D'ençà de molts d'anys i encara avui a Algaida, el meu poble, per la festa major, els cossiers surten a la plaça i ballen vellíssimes danses d'un ritual que omple de perfum d'alfabeguera i de colors l'aire calent d'estiu.
Mai no he vist unes danses tan belles. Un seguit de llenguatges es conjuguen i combinen: els salts dels dansadors, el so dels cascavells, la màgia dels mocadors i el seu llambreig, els colors de les cintes, la música del flabiol i el tamborí. Cada punt de dansa podria esser una pintura de Joan Miró: un joc de colors en moviment, una constel·lació. La gent fa una gran rotllana al voltant del ball i el dimoni procura que el cercle es mantingui perfecte. Així, l'espai de la festa és assegurat. Corre el dimoni i passa la barrota pels peus de la gent, espanta els infants, i se'n riu de la dansa a força de ganyotes.
Entre tant d'enrenou, només els al·lots més arriscats s'atreveixen -ens atrevíem-, a córrer rere el dimoni, a estirar-li la cua, a fer sonar el picarol que porta penjat damunt les anques, a burlar-se'n. Només els més arriscats. Els més valents, potser els més temeraris, deixen d'acovardir-se i s'atreveixen a enganyar el dimoni. S'hi acosten quan el dimoni corre o està despistat. I es despista poc. S'hi acosten sense fer renou i li peguen una estirada al picarol. El dimoni es gira com un llamp i els encalça. I els al·lots corren i s'enforinyen, encara que sigui un lloc estret, entre les cames de la gent.
Al final, quan les danses són a punt d'acabar, el dimoni i la dama ballen, ballen... La dama finalment el tomba a terra i el deixa vençut. Salta sobre el dimoni esmorteït. Els cossiers s'hi acosten lentament i celebren el triomf de la dama. Tanmateix és un triomf efímer, perquè, en un instant, el dimoni s'alça de bell nou i reprèn la tasca de fustigar els al·lots i divertir la gent.
L'escena es repeteix cada any de forma idèntica. Però qui pensàs que ja ho ha vist perquè va veure-ho l'any passat, o l'altre any, o en fa vint-i-cinc, s'equivocaria. Cada any es repeteix de forma idèntica, però cada any és nou, irrepetible. Us enrecordau d'Heràclit? Mai no et banyaràs dues vegades en el mateix riu, perquè, d'un any a l'altre, ni tu ni el riu sou els mateixos. Enguany la festa ha tingut una funció especial. En ballar el dimoni amb la presidenta del Govern, ha reconciliat el poble amb el poder polític. El senyor Bauzá, pobrissó, no podia anar a un poble sense que la guàrdia civil, la policia municipal i l'altra policia, no haguessin de protegir-lo de les invectives de la gent. No sé si a algun lloc arribaren a tirar-li una cadira pel cap, però sé d'alguns pobles on hagué d'amagar-se, arribar per camins secundaris, refugiar-se en fosques dependències municipals i sortir pel portal que donava al corral.
El dimoni que ballava aquest any per Sant Jaume, tot ha de dir-se, fou un dimoni alegre, ocurrent, en la línia dels arlequins de la Commedia. Un dimoni que, en ballar ses Bombes, el ball que serveix per acompanyar les autoritats, enganxà pel braç la presidenta i la portà al ball. Ella acceptà el joc i els jocs del dimoni. I cert és que no es balla amb el dimoni impunement.
Ni es balla amb el dimoni impunement ni és innocent aquell que li estira el picarol d'amagat. Si un al·lot té la gosadia d'estirar el picarol al dimoni, l'atreviment d'enganyar-lo, potser demà o passat demà s'atrevirà a trastocar les velles estructures socials, les veritats inamovibles i hermètiques. S'atrevirà a rompre la cadena que estreny la voluntat dels homes i les dones que s'arrisquen a modificar la vida.
