En un sopar qualsevol, d’aquells que es fan entre coneguts, ha arribat a les meves orelles que un destacat càrrec de la nostra Conselleria d’Educació davant la incertesa i la polseguera que s’està aixecant pel que fa a la nova Llei Educativa, l’estimada LOMLOE, que els mitjans de comunicació, un dia sí i l’altre també, es fan ressò obstinadament, va dir amb despit per no dir enuig o agror, que el professorat s’ofega en un tassó d’aigua. Tal vegada té raó; tanmateix, tot depèn des de lloc on es mira l’afer.
La neutralitat no existeix, és una mentida. Si ho fas des de la barrera, ho veuràs d’una manera; per contra, si ho fas enmig del fangar, òbviament ho veuràs de forma distinta. No és el mateix visitar un centre educatiu durant unes hores que treballar-hi en ell durant tot un curs. Les perspectives són totalment diferents. Uns són polítics, els altres docents; als primers els sap greu que els critiquin, els molesta, i molt, sortir en els diaris i que cridin als quatre vents que la seva gestió no és gens bona o encertada; els altres, en canvi, han de rebre les conseqüències de lleis no consensuades. Aquells, els polítics —especialment els nostres—, mai o gairebé mai rectifiquen cap decisió feta i les mantenen a capa i espasa, malgrat que siguin errònies. Falta decència. Els docents, amb la seva feina, componen el que espatllen els polítics i fan del dia a dia en l’aula, virtut. Ben mirat, manca una realitat més calidoscòpica, potser, perquè només coneixem el nostre petit redol, i no tenim en compte la visió de tots els prismes o la transversalitat dels arguments en qüestió.
Cap a aquesta direcció van les especialitzacions, d’ençà que fraccionen el saber en petites porcions i desconeixen la resta. Tot té els seus pros i contres; ara bé, s’ha perdut el saber enciclopèdic, actualment utòpic, a l’estil de Leonardo da Vinci o Marsilio Ficino, per dir-ne alguns noms famosos del Renaixement. S’acostuma a dividir i alhora subdividir el saber, es fracciona entre parèntesis i claudàtors, entre porcions cada vegada més petites i el que s’aconsegueix finalment és perdre l’ànima del conjunt. Per exemple, hi ha metges que són odontòlegs, però n’hi ha que no ho són, una diferència substancial. I dins de l’odontologia, hi ha diverses especialitats, ja que uns s’ocupen de les ortodòncies, però no saben res o poc de la cirurgia maxil·lofacial o de l’endodòncia. D’aquí la proliferació de clíniques dentals on els diversos especialistes cobreixen tots els camps possibles. Però, retornem al principi, car no hem de perdre el fil de l’assumpte que hem encetat, la dels docents que s’ofeguen, pobrissons, en un tassó d’aigua.
Ments malintencionades es pensen que el professorat es queixa per vici, perquè sí o perquè toca fer-ho així, que és incapaç d’aguantar qualsevulla pressió, especialment de la nova reforma educativa que ens traurà de la cua del fracàs escolar i ens donarà punts de cara a Europa. No importa titular l’ESO amb quatre o cinc assignatures suspeses, perquè el fonamental és que hom hagi superat les competències de cada matèria i que en els informes i en les estadístiques dels organismes oficials es contempli el creixement educatiu de les nostres escoles. Quan la justificació és ideològica, s’accepta tot. I preocupa que, des de les altures, s’insisteixi des de tots els angles possibles que és un canvi radical de paradigma.
Què significa el tomb de paradigma? Això no es dona de cop i volta. La metamorfosi és un procés a llarg termini. No és que hom defugi els reptes, o que es vulgui mantenir en la restauració de l’statu quo ante o zona de confort, atès que també són capaços de mirar cap a un statu quo post, cap a una renovació integral. Els tirs van per un altre cantó, potser cap a la manca de serenor i de deliberació per afrontar els veritables desafiaments de la societat, és com si volguéssim arribar a la meta sense haver donat cap pas. Endemés, cal preparació i treball, concretament es demana profunditat, dominar el tema, saber del que es parla, estudi i experiència docent, començant per aquells que imparteixen llurs seminaris i cursos amb els quals ens hem de posar al dia segons la nova metodologia marcada per la Llei educativa.
Per ara només he vist que són altres docents, companys/es nostres, que els imparteixen, els quals tenen la mateixa autoritat que té un altre docent que s’hagi pres la molèstia d’haver llegit la llei i d’haver-se empassat de memòria —terme incorrecte per la nova educació—, algunes de les situacions d’aprenentatge que han servit de model per gentilesa i gràcia de la Conselleria d’Educació, de les quals no totes són admissibles. De pressa i bé no pot ser, diu el refrany. Potser hauria calgut un petit equip de docents alliberats i remunerats que treballessin a temps ple, des del curs passat, per tal d’impartir com cal els tripijocs de la nova Llei, perquè si parlem d’un nou paradigma, tot usant el terme que tant agrada a la Conselleria, cal respondre amb agilitat mental a les inquietuds i valoracions que fa l’auditori.
El que no es pot fer és donar la culpa al sistema. I és això el que passa sovint, el problema sempre recau en el sistema. Les coses són així, i les hem d’acceptar, és el sistema que ens les imposa. Recordo, temps fa, quan es varen exigir les vuit competències bàsiques que s’havien de treballar en l’escolarització obligatòria, cada centre va preparar-se per a la formació, però els ponents que vingueren no estaven preparats per a explicar-nos en profunditats tals competències. A vegades feien ús de la psicologia —pobra psicologia, com l’empobreixen—, et posaven al davant un quadre i havies de dir que és el que veies, quins colors hi veus, si hi ha dolor, alegria, tristesa, etc.; altres vegades, feien comparacions i treien a col·lació l’exemple de Finlàndia o Suècia, visions i realitats que no tenen res a veure amb la nostra idiosincràsia mediterrània. Deixem de mirar a altres països, especialment els Estats Units, que no és un bon exemple d’educació reglada.
Més que ofegar-se en un tassó d’aigua, els docents el porten damunt del cap, ple a vessar, fent gala d’incomptables equilibris perquè no caigui, perquè són ells, des de la seva professionalitat, els qui tiren endavant els centres educatius, són ells els qui desfan el nus gordià embullat per les administracions mitjançant lleis i normes amb prerrogatives d’aquí i d’allà que fa complicat deslligar-lo. Probablement, és veritat, com deia Gloria Jean Watkins, més coneguda sota el nom de bell hooks, que l’amor a l’aula crea una base per a l’aprenentatge i empodera tothom —paraula, per cert, molt usada actualment en el món acadèmic, com també la de resiliència—. Ara estem en l’estadi cool de l’educació, com diuen alguns filòsofs amb sorna, el de les noves eines amb les quals aprenem a aprendre, que és com dir, eines que fa eines, així va aprendre l’Homo habilis, que fou mitjançant imitació. Els nous mètodes parlen d’habilitats socials i de la creativitat de l’alumnat, com si abans no haguessin tingut.
Lluny de nosaltres, es diu, la transmissió sistemàtica dels coneixements disciplinaris, car això lleva l’espontaneïtat dels alumnes i llurs gustos. Lluny de nosaltres també els llibres de lectura, altament avorrits que no ensenyen res. Lluny de nosaltres la gramàtica, l’ortografia, els accents, les comes, el punt, la cursiva... No importa que els estudis actuals diguin que tot el que té a veure amb la competència lingüística i d’altres, com les matemàtiques, disminueix ràpidament. No importa que el professorat universitari es queixi de com arriben els nous alumnes de batxillerat, cada vegada amb un bagatge acadèmic més baix. Amb tot, això s’entén i no cal donar-hi més voltes, malgrat el pessimisme que desprèn. Ara bé, el concepte que es té a vegades del professorat, que s’ofega en un tassó d’aigua, no és real en tot cas ni molt menys. Es pot pensar el que es vulgui, només faltaria, però fer-ho en veu alta després d’una copa, sense matisos, no és elegant.
