Potser la vida -el pas del temps- no es més que un procés que ens permet acumular en el calaix de la memòria un caramull d'amors marcits, de frustracions lacerants, d'il·lusions perdudes que ens fan preguntar-nos quin sentit té això de la vida. El meu rebost d'il·lusions perdudes n'està ben farcit i complert, i en ell hi trobam la de ser un jugador del Madrid o del Barça -en aquell temps d'infantesa jo no distingiia entre el mal i el be-, la de ser campió, com Cassius Clay, mundial dels pesos pesats ,i ja més tard la de ser catedràtic a l´universitat de Harvard o premi Nobel de Medicina.
La meva història de decepcions no és un cas estrany, estic convençut que en major o menor grau en els dies actuals afecta la immensa majoria dels habitants d'aquest planeta blau que anomenam la Terra.
Hi ha, tanmateix, una excepció d'aquesta regla gairebé general: els que formam part del cos de cavallistes, dels afeccionats als cavalls de trot.
I és que no hi ha cap entrenador,menador o propietari d'aquest tipus de cavall que no tengui clavada al seu cor i encara ben viva la il·lusió de córrer - de córrer i guanyar, naturalment- el ´Gran Premi Nacional´ que es correrà el proper diumenge cap allà a les sis del capvespre a l'hipòdrom de Son Pardo. El ´Gran Premi Nacional´ és motiu del somni de qualsevol cavallista balear, com ´l'Hambletonian´, el ´Grand Prix de l'Amerique´ o ´l'Elitlopped´ ho son pels cavallistes americans, francesos o suecs.
No, no es fácil córrer el ´Gran Premi Nacional´. Cal tenir en compte que a les Illes Balears neixen al llarg dels darrers any uns 200 cavalls de trot i tots ells duen incorporada la il·lusió del criador de córrer el ´Gran Premi Nacional´, la nostra clàssica.
Només 16 dels 200 gaudiran de l´oportunitat. Hauràn hagut de lluitar per aconseguir aquest honor. Per això els cavallistes deim com aquell jugador de pòquer que afirmava que li agrada molt jugar al pòquer i perdre, i quan li demanaven ¿I... guanyar?". "Això deu ser l'hòstia", responia, ell, amb tota seguretat.
Jo enguany correré el ´Gran Premi Nacional´. Vull dir -segur que ja ho haveu entès- que un cavall, que no és un cavall sinó una egua, dels que han de córrer, és de la meva propietat, una propietat que compartesc amb en Jaume Morro, que, quan va néixer i per enllepolir-me, em deixà triar el nom. Varem decidir posar-li Estelada de Font. Un nom que -no ho negaré-té clares connotacions polítiques, però que també fa referència a la capa de l'egua, ja que n'Estelada du un estel blanc al front, i als cavalls que duen tacat el seu front amb un estel a Mallorca els diuen estelats.
Si el proper diumenge veniu a l´Hipòdrom Son Pardo i em veis la cara de satisfet i fins i tot expressant una alegria desmesurada esper que em sabreu perdonar. Es que s'haurà realitzat l'únic possible somni que em resta a la meva vida. Si no guany no faré tampoc mala cara, pensau que l'any que vé ho tornaré a intentar: tenc dues egüetes joves que prometen d'allò més.
* Criador y propietario de caballos de carreras
