El vaig conèixer a les darreries dels anys seixanta del segle passat. Quasi fa cinquanta anys. Al final d'aquella dècada prodigiosa que sacsejà la vida de molts homes i dones joves, impacients i contestataris. Una dècada -diuen-, que canvià el món. Havia arribat de Barcelona amb els estudis de Filologia recent acabats. Me'l féu conèixer un altre gran amic: n'Antoni Serrà que, aquells dies, partia a la ciutat canadenca d'Edmonton a exercir-hi de professor associat i realitzar la tesi doctoral sobre els entremesos mallorquins del segle XVIII. Al llarg de tants d'anys he seguit de prop les seves tasques i sovint he gaudit de veure'l treballar en la dissecció d'una paraula pròpia del parlar de Mallorca la legitimitat de la qual havia d'exposar en una reunió plenària de l'Institut d'Estudis Catalans, en el desxiframent d'un document medieval i el seu estudi o en l'enregistrament del testimoni d'un home o dona grans d'edat i de vida llarga que abocaven a la curiositat del jove professor el saber acumulat al llarg de molts anys i el sabor d'una llengua expressiva i noble, encara el més bell catalanesc del món. Aquests materials, fruit de molts d'anys de recerca i testimoni de la seva preocupació per la història oral i la seva metodologia, constitueixen en l'actualitat una part important de l'Arxiu del So i de la Imatge que preserva i sosté el Consell de Mallorca.
En Joan fou professor de la nostra Universitat, que llavors encara depenia de la Central i l'Autònoma de Barcelona, des de l'any 1970. Hi organitzà els estudis de Filologia Catalana, en dirigí el departament i en fou el primer catedràtic. Els seus interessos científics s'han dirigit a la història de la llengua, a la gramàtica històrica, a l'onomàstica, la toponímia, el folklore... Un dia em proposà d'impartir l'assignatura de "Literatura de tradició oral" a la carrera de Filologia. També m'insistí el professor Joan Alegret i, probablement amb un punt d'inconsciència, ho vaig acceptar. Vaig impartir-la durant molts d'anys, devers quinze, tot i que pertanyia a un altre departament universitari i havia de complir amb els deures que m'hi lligaven. Fou un treball d'excés, però m'hi vaig divertir i crec que la feina que vaig fer-hi no fou inútil. Potser hauria de dir que vaig impartir-la, aquella assignatura, per gust i per vici. I és possible que, en alguns casos, aconseguís desvetllar el gust i el vici als meus alumnes.
Més tard coincidírem en la comissió que va elaborar la Llei de Normalització Lingüística, en temps del conseller Francesc Gilet, aprovada per unanimitat del nostre Parlament el mes d'abril de 1986. Algú, i és probable que tingués raó, féu un comentari que podríem qualificar de pervers: "L'han aprovada per unanimitat, aquesta llei, perquè saben per unanimitat que no es complirà mai". He de dir que el treball que hi férem fou rigorós, que hi posàrem tot l'esforç de què érem capaços a fi d'aconseguir que la nostra llei fos la millor de les que ja existien. La contribució de Joan Miralles fou disciplinada, rigorosa.
Miralles forma part -i potser ho he escrit en alguna altra ocasió-, d'una cadena d'estudiosos illencs que han aportat a la llengua catalana el treball rigorós i la feina ben feta, alhora que han reivindicat cada un a la seva manera la noblesa dels nostres parlars i han lluitat amb aferrissada instància perquè sigui respectada per propis i estranys. Vull referir-me a una nissaga que s'inicia amb Tomàs Fortesa, Marian Aguiló, Antoni M. Alcover i continua fins als nostres dies amb Francesc de B. Moll, Joan Veny, Isidor Marí, Joan Miralles... Tot plegat, una història fecunda que es projecta en el prestigi del departament universitari que i li dóna aixopluc: el lloc on no arriba l'obstinada pluja, ni la pedregada, ni el vent, ni la verga del llamp.
