Vet ací que, en ocasió de les passades festes de la Conquesta i de Sant Sebastià –ara ja ens queden una mica lluny–, es pronunciaren molts de discursos, encara que possiblement ningú no s´enrecorda. Sembla que l´hivern és un temps propici als discursos. Al meu parer se´n pronunciaren massa. Un excés. Però quina mania té la gent que es dedica a la cosa pública de fer discursos! He de dir que m´estim més que les matin "callando". D´aquell que va a la seva sense donar gaires explicacions se´n diu que "las mata callando". En realitat, no sé què mata. Potser mata mosques. Tants de discursos em pertorben el metabolisme. És clar que no hauria d´escoltar-los, però sóc d´aquells que encara creu que potser diran qualque cosa que pagui la pena d´escoltar. Des de don Manuel Azaña ençà no hi ha hagut al meu parer cap polític que hagi dit res públicament que valgués dos reals, excepte, si és que hem de fer una excepció, de don Enrique Tierno Galván. La resta, morralla.
El meu amic, l´ase ronyós i savi, que va seguir els discursos per la televisió local diu que, en discursejar, els nostres polítics semblen teresetes napolitanes. Per què? El problema rau en la llengua. Parlen i parlen sense dir res. Comencen i a vegades sembla que ho fan en català de Mallorca, llavors pareix que passen al castellà de Madrid, més tard al castellà de Logroño, i sembla que tornen llavors al català com si res hagués estat. La veritat és que parlen un castellà que no ens el mereixem. Què ha fet la llengua castellana per a que la maltractin? Que no es pensin que parlen la llengua de Cervantes. Us enrecordau de com parlaven els indis a les pel·lícules de l´Oest? Doncs així parlen, com els indis. Si els nostres fills aprenen el castellà d´aquesta gent, no podran sortir de l´illa. Allà on vagin se´n riuran. He pensat que, amb tanta crisi i tanta penúria, potser ho fan amb la intenció de divertir-nos una estona. Són bona gent i ens estimen. I no poden consentir que ens posem trists. Per això és que han decidit mesclar les llengües a la fotresca i vinga, com les teresetes: nyi-qui-nyac, nyi-qui-nyac, nyac, nyac. Una delícia. Enrere deixen la gent del teatre còmic. Parlen i parlen i semblen diabètiques accelerades: l´hermosura del món. Del nostre petit món covard i estrambòtic.
Justament, dia 31 de desembre, festa de l´Estendard, en un avió que volava de Madrid a l´aeroport de Palma succeí aquest fet: Vet ací que era nit fosca i feia vent. De sobte, vers la meitat del trajecte, l´avió féu una davallada, com si hagués perdut altura, uns centenars de metres, perquè es trobava al centre d´una turbulència... Els passatgers, espantats de pensar que potser l´avió cauria, van cridar a l´uníson. Després del crit col·lectiu es va sentir un altre crit, solitari i rebent, d´una dona. Va dir, ni que fos una jaculatòria: "Es coions de s´ase!" Ningú no va respondre. Però no varen saber si ho deia perquè es referia a la davallada de l´avió o als discursos d´aquell dia. El meu amic s´ha sentit al·ludit. Pregunta:
-Per què havia de dir "...de s´ase"? Tu creus que és natural, això? Aquesta dona devia esser una mica salvatge.
M´atreviria a dir-los a aquests polítics tan decidits a discursejar unes paraules de Mao Zedong que vénen ara com l´anell al dit: Si vols fer una llarga marxa, la primera passa és la que més compta. Però la primera passa, que es féu evident en la celebració de les festes, és la pròpia d´un llibertinatge lingüístic desmadrat i còmic, ni que fossin teresetes napolitanes.
