DES DE LA TRISTESA. Avui he rellegit una màxima de Ciceró que s'avé molt bé amb el meu estat d'ànim. Escolta: "No hi ha més que la saviesa que, despullant-nos de les nostres passions folles i dels nostres terrors, i arrabassant-nos les cucales dels prejudicis, pugui dur-nos per lloc segur cap a la voluptuositat."
No ens hem de deixar robar els mots per la força brutal de les violències quotidianes. Hem de seguir posant les paraules sobre les ferides íntimes i els cops que ens deixen plens de blaus. Paraules com a bàlsam i com a defensa de les amenaces, de les pors i de les angoixes. De les nostres inclinacions perilloses també. Posar paraules sobre el món és pensar la persona en la seva complexitat, és meditar el futur dels humans.
CONTRA LA INJUSTÍCIA ON VIVIM. Escolt la música bruta i la veu rogallosa, única, de l'amic Tom Waits en el disc, Real Gone (Epitaph Europe) i m'entendreix. And I want to know / The same thing / Everyone wants to know / How it going to end?›› Parla dels temes de sempre: d'ell mateix que vol anar al capcurucull del turó, dels fantasmes que l'envolten, de l'amor que necessita, de la guerra que odia, dels signes de son pare i de sa mare, dels records d'una al·lota de classe mitjana morta i enamorada, del circ amb orangutans i trapezistes, de besades més dolces que el vi amb una rosa al fons, del seu cor tirat damunt l'herbei, de la pluja que cau sense atur damunt la seva còrpora. Aquesta pluja es mescla amb la que amara el jardí, el sementer, les cases de roter, les possessions, l'autopista i el poble de Santa Maria del Camí. La veu de Tom Waits és la d'un amic de tota la vida que t'ajuda a dur la creu de les malenconies sobtades, dels ofecs incessants, d'aquest cansament que t'agafa, d'aquesta ràbia que et sacseja un any 2019 que segueix amb els mateixos atacs a la llengua i cultura catalanes per part dels enemics de sempre ja sien un president del Tribunal Suprem Espanyol amb una sentència que fa feredat contra uns polítics i activistes innocents de qualsevol mal excepte el de demanar la independència del seu país (Llibertat Presos Polítics, més que mai!), amb la destrucció, secreta i sempre seguida, del medi ambient illenc, amb la guerres terribles com la de Turquia contra l'innocent poble kurd ara mateix, amb la violència contra les dones, que no s'acaba mai, etc. Plou. Tots som escuts humans en aquest món de lluites econòmiques i nihilistes: bàrbares i sagnants, inhumanes.
J. M. COETZEE: UN ESCRIPTOR PER A TEMPS DE PANDÈMIES I INJUSTÍCIES. El vaig descobrir amb L'edat de ferro (Edicions 62), aquell libre extraordinari, escarrufador, sensible, tendríssim, impressionant, lúcid i denunciador d'una condició humana feta malbé per l'apartheid i els poders. Després, amb Les vides dels animals (Editorial Empúries), em vaig enamorar d'aquesta invenció coetziana: una escriptora australiana Elizabeth Costello, que duu una creuada contra la destrucció i l'assassinat dels animals. Emperò no sols aquests que es troben en vies d'extinció sinó els milions d'animals que maten els humans per alimentar-se. Els animals sacrificats als escorxadors que ella compara sense cap mania amb l'Holocaust dels jueus pels nazis. Un personatge que seria com un alter ego de l'autor però que és molt més: tota una visió crua del món actual. I el 2003, l'any que li donaren el Nobel de Literatura, acabava de publicar un altre llibre titulat Elizabeth Costello (Editorial Empúries) que va aparèixer en una magnífica traducció catalana d'Albert Nolla que ara acab de rellegir amb passió. Record que quan va guanyar el Nobel alguns diaris ja ens oferiren fragments que m'entusiasmaren d'aquesta història d'una escriptora que va néixer a Melbourne, que va cap als seixanta-set anys, que entre 1951 i 1963 va viure a Anglaterra i França, que ha estat casada dues vegades i té un fill de cada matrimoni. I quan comença la novel·la ha anat a Williamstown (Pensilvània, EUA) per rebre el premi literari Stowe. Amb aquesta senzilla acció es posa en marxa un mecanisme ficcional magnífic. Coetzee és un gran revelador d'allò que un mateix sap i no vol veure o no vol saber. Toca la ferida amb cada paraula que escriu i ens mostra amb l'arquitectura refinada dels seus textos el panorama del desert que avança a passes gegantines. Quina facilitat té per explicar els invents de la ficció i aquesta alteritat que sempre és un repte! Amb quina ploma sàvia m'ha fet entrar en el temps i l'espai de la ficció convertint-me en còmplice de la primfilada construcció del relat. "Ni tots els micos del món picant en màquines d'escriure tota la vida no podrien posar aquestes paraules en aquest ordre." Aquesta frase costelliana pot ser una definició del valor d'aquesta obra que ens presenta les nombroses preocupacions, problemes, angoixes, interrogants i altres herbes que tenim els humans d'aquest segle XXI i sobre els quals la Costello no s'atura de dir la seva, sense cap continència verbal i amb una força, un coratge i una brillantor perfectes. Una literatura d'idees que t'enganxa com una novel·la negra. La negritud del món vista per la Costello-el Coetzee.
Tornarem a lluitar per la justícia i per la llibertat! Solidaritat amb els presos polítics i les seves famílies! Ens en sortirem!
