Seria una audàcia per part meva o una imprudència que no vull cometre si ara m'atrevia a donar consells a la Cúria Romana o a qui des de les esferes vaticanes mou els fils que condueixen al nomenament de bisbes. No m'interessen els mecanismes que segueixen ni els criteris que fan servir, tortuosos i farcits de misteri. Ben segur, emperò, que a l'Esperit Sant fa molt de temps que li han fugit les ganes de bufar. Potser per això la tria dels bisbes surt tan esbiaixada. El problema no és que siguin pecadors, perquè pecadors ho som tots i no és cosa de presumir-ne. Uns més que els altres, naturalment. Però em fa pensar en el temps en què exercia de professor universitari i els sorteigs dels tribunals d'oposicions. El sorteig el feien a Madrid mitjançant un bombo. Doncs semblava que només hi havia la meva bolla.
Rodava el bombo i sortia el meu nom. Vaig anar de tribunals arreu de l'Estat: des d'A Coruña a Huelva, des de Donòstia a Madrid, i a Tarragona, i a València, i a Valladolid... En alguna ocasió me'n tocaren dos alhora i havia de demanar dispensa al Ministerio perquè, tot i que potser el bombo ho creia possible, no podia esser a dos llocs al mateix temps. Això em va permetre conèixer de prop el panorama universitari: desolador. Doncs he pensat que al bombo del qual surten els bisbes li succeeix una cosa semblant: què li passa al bombo per a que sempre ens caiguin bisbes valencians? No ho sabrem mai.
He pensat, però es tracta d'un suggeriment carregat d'innocència, que, si hi reflexionam amb deteniment podríem arribar a la conclusió que, posats a enviar algú de València, ben bé podien nomenar bisbe de Mallorca -en aquest cas bisbessa- la senyora Rita Barberà. Creieu-me, i no és que la conegui personalment, però té més aptituds de les que podríem pensar per dirigir una diòcesi com la nostra. En primer lloc es tracta d'una dona: la primera bisbessa de l'Església Universal, bisbessa de la diòcesi de Mallorca, i crec que bisbe pot ser-ho qualsevol que hagi rebut les aigües del baptisme, mentre sigui mascle. Però es tractaria de capgirar les rutines. Té caràcter i és probable que governàs la diòcesi amb una certa eficàcia. Una diòcesi que, segons afirmava monsenyor Murgui, és mala de governar. Llavors, probablement, ens procuraria una certa distracció. Un bisbe ha de proveir d'entreteniments, distracció i esbarjo a les seves ovelles. I els valencians, generalment, solen tenir un aire impagable de fallera major. Ella fou, en temps passat, proclamada "musa de l'humor", per la seva manera d'esser, ocurrent i festosa. Com aquella musa de la qual parla Verdaguer a l' Atlàntida que, posseïdora d'una lira, donava ales als ritmes festosos. Imaginau-vos la senyora Rita Barberà revestida amb els ornaments sagrats disposada per a la celebració d'un pontifical. La seu s'ompliria de gom en gom. Ara va més gent a veure el vuit de les rosasses que a les celebracions del Divendres Sant. Amb la senyora Rita, les rosasses i el vuit quedarien eclipsats. Així mateix hi veig un emperò i tinc la necessitat de formular-lo: Seria de fiar en l'administració de la recaptació de les bacines? No en puc dir res.
Diu el llibre de l'Eclesiàstic -capítol XIII, verset 16-, que caminam en companyia de la nostra pròpia ruïna. I la nostra ruïna -les ruïnes eternes de què parlen els salms del profeta Jeramies- és l'esquadró de bisbes valencians que ens ha tocat, com una plaga de llagosts. Potser, no tardaran a portar-ne un altre. Si aquest altre fos la senyora Rita hauríem de sentir-nos afortunats. Potser Ramon Llull també n'estaria content, enguany que celebram el setè centenari de la seva mort. Mai no va estar Llull en contra que les dones tinguessin un paper actiu en la vida de l'església. Ans el contrari, volia veure-les diligents i dinàmiques, enèrgiques i fortes. I, en el cas que Déu les cridàs pel camí del matrimoni, sobretot ubèrrimes i els pits plens d'esponera per alletar els infants.
Sé de cert que la senyora Rita Barberà, si de cas les altes esferes vaticanes decidien nomenar-la bisbessa de Mallorca, no faria quedar malament els que l'hem proposada.
