Aquesta setmana vingué a veure'm un jove que treballa en les propostes referides a l'Educació que han de formar part del programa electoral de la candidatura del seu partit al municipi del qual és originari. He de dir que està afiliat a un partit d'esquerra i li vaig comentar que, històricament, l'esquerra ha tingut sempre una especial sensibilitat cap als temes educatius. Sobretot, en la manera d'enfocar-los, convençuda que l'educació pública ha d'ésser una forma d'alliberament de les velles servituds, dels esclavatges a què han estat sotmeses -ho diré amb paraules de Gramsci-, les classes subalternes. I perquè han cregut que l'escola podia esser un camí d'alliberament col·lectiu i de realització personal, una via que mena a l'exercici de la llibertat, hi han dedicat esforços, pressuposts i afanys. Convençuts, doncs, els partits d'esquerra, que l'educació és a la base del canvi social han dirigit els seus treballs a imaginar una escola innovadora i progressista. Contràriament, la renovació educativa no ha vingut mai dels sectors socials instal·lats en el privilegi o en la prebenda. Les lleis d'Educació que han aprovat els governs conservadors, lluny de creure en la formació com una eina d'alliberament, han instrumentalitzat els sistema educatiu com una forma de control social.
Els anys setanta del segle passat varen imposar-se -vull dir varen llegir-se amb interès- les teories del sociòleg Pierre Bourdieu. A La Réproduction, un dels seus llibres més coneguts, escrit amb Jean-Claude Passeron, hi defineix la violència simbòlica que s'exerceix des de les institucions socials -des dels canals de televisió, els poders públics o l'escola- amb la finalitat de contribuir a la perpetuació dels rols socials. Hi ha, diu, una violència dissimulada que distribueix i controla el capital cultural. I el distribueix en funció de classe. Aquestes teories venien a dir que també el coneixement, i l'estudi, i la formació intel·lectual són subjecte d'apropiació i pillatge.
Un dels temes en què més insisteixen és el del llenguatge. Els homes i les dones no som gaire cosa més que paraules i el domini de les paraules ens fa lliures. De manera contrària, si la nostra capacitat de fer servir les paraules s'empobreix, nosaltres també serem més pobres. I, en primer lloc, ho serà la nostra manera de pensar, perquè el pensament es troba profundament vinculat a les paraules. Darío Fo, el gran actor i home de teatre, deia en un dels monòlegs: La classe obrera fa servir cent paraules, la burgesia en fa servir mil. I Bourdieu escrivia: Si un nin de quatre anys coneix seixanta paraules i un altre de la mateixa edat en coneix un centenar, podeu imaginar fàcilment, passats els anys, quin d'aquests dos nins comandarà.
De totes aquestes i d'altres raons vaig parlar amb el meu amic que participa en la preparació del programa electoral per al seu municipi. I, naturalment, la conversa va desembocar en un dels temes més interessants de la política cultural dels ajuntaments: la qüestió del foment i l'estímul de la lectura. Record que li vaig dir: Estam convençuts que la lectura és un bé. Llavors hem de saber que no és un bé democràtic. Encara avui, llegir és un privilegi. El segle XX, que va dir-se a si mateix el segle del nin, fou el segle de la institució escolar: noves teories vingueren a renovar la pràctica educativa, es gastaren -es gasten- molts de diners en metodologies, didàctiques i tècniques dirigides a l'aprenentatge de la lectura. També se'n gasten molts en el que, de fa temps, en vaig dir "el rollo pedagógico". Podríem dir que hem alfabetitzat la gent, que, a aquestes altures, gairebé tothom sap llegir i escriure. Saben llegir, però no llegeixen. Hem ensenyat de llegir, però els hem exclosos de la lectura. Si ho miram bé, els hem exclosos del coneixement i el domini de les paraules. I l'exclusió és una forma perversa de marginació.
No vàrem néixer lectors. El lector es construeix a través d'un procés de formació en el que han d'intervenir els poders públics, les institucions, naturalment l'escola, els pares... Llavors, en els programes electorals es podrà veure el paper que la societat adjudica a la lectura. Es podrà veure de quina manera els partits estan disposats a exercir la violència -és una violència revestida de legitimitat-, amb la intenció de perpetuar la injustícia i la marginació dels ciutadans mentre fomenten el desconeixement de les paraules.
