Els contaré una anécdota de la meva joventut per il·lustrar la resta de l’article. Fa trenta anys, un equip de futbol americà jugava a l’estadi de Montjuïc: eren els Barcelona Dragons. Tenien una audiència mitjana al camp d’ entre 35.000 i 45.000 persones, endemés de centenars de milions de teleespectadors repartits per tot el món. Per molts nord-americans, Barcelona va existir després de l’aparició dels al·lots de Jack Bicknell, mític entrenador de l’esport ianqui.
Uns anys després, el RCD Espanyol es va haver de mudar del seu històric Sarrià a Montjuïc: els gravíssims problemes econòmics que patia el club feren necessària la desamortització del que havia estat ca seva - situat en una de les zones més cares de Barcelona - durant més de cinquanta anys.
Però jugar a la muntanya olímpica no era del plaer dels mandataris «pericos». Deien que la situació física del Lluís Companys, que les grades estiguessin separades del camp per una pista d’atletisme… els feia perdre parròquia, escalfor i que per tant, la qualitat del joc se’n podria arribar a ressentir. Molest per les observacions de la família Lara - màxima accionista de l’entitat blanc-i-blava en aquell moment - Enric Truñó, regidor d’esports del moment, va realitzar unes polèmiques declaracions:
- «Si l’Espanyol donés el mateix espectacle que els Dragons, el públic aniria sol a veure els seus partits. Que no es queixin tant i que inverteixin en jugadors si volen omplir camps de futbol.»
Hi va haver un enorme enrenou a la Ciutat Comtal: que si un servidor públic no podia pronunciar-se d’aquella manera, que si sempre l’ajuntament ha menyspreat la institució espanyolista en favor del FC Barcelona, que si Truñó era ( i és ) membre d’una tradicional família «culer»....fins que, efectivament,el temps va donar la raó al regidor: els «periquitos» varen baixar a Segona Divisió. Després d’alguns anys de ballar a la corda fluixa, de cessar una col·lecció d’entrenadors, de tenir a la venda el seu paquet d’accions els seus màxims accionistes. Els quals assistiren, atònits, a tal ball de possibles compradors - a cada qual més empobrit, va ser un circ evitable a la vegada que lamentable - que retiraren l’operació del mercat.
No sé si els sona, la melodia barcelonina. Però personalment: el que està passant en els darrers anys entre el Mallorca SAD, les seves recurrents queixes contra l’ estadi de Son Moix i l’ajuntament de Palma sembla un «déjà vu». Amb una diferència notable: Truñó tenia - i té - idea del món esportiu i les seves repercussions econòmiques. A Mallorca, pel que pareix, encara hi ha feina per fer.
Potser no ens hem volem enrecordar, però el Mallorca va competir en competicions internacionals. Amb una pista d’atletisme entre públic i gespa. I per cert: amb Eto’o de vermell, poca gent es queixava de la primera: el «show» era damunt el verd. Com ha de ser. Quina és la diferència ? Potser que hi havia un entrenador que hi entenia, de futbol. Potser que hi havia una propietat que va creure en l’equip i va invertir en ell. És a dir, que el va fer atractiu pels inversors.
I és que els entesos en màrqueting coincideixen: per poder vendre un producte, aquest ha de ser atractiu. Sigui un hotel, un retolador o una línia de preservatius. Han de tenir alguna cosa més, un «plus». Bé sigui en valor de mercat, bé sigui en qualitat, bé sigui pel que es diu oportunitat d’inversió. Com va dir Albert Lasker - un dels pares de la publicitat nord-americana - «si el producte no es ven sense publicitat, difícilment ho farà amb ella». Traduït al món dels esports i el seu ROI - o retorn d’inversió per publicitat, per entendre’ns - la majoria de les variables d’èxit es redueixen a les qualificacions obtingudes per les esquadres. El que es traduirà en les possibles competicions europees que podria disputar en els propers anys. Aquest és el veritable «quid»de la qüestió. Traslladat al futbol: un equip que jugui periòdicament contra el Bayern de Munic , Arsenal de Londres o Ajax d’Àmsterdam es cotitzarà molt més que un que lluiti per no descendre a Segona…o, senzillament, perdi el dret a jugar la màxima categoria. Per cert: que ningú es senti ferit. Són, senzillament, les lleis del mercat: Ansu Fati ven més que Muriqi. No és tan mal d’entendre.
Seguint la lògica mallorquinista, enguany no hi hauria d’haver masses problemes per a acabar entre els deu primers de la classificació: amb els diners del fons CVC, s’ha eliminat la pista pels atletes i posat teulada a la grada lateral. Ara és l’hora de justificar totes les llàgrimes davant les institucions, propietàries de la instal·lació esportiva. Ara seria l’hora d’invertir en fitxatges il·lusionants (un migcampista organitzador seria molt valorat) i no queixar-se per una subvenció perduda. Si no es procedeix així, es corre el seriós perill d’acomplir la vella cita del gran David McKenzie Ogilvy, l’altre gran impulsor del màrqueting al s. XX: «No show, no value».
