La poesia es plena de referències al verd. I el verd és l´esperança, el color dels projectes més inquietants i lúcids. El pi de Formentor és "més vell que l´olivera, més poderós que el roure, més verd que el taronger". En l´arbre de Costa i Llobera es concentren la saviesa, el poder i la força de l´ànima i la frescor verda de la vida que trenca, esponerosa. El verd significa la primavera. I vet ací que al cor de la tardor, amb les fulles dels arbres que es moren lentament als camps de l´illa i els cementiris oberts a l´enyor, ha sorgit la més bella de les primaveres: construïda des de la il·lusió, des de la inquietud, des de la dignitat. La il·lusió i la inquietud de treballar per una escola digna. Durant la tardor de l´any 2013, la gran primavera dels mestres..
M´agradaria resseguir tots el colors del verd i la força poètica que contenen. El verd de mar, el verd de muntanya, el verd d´oliva, el verd de l´herba tendra, el verd de les maragdes, el verd de les vinyes, el verd de l´espera... L´esperança -i això és una de les lliçons que ens han descobert els nostres mestres- també és de color verd... Noè esperava que la coloma tornàs amb un branquilló d´olivera. Bernat Metge, el nostre primer humanista, canceller de la cort del rei Joan I, el rei trobador, l´amador de la gentilesa, escriu al Somni IV: "Quan la coloma sia tornada amb el ram verd penjat al bec..." Quan serà que tornarà la coloma amb el ram verd? És difícil de veure la verdor transparent de la pau escolar amb un Govern que ens ha menat al desgavell, capaç de fer decrets que invalidin les decisions judicials, d´amenaçar amb l´obertura d´expedients als que no obeeixin, de no fer ni mica de cas a les orientacions sorgides de la Universitat, ni a la gran contestació social. Un Govern que es mou en una confusió normativa que desconcerta, que dóna les ordres per telèfon per temor a agafar-se els dits... I amenacen d´obrir expedients als mestres que es reneguin a aplicar els seus decrets que deriven del ressentiment, de la bogeria. Ja ho han fet amb tres directors de Menorca. I ara parlen de reprimir aquells que organitzin i donin suport a la desobediència. Desautoritzen els Consells Escolars que no poden decidir -diuen- contra les normes de la conselleria. I amenacen els pares que, amb solidaritat amb els mestres, no envien els seus fills a l´escola. Han arribat a dir-los que els podrien arravatar la pàtria potestat. I amenacen els batles del seu partit que no s´ajusten a l´odi que professen a la llengua catalana. Hi ha batles -batles dels seus, vull dir- per als quals el respecte a Ramon Llull i a Antoni M. Alcover és un deure cívic. Llavors han incitat aquells que s´avenen a les seves normes -són pocs i segurament són gent als quals omplen la menjadora de farratge-, a vigilar, a actuar contra qualsevol símptoma d´insubmissió... Indueixen a la denúncia, a la delació, al conflicte social..
Quan la coloma sia tornada amb el ram verd penjat al bec, serà difícil reconstruir tot allò que han trencat. Tindrem el coratge, l´energia que donen els poetes. Blai Bonet a Quatre poemes de Setmana Santa ens parla de les "verdes eucaristies". Ara, el pa de la justícia és verd a l´illa. I, en un altre llibre, El jove, ens diu que "tot ell es posà a creure / en el verd taronger". Tindrem la sensualitat, la capacitat dels poetes d´oposar-se al poder, la brillantor de les paraules, la vitalitat dels mots, l´energia que es concentra en la verdor luxuriant i seductora. Tindrem el Romance sonámbulo de García Lorca: "Verde que te quiero verde, / verde carne, / pelo verde, / verde viento, / verdes ramas..." Tindrem els estanys de les nimfes que pintà Claude Monet. També són verds. I verda és la jupa amb què don Quijote partí a córrer món un matí de juny quan trencava l´alba.
