Fa poc llegia l’article d’una periodista de la casa que a més és mare —perdó, progenitora, segons la terminologia inclusiva— bastant preocupada per la insistència de la seva filla de deu anys per tenir un mòbil. Els arguments són els de costum, totes les seves companyes ja el tenen, per què ella no? És que ha de ser la rara de la classe? Com em comunicaré amb les amigues? És que la família no té doblers per a pagar-ne un? Així em tindreu controlada en tot moment? Per cert, quins mòbils d’última generació que traginen els infants d’avui dia! Poden estar desnodrits o mal vestits o no tenir diners per a comprar un llibre, però el mòbil ha de ser el més bo del mercat, l’últim model. És clar, és un mercat volàtil, on el mòbil que vaig comprar ahir, ja ha estat superat pel nou que ha de sortir demà. Davant d’aquest producte tan atractiu, temptador i alhora absorbent, no hi ha cap argument mínimament raonable que convenci a la filla. En realitat, alguns infants volen imitar el que fan els adults. A vegades, els més madurs no donem la talla. No cal insistir en el tema, ja s’entén. La pressió mediàtica de les noves tecnologies ofega cada volta més i l’objectivitat desapareix i es converteix en rebequeria, dient: ho vull, ho vull i ho vull, costi el que costi. Ho tenim difícil, batalla gairebé perduda dels pares —perdó, progenitors—. Sempre que una mare és capaç de retardar el màxim possible que la seva filla tingui un mòbil, crec que és tot un èxit, sense cap mena de dubte, perquè és una eina que treu hores a la son, no ajuda a dormir, perquè tostemps estem connectats al mòbil, talment com si fos una extensió més del nostre cos, ens convertim amb homo bionicus. Els infants ja tenen més que suficient a les escoles, ara que tothom ha deixat de banda el llibre pel Chromebook. No sé on anirem a parar. Ara fins i tot, encara que sigui en un altre àmbit, un dels pares de la intel·ligència artificial, Geoffrey Hinton, adverteix dels seus perills, perquè en un futur no gaire llunyà, aquesta superarà la intel·ligència humana. Els últims experiments fets en aquest camp han aborronat a la comunitat científica, que demana anar més a poc a poc i valorar de manera exhaustiva les possibles conseqüències. Tal assumpte em recorda la sàtira utòpica d’Erewhon, de Samuel Butler, on estaven prohibides les màquines i la tecnologia pel risc que elles ens governessin a nosaltres. En fi, se’ns ha quedat cara quadrada o allargada, amb els ulls ametllats, cada vegada més petits, de tant tenir la vista fixada en una pantalla petita, amb una lletra molt menuda. Signe de civilització és portar ulleres, símptoma de vista cansada; ara, el seguirà la sordera que augmenta, a causa dels auriculars a tot volum dins de les orelles. Si per qualsevol circumstància se’ns oblidés el mòbil a casa, tot d’una ens entraria una tremolor, una suor freda correria pel front i ens angoixaríem, talment com si haguéssim sortit de casa totalment despullats. Mentre es pugui, millor estalviar als infants aquesta sensació desagradable, que dormin tranquils sense tenir el mòbil com a despertador, una excusa emprada sovint per a tenir-lo molt a prop de la capçalera del llit, sense cap control. No hem de ser il·lusos i pensar que el mòbil és un element de socialització, ans tot al contrari, està més proper a ser un estri d’aïllament. Dos al·lots, un al costat de l’altre, cadascú amb el seu mòbil, s’enviaven missatges mútuament fent anar els dits amb una rapidesa espaterrant. No hauria estat més bé parlar, intercanviar idees o opinions, ja que estaven l’un al costat de l’altre. El que dic no és una descripció de ciència-ficció, és una realitat que he viscut com a observador. D’exemples com aquest o semblants, un munt. Tota realitat portada a l’extrem, pot arribar a ser perjudicial, pot tornar-se en contra de nosaltres. Amb tot, cal anar amb lentitud, no ens hem de precipitar. L’infant, nen o nena, que vol ser gran, que no corri, perquè quan sigui gran voldrà ser petit o petita. Potser és veritat que mai tenim l’edat que ens toca, perquè quan eres petit et dèiem que això no el podies fer perquè eres massa petit, i quan ets gran, això no el pot fer perquè ja tens una certa edat. Sembla que mai tenim l’edat que ens toca. Fa poc vaig veure unes nenes per damunt de tres anys que les convertien en Barbies —una aberració—, amb llavis pintats, rímel per a ressaltar les pestanyes, perruca rossa, sabates de taló i vestits totalment erotitzats, desfilant per una passarel·la. Qui s’atreveix a fer tal abús? A on hem arribat? Els hi estan traient la seva innocència, el que han de fer és jugar i interactuar amb els altres infants, sense preocupar-se per res més. I el pitjor de tot, és que alguns passen gust en veure a aquestes nenes damunt una tarima. A mi m’esgarrifa. Potser, hauríem de fer una mirada més profunda, i tornar a aquest art tan humà que és la lentitud. Recuperar el nostre propi ritme, refer de nou els nostres passos, si no ens passarà com en la cançó de «Pancho López» —per cert, molt ben cantada pel grup El Consorcio— que a nou anys va morir després d’haver viscut tants esdeveniments amb tan pocs anys, i el consell era que, no visquis la vida amb tanta rapidesa! En el llibre La lentitud, Milan Kundera ens recorda que sempre que les coses passen massa de pressa, ningú pot estar segur de res, ni d’un mateix. Tot transita al nostre voltant a gran velocitat i a pesar de tot cal cercar-ne una alternativa, que no és altra que reconquerir la nostra relació amb el temps, ni més ni menys. I tornant al principi, la filla recrimina a sa mare que sembla que vol que s’avorreixi i que per no tenir mòbil i s’està perdent tot el que succeeix en el món digital, la qual cosa, no li permet entrar en les converses de les seves amistats, perquè, naturalment, les desconeix. La mare respon, avorrir-se és una bona cosa, perquè aleshores fas treballar la imaginació. Davant la necessitat, el cap treballa. Però en el món adult passa quelcom semblant, les converses habituals van en direcció de si has vist l’última sèrie de Netflix o la d’Amazon Prime, si has visionat l’última pel·lícula del mercat i que està en boca de tothom, talment com si no hi hagués cap altre tema interessant que no fos el mencionat. Abans, el futbol era l’única conversa en les tertúlies dels bars davant d’un bon cremat, ara ho són les sèries. Ben mirat, a excepció dels fanàtics que es prenen aquesta realitat de bon de veres, no compromet a res. I si dius que no a tot, que no saps res de res, aleshores ets una rara avis. I no diguem tan bon punt manifestes que no tens WhatsApp, això ja és una hecatombe. Vius en un altre planeta. Probablement, les prioritats siguin altres. No, no haig de fer res per agradar als altres, sinó perquè estic convençut de les meves conviccions. És com la vida, no es pot explicar en cinc minuts. En qualsevol cas, necessitem recuperar el temps, que marcarà el ritme de la nostra existència. Avorrir-se, una paraula clau, una nova pedagogia a la vista menys pels pedagogs, una volta s’hagi superat la pedagogia de l’entreteniment; amb tot, afegiria també la disciplina, car és l’única manera de fer que la vida sigui alguna cosa més que un seguit de reaccions al temps. Si nosaltres deixem que els infants agafin els mòbils a edats no gaire recomanables, si no sabem estar amb els nostres fills sense que hi hagi pel mig els mòbils, segurament que no haurem aconseguit res. Enhorabona!, en canvi, pels qui saben omplir el temps dels seus fills sense l’ajuda dels mòbils. Per tant, demana dedicació.