UN DIA MÉS, UN PAS MÉS CAP A LA MORT. Paraules d'Amiel, dietarista, filòsof, moralista i escriptor suís, que va engronsar la meva adolescència amb el seu Journal intime (disset mil pàgines en dotze volums), inacabable i ple de vida, en una edició abreujada de l'editorial Austral. Record molts d'horabaixes ofegadors d'estiu quan el llegia dins el corrent d'aire d'una escala que pegava al terrat de ca la padrina Joana del Terreno i la cambra que feia de biblioteca. Record que deia frases que m'arribaven a l'ànima: "Res no s'assembla tant a l'orgull com el descoratjament" Amiel assegurava que va escriure aquella reflexió diària perquè es trobava turmentat per l'eterna desproporció entre la vida somiada i la vida real. I amb una autoexigència disciplinada i crítica va practicar l'obsessió de conèixer-se a si mateix fins al masoquisme.
Passeig per foravila. Somnii en Amiel. "El paisatge és un estat de l'ànima". Aquest pensament m'acompanya mentre mir els bladars daurats, els ametlers carregats de bessó i fullam verd, els pins resplendents del bosquet que tapa el turó, el cel amb un estol d'ocells nuvolars. Sent la vibració de la terra que em sosté i avanç per camades que duen enlloc com un pelegrí de l'invisible.
Avui, he pensat en Amiel perquè m'ha vengut, empesa pel meu estat d'ànim, una frase que bé podria haver tret d'alguna plana del Diari íntim: "La primera revolta que has de fer cada dia és contra la teva pròpia paràlisi."
Avanç sense treva per les clarianes del bosc cap a no sé on.
ESCRIURE PER NO CONTAR CAP HISTÒRIA. La feina bella i esforçada d'ajuntar paraules no té sempre la finalitat d'una contarella, la narració d'un relat, la peripècia d'una faula. El protagonista és un vell que arreplega pensaments amb el plaer, un poc excèntric, de veure'ls caure en un efecte dominó provocat per ell mateix. És un tractadista d'absències i un especialista en renúncies, té un quadernet diminut amb un llapis minúscul. Ara mateix escriu: "Cercar la densitat extrema de l'expressió com si descrivís el paisatge desaparegut: la mar, la garriga, les roques, la sal, els humans€" No és un misantrop emperò s'ha apartat de la tribu com si fos un profeta pagà retirat al desert. Els peus caminen a poc a poc, amb passes llargues que es perden en un racó d'aquest pensament que encara no he escrit.
No facis tanta via, que no puc seguir els teus raonaments: "Hem entrat en una nova era glaciar que no vol veure ningú. De cop es gelen els cervells i els sentirs. Els humans queden entobiats sense témer-se'n. Després es gelen tots sencers." Ell camina com pot, empentejat, pel carrer de Sant Miquel entre la manifestació de les masses guiriesques enfollides que cerquen suvenirs de gitanes i toreros. Els aparadors descriuen una societat desigual, colonitzada, febrosa i pueril on cal cercar les palmeres de l'oasi. Des de la plaça Major mira la perspectiva de la Rambla que s'esbuca. Tot Palma, esbuquen, sense pietat.
En arribar als jardins de la Misericòrdia descobreix la Brossiana: una instal·lació dedicada al poeta Joan Brossa amb la seva vida, els seus poemes, les seves fotos, els seus mons. Queda penjat amb aquell univers d'un home escèptic que feia pensar als seus lectors, que els descobria allò més secret que no vol veure ningú, que els donava vida. Joan Brossa sabia que la primera i principal funció de l'esperit és la creació de relats, de contes, de faules, d'històries: de poemes de bon de veres. La poesia reconeix aquests sentits extraviats, torna les paraules al seu lloc original, les uneix segons els seus significants antics. Sempre escrivim sobre un món perdut. La pèrdua és la benzina que mou, al final de tot, els motors de l'ànima. La pèrdua és la troballa. El sentit de la pèrdua és el que sobreviu.
Ell pensa que Brossa devia llegir Alícia en terra de meravelles de Lewis Carroll. I recorda envoltat de Brosses aquell fragment que se sap de cor. És quan n'Alícia parla a la seva moixa Kitty: "Abans de res hi ha la peça que tu pots veure en el mirall... és ben exacta al nostre saló, però els objectes estan invertits. Puc veure-la tota sencera quan m'encaramell damunt una cadira... tota sencera amb l'excepció del lloc just darrere l'escalfapanxes! Oh! M'agradaria tant veure aquest lloc. Després, mira, els llibres s'assemblen als nostres llibres, amb l'única diferència que els mots estan escrits a l'inrevés; ho sé, perquè un dia vaig posar un dels nostres llibres davant el mirall, i quan fas això tens un llibre a l'altra peça. Oh! Kitty, que seria de meravellós si es pogués entrar en la casa de l'Espill! Estic segura del que dic, oh!, hi ha tantes coses belles. Facem com si haguéssim descobert el mitjà d'entrar-hi, Kitty. Facem com si haguéssim convertit el mirall inconsistent com de gas i hi poguéssim passar-hi a través."
Brossa viurà llargament sobre la terra.
