Li preguntaren a Umberto Eco per a què serveix la literatura, per a què serveixen els llibres. La resposta fou severa: "El llibre serveix per al dia després del naufragi". Quan l'embarcació se'n va a fons, diem que és un naufragi. Poques coses s'han salvat del naufragi durant la legislatura que avui s'acaba. Ara som més pobres que no érem fa quatre anys, hi ha més gent sense feina, els contractes de treball són més precaris, els rics són més rics, els pobres són més pobres, hi ha menys serveis socials, la sanitat i l'escola se salven de la catàstrofe gràcies a la dignitat i l'esforç dels professors i els metges. Sovint a aquesta terra la societat civil ha d'arromangar-se i posar-se a fer la feina que no fan els governs. Sortosament, assegura José Antonio Bergas, el president que ha creat Guillem Frontera, els mallorquins encara no han après de votar.
He de dir que el meu interès no és passar comptes. Ni tinc la intenció de posar-me a plorar. De què serveix plorar? Però el maltracte que el govern i els seus quatre sequaços han infligit a la llengua catalana em provoca el vòmit. I ho han fet amb tota la indignitat de què han estat capaços. L'acció persistent dirigida a l'eliminació de la llengua fins a esborrar-la del país o convertir-la en un residu em fa pensar en la sistemàtica destrucció dels bens culturals que duen a terme els soldats jihadistes a les ciutats per on passen i que sotmeten al seu domini. També aquí han cregut que destruir la cultura -i la llengua forma part del patrimoni cultural més valuós-, és eliminar l'altre.
Quan George Sand i Frédèric Chopin partiren de Mallorca, el mes de febrer de 1839, cap a Marsella, Sand escriví una carta al seu editor de París en la qual afirmava: "on el paisatge és bell, i generós, i amable, els homes són incivilitzats, i mesquins, obscurs i, a vegades, malvats". Era un diagnòstic i és evident que no ens agradi. Hi havia -no en cal dubtar-, ressentiment i ràbia. I una enorme dosi d'indignació. On el paisatge és bell i amable, els homes són immorals i malvats. Amb el temps, hem situat el paisatge que era bell i amable al nivell de la degradació moral. L'especulació ha tingut unes conseqüències morals.
Un fenomen semblant acaba de succeir amb Bearn, o la sala de les nines, de Llorenç Villalonga. De reminiscències proustianes, enyorós de les subtileses i les finors d'antany, travessat per l'escepticisme, Villalonga escriu la impotència de l'home que veu com s'esbuca el món en què viu i cap al qual sent rebuig i nostàlgia alhora. Ara, en esser editada la novel·la traspassada a les formes dialectals del català de Mallorca amb el subtítol sa sala de ses pepes, hem tornat a seguir el mateix procés. Difícilment es podia posar un subtítol tan ben posat i, qui ho ha fet, potser no s'adonava que acabava de posar un mirall davant la cara més patètica de l'illa: "sa casa de ses pepes". Perquè l'hem convertit en una casa de pepes, l'illa. Antany foren famoses ca na Manuela, al carrer d'en Camaró, can Pere d'es Puig, ca sa Geperuda, ca na Catxet, ca sa Pollencina, can Flor, can Pep Ratat, ca na Carrerona, ca donya Elena, can Ximel·lí... La "vida putera" de Mallorca, segons la referència que ens dóna un entremès de les darreries del segle XIX, transcorria per aquests bordells. El món de Bearn n'estava molt lluny. Ara, tot és u.
Què passarà demà a "sa casa de ses pepes", després del naufragi? No sé sin hem après de votar i haurem de donar la raó a José Antonio Bergas. El que hauria d'esser considerat un benefici democràtic sovint esdevé un naufragi. És el naufragi d'una societat que navega a la deriva, perduda en el desvari de "sa sala de ses pepes". Potser tot Mallorca ja és el carrer d'en Camaró.
Diu Umberto Eco que la literatura serveix per al dia després del naufragi. Però un llibre també és un mirall. Si és una moneia qui s'hi mira -escrivia un il·lustrat anglès del segle XVIII-, no espereu veure-hi la imatge d'un apòstol.
