La polèmica entre els advocats de l'escena i la veu ha reaparegut recentment a NY. El Metropolitan Opera acaba de rescatar la "màquina", un gegantesc aparell que des de fa uns anys servia d'escenografia a L'anell del nibelung l'òpera més llarga i ambiciosa de Wagner. En ella, Wagner descriu un món medieval primitiu, salvatge. Hi ha dragons que treuen foc per la boca i sucs verinosos pel nas; esclaus enans que treballen incessablement; criatures nòrdiques de gran bellesa i poder (Hitler considerava Wagner un promotor de la superioritat teutònica); castells inexpugnables sobre muntanyes majestuoses i boscos frondosos habitats per éssers estranys amb poders encara més estranys.
El compositor va deixar instruccions molt precises per recrear aquest món meravellós i improbable. Durant molts d'anys, a Bayreuth, el teatre creat expressament per a les obres de Wagner, l'esposa del compositor, Cosima, va muntar L'anell seguint les instruccions d'estricte realisme que Wagner havia estipulat. Els néts de Wagner, però, es van rebel·lar contra l'ortodòxia de l'avi i a partir dels anys cinquanta del s. XX van començar a representar l'òpera en versió moderna i mínima típica del disseny funcional de l'època. La idea era que eliminant muntanyes, boscos, castells, dragons i els cavalls de les valquíries les veus cobraven importància i que alleugerant l'escena res no obstruiria el missatge de la música.
El 1976 va ser un any decisiu per aquesta filosofia escènica funcionalista: el director teatral Patrice Chéreau i el director musical Pierre Boulez van muntar un Anell sense res sobre l'escenari. En una potent escena, Wotan, el déu de déus, canta sobre una plataforma giratòria amb una llança a la mà i res més. La veu brolla poderosa, neta i impol·luta de les distraccions de l'escenografia. Aquí no hi ha ni cascs de ferro pels guerrers medievals ni embuts cònics de llauna pel braguer de Brunhilda, la valquíria en cap.
Aleshores, la "màquina" és la monumental i extremadament polèmica escenografia del director teatral Robert Lapage, conegut, entre altres moltes coses per la seva feina amb el Cirque du Soleil. Els aficionats hard core diuen que el problema d'aquesta escenografia és que ni és realista (no hi ha pseudo-medievalisme) ni tampoc és minimalista com la de Chérau perquè és tan feixuga en pes real però, sobretot, en efecte visual que pren protagonisme a la música de Wagner. A més, el seu funcionament és tan complex que sol avariar-se de tant en tant i, cada vegada que es mou, grinyola i brama com una formigonera. La gerència del Met, emperò, l'ha rescatada perquè va costar setze milions de dòlars i clar, ¿qui gosaria estotjar un ormeig tan car a les golfes polsoses de la casa?
