(La història que ve a continuació és una història verdadera. Parla de l´extraordinària simbiosi afectiva entre un padrí i son nét. Parla de l´estima sense parió que ambdós se professaren fins que la mort els separà. Parla del dol, però també de les intenses experiències viscudes i dels records que no moriran. Parla d´una ànima encara tendra que es resisteix a creure que no tornarà a veure mai més l´avi. Parla sense embuts d´una estimació profunda, incondicional, explicitada)
En Pau G.G. té ara disset anys acabats de fer. En aparença, val a dir-ho, un jove com els altres: despert, curiós, inquiet... Estudia i fins fa poc ho feia amb un aprofitament escolar excel·lent; practica esport, surt amb amics i festeja a estones. D´un cert temps ençà, emperò, el somriure se li ha glaçat. Viu corprès per la tristor i la sensació d´abandó perquè té una ferida mala de guarir que el du per viaranys costeruts. Massa jove per patir tant. Massa jove per entendre que les morts no tenen remei per molt que ens revoltem de ràbia i plorem sense consol la nostra pena. Resulta que en Pau va perdre el padrí matern fa poc més de dos mesos i això li ha provocat un capgirament insuperable de son ordre vital. Es demana com serà sa vida d´ara en endavant, a qui farà confidències, de qui rebrà els consells savis que seguia a peu dret, amb qui parlarà de les coses de cada dia, amb qui viatjarà o anirà al cinema...I es demana amb persistència per què esdevé que hagin de partir les bones persones, les persones necessàries, i restar aquí els perversos, els incapaços d´oferir res de positiu al proïsme.
Convindrà conèixer el padrí d´en Pau. Era Josep Maria G. F. (Sitges, 1929, Palma, 2015), un conegut empresari del sector dels subministraments industrials i un dels grans impulsors de l´excursionisme a Mallorca. Des de que va enviudar quan en Pau tenia a penes quatre anys, acabada malauradament la dedicació exhaustiva que va prestar a la frustrada curació de l´esposa, va aprofundir amb semblant dedicació la relació que mantenia amb son nét. De caràcter exigent però alhora extraordinàriament afable i generós amb les persones més properes, en Josep Maria fonamentà la magnífica avinença amb en Pau en l´aprenentatge de les habilitats precises per a decidir la millor opció en les situacions de compromís. Per això en Pau havia d´adquirir la capacitat de relacionar-se socialment i de fer servir les dosis justes de seny i de coratge. La coherència en els comportaments, l´educació en les formes, l´exigència en allò que constituís la dedicació preferent „en el cas d´en Pau, l´estudi„, el gust per la literatura i la història, vet aquí les pautes que procurava marcar-li.
Tanmateix, quan neixen les relacions que amb el decurs del temps es demostraran profundes i sinceres, aleshores ignorem tots plegats la transcendència que arribaran a tenir. Només el pas dels dies i els anys, només les vivències de cada hora ens permetran entendre el significat i valor de l´amistat o de l´amor. Quan en Pau es dol amb un deix d´amargor gens dissimulat per la pèrdua del padrí, detalla que es veien pràcticament cada dia, que el tenia com un ídol i que de gran el voldria emular. Que era un referent i el millor mestre que mai podria tenir, que eren autèntics amics i còmplices i que se sentien molt a gust junts en qualsevol circumstància. Que s´ajudaven sense reserves i que tots dos estaven segurs que l´altre hi seria quan fos necessari. Al cap i a la fi, diu, es tractava d´una relació que no es pot explicar amb paraules. Que tan sols es pot entendre des de dins del cor. Des de ben endins del cor.
Ara, emperò, res ja no és igual. En Pau ha passat de viure amb el padrí, durant anys, els millors moments a només poder-lo recordar. S´ha estroncat de cop tota la bellesa d´una relació creativa, solidària, de comprensió íntima, d´estima reciproca. Ha passat d´esperar el moment quotidià de retrobar-lo a viure només dels records. L´avi ja no hi és. A l´hora de l´estudi, ha perdut la capacitat de concentració, un estudiant brillant com era, i es posa a gemegar. Mal dorm i pensa una vegada i una altra que l´avi ja no hi és. Potser un dia „segur que esdevindrà„ donarà un tomb i agrairà a la vida la magnífica experiència viscuda, tot allò que va aprendre, els afectes, les abraçades i les mirades amb les quals s´entenien sense dir-se res.
La nit del 19 al 20 d´octubre de l´any passat en Pau havia dormit a casa de l´avi. Es despertà i marxà cap a l´escola. Res feia preveure la fatalitat dels instants posteriors. A mig matí son pare l´anava a cercar amb urgència al col·legi per dur-lo a la clínica on l´avi finia per moments. S´havia donat un fort cop al cap en aixecar-se del llit. En Pau, que aleshores encara no havia fet els disset, entrà a l´estança i demanà a tots els presents que sortissin. Volia „volien„ viure aquells darrers instants en absoluta intimitat. Gairebé en plena inconsciència, l´avi l´esperava. Sa filla li havia repetit insistentment a cau d´orella que aguantés, que en Pau era a punt d´arribar. Així ho va fer. L´esperava. Quan el va sentir a prop feu un gest perceptible de confort i un so gutural com si volgués parlar-li. En Pau s´atansà al llit plorant, li agafà les mans, besà el front amb extrema dolcesa i li va dir paraules tendres, que no l´oblidaria mai i que estaria al seu costat fins el final... I així va acabar. Amb placidesa. El millor final que tot dos haguessin pogut imaginar mai. L´un al costat de l´altre i amb les mans entrellaçades.
