. I fa l'efecte que ens volem fer els despistats, conjecturant que, a nosaltres, no ens arribarà mai.
Llegíem no fa gaire una entrevista, molt instructiva, amb Caitlin Doughty, una americana experta en tanatopràxia, en adesar, vaja, els morts; diu que, per allò de l'atzar, va entrar a treballar en una funerària i els morts varen convertir-se en els seus clients i amics; els rentava, els vestia, els maquillava, els duia al crematori i en recollia les cendres. La mort, des d'aleshores, va ser-li per sempre més una fidel companya, com hauria de ser-ho per a nosaltres; un do més de la vida, el darrer, això sí.
