Durant l´acte institucional celebrat en ocasió de la Diada de Catalunya als jardins del parc de la Ciutadella de Barcelona, es va retre homenatge al poeta Salvador Espriu amb la finalitat de commemorar de manera solemne el centenari del seu naixement. Es varen recitar i es varen cantar els seus versos, es llegiren fragments dels seus textos en prosa i es convocà el fervor rotund de la seva poesia. Hi posaren la veu alguns actors i algunes actrius escollits entre els més rellevants de l´escena catalana actual. I s´hi afegiren músics i cantaires de renom. L´homenatge tingué la dignitat i la noblesa que mereixen els seus poemes. He de dir que em va fer goig comprovar de quina manera les institucions públiques retien honor al poeta i a la llengua que havia contribuït a salvar quan els temps eren durs i salvatges els homes.
Crec que fou l´actriu Carme Elias qui, cap al final de l´acte, recità El meu poble i jo, del poemari Les cançons d´Ariadna. El llibre és de 1949, però és un aplec de poemes que l´autor va anar fent i refent a poc a poc al llarg de molts d´anys. Aquest poema és de 1968 i fou dedicat a Pompeu Fabra. Ens hi parla dels aspres vins de burla que el seu poble, amb el qual s´identifica el poeta, es va veure obligat a beure. Ens hi diu que hagueren d´escoltar els arguments duríssims que venien de l´opressió i del sabre, que fou com si haguessin caigut en un pou al fons del qual ell i el seu poble esperaven una glopada d´aire. I hi diu aquests tres versos rotunds que avui encara escarrufen: "Tenim la raó / contra bords i lladres / el meu poble i jo". Contra bords i lladres...
Els versos d´Espriu m´han conduït a pensar en la realitat concreta del nostre petit país, trossejat sobre el mar. No sé cert del tot si el meu poble encara existeix. Sovint en tinc dubtes. Però aquests dies he pogut constatar l´existència de corrents d´aire fresc, de símptomes de rebel·lió franca. "Tenim la raó -escriví Espriu-, contra bords i lladres". Però els lladres i els bords també són el poble? Aquí és on rau el conflicte. El poble som tots o només uns quants? I si cal construir o reconstruir un poble és necessari fer-ho entre tots. El poble som tots, també els errats de comptes són el poble.
N´he parlat a vegades amb el meu amic el poeta Antoni Vidal Ferrando. Ell m´ha dit: "No podem plantejar el futur del nostre poble a partir de la meitat de la població. Ho hem de fer entre tots, sigui quin sigui el color del seu vot". Ho hem de fer entre tots, però sense mentides, sense enganys, sense la puta demagògia. I Jaume Pomar hauria dit: "Això és el que hi ha". I perquè "el que hi ha" no li agradava en cercava fugir. Fins que en va fugir per sempre. A mi tampoc no m´agrada el món en què visc i, durant anys, la meva animeta pedagògica se sentia capaç de posar-hi remei. Fa temps que he desistit i no em sent amb cor de regenerar res. El segle XX va esser terrible, no ho sabíeu? Ens és necessari recordar-ho.
Ara sabem -també ho sabia Espriu-, però els jutges ens ho han fet avinent, que l´objectiu que et proposes no justifica els mitjans que utilitzes. No basta que allò que vols fer sigui noble i just. També ho han d´esser els camins que traces per arribar-hi. M´agradaria viure -ho he pres de Simone Weil- en una col·lectivitat que conservàs vius certs tresors del passat i certs pressentiments del futur. On no haguéssim de beure mai més els aspres vins de burla, on s´acabassin els arguments del sabre, on els lladres i els bords s´haguessin extingit.
