El dia 27 d'agost d'enguany ens va deixar per sempre Antoni Riera Siquier (Inca, 1947). Sense que molts dels seus amics sabessin ni tan sols que estava malalt, n'Antoni se'n va anar com qui procura fer la darrera travessia en silenci, mirant de no destorbar ningú. Posseïdor d'una memòria de prodigi i lúcid fins al darrer instant, identificà i sistematitzà els irrefrenables progressos del mal que l'afligia. Així pogué encarar la mort amb l'ànim ferm, amb l'ànim de qui se sap vençut abans d'hora, però no derrotat. [Tu guanyes sempre. Però t'he vist venir i he estat a temps d'ordenar les reflexions, de fer resum de ma vida, de repassar allò que he fet i allò que deixaré pendent, de disposar com voldria que fos el trànsit i de dir adéu als meus. Que no és poc. D'acord, tu guanyes sempre. Però t'he vist venir i he estat a temps de precisar com i quan s'extingiria la llum.]
Fill i nét de metge, n'Antoni semblava predestinat a ser metge. Havia viscut el doble ambient familiar de la medecina i no s'estigué gens de triar quin seria son futur professional. L'any 1973 obtingué la llicenciatura a la Facultat de Medicina de la Universitat Central de Barcelona i a partir de llavors inicià una tasca pedagògica com a professor adjunt a la càtedra d'oftalmologia, primer a l'Hospital Clínic i, després, a l'Hospital de Sant Pau. Aleshores, a la dècada dels setanta del segle passat, els grans referents en oftalmologia eren Manuel Quintana i Francesc Duc, i n'Antoni tingué la fortuna de gaudir-los a tot dos com a mestres. Aquest mestratge i l'ànsia permanent per eixamplar els coneixements, per investigar nous mètodes i per estar sempre a l'aguait de les troballes científiques i de les millores tecnològiques féu que n'Antoni consolidés, pausadament però sense aturall, una saviesa científica de primer ordre. Posada en pràctica, convé dir-ho aviat, amb un exercici professional qualificable d'excel·lent en el qual el tracte humà personalitzat i còmplice i la conversa distesa amb el pacient presidien el conjunt.
Tanmateix, tornà a Mallorca. Ben a finals de la dècada dels setanta obtingué la plaça de cap de secció de l'hospital Son Dureta, on estigué cinc anys i on tingué d'alumna, quan cursava l'especialitat d'oftalmologia, Montserrat Miró Roig, amb la qual esposà (el matrimoni tingué dos fills, Sebastià i Rosa). I de la sanitat pública de la qual sortí contrariat per la manca d'inversions a la sanitat privada. L'any 1984 fundà l'Institut Oftàlmic de Mallorca (IOM) en el si de la Clínica Rotger i, posteriorment, sense abandonar-ne l'origen, l'any 1990 engrandí l'Institut i li conferí un espai físic autònom (al carrer d'Anselm Turmeda, de Palma, on es manté, però, a hores d'ara, orfe de pare). Antoni Riera va concebre l'Institut amb una clara orientació innovadora. D'això, en dóna idea que l'organitzés en forma d'un equip multidisciplinari en el qual s'encabissin i fossin tractades totes les malalties oculars, des de la més senzilla fins a la més complexa. I, mentrestant, es mantenia al capdavant en la tasca d'incorporar els darrers avenços medicotecnològics. El guiava una gran intuïció, que poques vegades li fallà, sobre cap a on aniria el progrés científic, fonamentada, la intuïció,en una formació sòlida i en una preocupació constant per millorar-la. Estudiós i defensor de la nanotecnologia, fins i tot en una època en què es tractava d'un camp científic ignorat per una gran majoria, era agosarat a l'hora d'invertir i, si considerava que una inversió era necessària i útil, encara que fos alta i de risc, corria el risc i la feia.
Antoni Riera era un gran tímid i a voltes la timidesa el traïa. Vitalment inquiet, generós amb els desfavorits, desprès i confiat, sensible, afectuós i humà, parlava gairebé amb xiuxiuejos. De gustos senzills, obsedit per la precisió, inclinat a l'ordre estructural i al bon disseny. Amic franc, escoltava els interlocutors diuen que és la virtut que defineix les persones intel·ligents, però a vegades patia un rampell si algun raonament que ell trobava d'una lògica aclaparadora no era entès. Estudià durant molts anys els mons clàssics grec i llatí, dels quals arribà a ser un bon expert. Enamorat de la llengua i la cultura catalanes, que contribuí de forma silent a enaltir, creia en la llibertat dels pobles i en els Països Catalans i donava suport discretament a qualsevol iniciativa que considerés vàlida per millorar l'estat de coses actual del nostre país. Des de promoure la publicació i reedició de llibres sobre història de Mallorca i sobre dret públic català, fins a donar una mà decidida quan alguna entitat de l'entorn més proper es veia obligada a passar per un tub massa estret. Profundament arrelat a la terra, però, alhora, profundament receptiu a qualsevol aportació fonamentada en la raó, havia congriat els darrers anys una gran afecció pel camp, i l'olivera i l'oli eren les passions que a hores d'ara més temps l'ocupaven.
Llegia filosofia (Sloterdijk), assaigs polítics (Rovira i Virgili, Albert Pont Serrano), genètica (Luigi Luca Cavalli-Sforza), psicolingüística (Steven Pinker), biologia (Richard Dawkins), sociobiologia (Edward O. Wilson)... I fruïa de la música Mozart, Bach, Vivaldi, Marina Rossell, Uc, cançons tradicionals catalanes... assegut a la clastra de gust clàssic, feta només amb l'austeritat de les línies rectes. Mentrestant, contemplava créixer les oliveres separades entre si per la distància exacta, podades en la proporció justa, en un camp serè els solcs del qual es perdien en la distància terra enllà (terra enllà).
