L’oferta turística es basa sempre en estampes i promeses excitants de ruptura amb el ritme de vida quotidià, càlides platges i ambient tropical per a l’individu de ciutat o enormes ciutats comercials-culturals. A la memòria dels turistes queden les escenes captades en imatges i els sentiments prèviament formats que li han venut. El ritual representat, la naturalesa aparentment immaculada, l’emoció de l’aventura queden immediatament immortalitzades amb el desenvolupament tecnològic, en una pel·lícula fotogràfica o en un vídeo. L’efímer, el simulacre de la realitat passa a ser cosa autèntica i el compartir queda sotmès en una forma paral·lela a l’estil de vida, el consumisme.
Els turistes pràcticament han de consumir visualment l’entorn visitat, captant les imatges que estèticament són construïdes a l’ús i les expectatives estretes del turista potencial. D’aquesta manera el fet quotidià és adornat amb pautes de comportament, emocions o colors fins transfigurar-lo o convertir-lo en una forma de ser, un paisatge, ..., manufacturats en ares del benefici econòmic. Així les imatges per a les destinacions turístiques es poden dividir en «imatges per a la venda», «imatge promocionada», «imatge recreada», «imatge venuda» i «imatge pròpia» (Agustín Santana a Sociologia del turisme, coord. Ángeles Rubio 2003: pàg. 113 i 114). En una situació ideal gran part de la imatge pròpia haurà de ser reflectida almanco a la imatge construïda per a la venda i, finalment, en la imatge venuda, però això rares vegades passa. Es poden trobar imatges construïdes i promocionades sobre recursos virtuals o massa adornats o amb la inclusió d’elements tan variables com el clima o esdeveniments socials. La imatge pròpia i el fet quotidià es reinventa en una còpia que es mesura la seva qualitat en termes pareguts a una altra cosa.
Les modificacions i recreacions de les imatges tractades en el conjunts de les destinacions tenen tendència a reproduir-hi una homogeneïtzació, no tant per destinacions sinó per productes per a determinats tipus de turistes (els productes oferits a destinacions de sol i platja se semblen molt entre ells, com també els eco-culturals- patrimonials, d’aventura, etc.) segons modes i tendències. És a dir, encara que els recursos siguin diferents els productes tendeixen a mostrar-se com equivalents.
Segons Mercè Picornell (dins Miscel·lània Albert Hauft, AAVV, 2012: pàg. 215 i 216) si es passa revista a les postals que s’exposen a qualsevol local de souvenirs de la costa de Mallorca, hi trobarem per elegir sobretot dos tipus d’imatges. D’una banda les que representen allò que es percep com a patrimoni col·lectiu en sentit ampla del terme, sigui aquest natural, arquitectònic o cultural, i que poden respondre a diferents consideracions respecte a allò que és «autòcton» (sigui la catedral, les ensaïmades, ... , o els «toreros»). D’una altra part trobarem aquelles postals que incorporen el rètol «Mallorca» a escenaris, figures o objectes que podrien situar-se a qualsevol altra part del món (siguin postes de sol o cossos nus). Independentment de la qualitat estètica o de la representativitat que hi detectam, ambdós tipus de representacions configuren un imaginari estètic, on la imatge essencialitzada de Mallorca es pot mostrar en dos registres: el pintoresc (més o manco artístic) i el que encaixa en una imatge global de l’oci. Les dues tipologies de postal responen a models diferents de comercialització de l’Illa, però s’adeqüen igualment a prototipus d’allò que els turistes volen mostrar que han vist als que han quedat a casa.
Mercè Picornell fa una reflexió sobre com aquesta construcció d’una imatge turística de l’Illa obliga al resident a negociar constantment la seva identitat en un entorn on les fronteres entre el que és «autòcton» i el que és fruit de la comercialització turística de la destinació no són sempre clares.