Acomençaments de la setmana passada vaig acudir a Esporles amb la intenció d´assistir a la conferència que impartia el meu amic Javier Lobón, investigador del Museu de Ciències Naturals de Madrid, en el marc d´un seminari organitzat per l´Institut Mediterrani d´Estudis Avançats sobre la pervivència de les poblacions animals i vegetals, malgrat l´explotació humana que arriba a dimensions gegantesques. El volum de peix que cada any s´extreu de la mar és enorme -cent trenta mil tones- i, malgrat les mortaldats bestials que es duen a terme, després de tanta pesca i tanta matança, encara hi ha peixos al mar, i animals per caçar, i esclatasangs als boscos, sota la fullaraca en descomposició.
He de dir que feia molts d´anys que no assistia a una classe de Ciències Naturals. Potser, a primera vista podria pensar que no és el meu món, no és la meva àrea d´estudi, la matèria a la qual he dedicat els meus esforços de treballador universitari. També he de dir que la curiositat -l´enorme curiositat que sempre he tingut per la vida- fa que senti sovint atracció cap a matèries i temes que, aparentment, cauen lluny dels meus interessos. Però la curiositat és sovint una màquina imparable. Vaig assistir a les classes de Ciències Naturals que impartia la professora Caterina Vives a l´Escola Normal de Palma, a les darreries dels anys cinquanta del segle passat. Ha plogut molt d´ençà de llavors. I han pescat moltes tones de peix. Aquelles classes eren extraordinàries, perquè hi aprenies dues coses fonamentals: els coneixements científics i, alhora, els mètodes per adquirir-los. Sobretot, el treball de camp, la recerca en el propi espai on es produeixen els fets a fi d´entendre´ls en relació al microsistema en què succeeixen. Potser no hi ha res que pugui estudiar-se de manera aïllada, al marge de la realitat que l´envolta. Tot i que Caterina Vives era una professora exigent, un os, aconseguí que m´interssàs per tot el que explicava: des de la papallona de la col a les libèl·lules, des de la mosca d´ase a la vida secreta de les ratapinyades. Vaig tenir un company d´estudis al qual va suspendre vint-i-quatre vegades, fins que va desistir i se´n va anar a acabar la carrera a l´Escola Normal d´Alacant. Un dia havia entrat a classe amb un havà encès a la boca, provocador i bel·licós. La professora decidí que no seria mestre.
La conferència de Javier Lobón aconseguí desvetllar aquella vella inquietud que, probablement havia quedat adormida. Partim de la constatació que les espècies animals i vegetals són explotades brutalment per l´home, el més temible depredador dels éssers vius. I, no obstant, les poblacions persisteixen. Com és possible que aquestes poblacions no s´hagin extingit? Llavors cal indagar en els mecanismes de defensa que les espècies activen amb la finalitat de suportar els grans desastres. Podem pensar que les poblacions són estables, que augmenten de forma accelerada després de la rapinya?
Tot quant configura la vida és variable i res no és persistent. Llavors, hi ha uns mecanismes reguladors que controlen l´estabilitat de la població, o podem pensar que l´equilibri no existeix i la seva inestabilitat depèn de fluctuacions ambientals? Apareix, llavors, un element que no es deixa controlar: l´atzar. Pot fer l´atzar que es multipliqui una espècie de forma accelerada, pot provocar explosions demogràfiques incontrolables: les plagues, les epidèmies... Les meduses, les rates, les puces a vegades arrasen... Pot fer l´atzar que es produeixi un col·lapse: el descens en la producció del salmó, de l´arengada, del bacallà...?
Javier Lobón, tot i el seu esperit d´home científic, féu que la seva intervenció tingués un aire d´humor exquisit. Començà a parlar-nos del paradís. I és de suposar que, si Caïm matà Abel amb la barramenta d´un ase, hi havia ases al paradís. Noè salvà a l´interior de l´arca una parella de cada espècie animal. També se salvaren del diluvi els seus fills: Sem, Cam i Jafet. Des de llavors, els descendents dels fills de Noè no han deixat de provocar mortaldats en els descendents dels animals de l´arca...
