Els lectors del Daily Telegraph de Londres, esperaven, durant anys, setmana rere setmana la columna que sobre diversos aspectes de la música publicava el sociòleg Norman Lebrecht. L´escrit, sempre crític, era lectura obligada pels qui volien saber el què hi havia darrera els director, els teatres, les orquestres… Lebrecht denunciava amb to irònic, però contundent, aspectes que no eren pròpiament artístics i més de terrenys com el de l´economia. L´oci entès com a negoci, en definitiva.
Sota el títol original de When the Music Stops… el columnista esmentat publicà el 1996 un llibre que ha esdevingut tot un referent per entendre les multinacionals que dominen l´entremaliat musical arreu del món (l´editorial Acento el publicà en castellà el 1998 amb el títol ¿Quién mató a la música clásica?, traducció literal de Who Killed Classical Music?, títol de l´edició americana del mateix volum).
El sots-títol ho diu quasi bé tot: els mànagers, els mestres i la corporació assassina de la música clàssica. Escriu Albrect: els delictes dels fundadors del negoci de la música han estat passats per alt o perdonats per historiadors erudits. Quasi res! Si això no és denúncia…
Però en canvi perdona l´actitud dels músics i els converteix en "les víctimes directes que no tenen recursos per lluitar contra les mans invisibles i a més estan desprotegits davant la violència física i artística que sobre ells exerceixen mestres i directors d´escena". Violència física!
Deman: és justificable que en una representació operística, la soprano hagi de sortir nua al segon acte de Parsifal? És necessari penjar d´un trapezi el tenor en una escena de Rigoletto? Aquestes situacions es donen, i sovint, però en veu baixa, es critiquen pels artistes vocals, qualificant-les de tiràniques. La tirania dels directors d´escena. O hi jugues o no tens el paper.
I encara més preguntes: és correcte que els directors que no tenen orquestra pròpia o que no són titulars de cap formació, tenguin menys possibilitats de ser convidats per altres mestres ja que no poden entrar en els circuits dels intercanvis? Jo te convido a dirigir la meva orquestra i tu me convides a dirigir la teva.
Pot viure de la música un cantant estrella sense un mànager? Per què es tanquen les portes dels grans teatres als qui intenten anar per lliure?
Fets com aquests són els que Albrecht exposa i denúncia al llarg de més de cinc-centes pàgines. I ho fa, amb pèls i senyals però de forma amena i entretenguda, com si contàs una història o una novel·la. Ara bé, acabat el volum el lector es posicionarà de manera diferent davant un concert i es farà múltiples preguntes.
