Suscríbete

Diario de Mallorca

Contenido exclusivo para suscriptores digitales

Joan Riera

TEMPUS EST IOCUNDUM

Joan Riera

En Nadal no és mallorquí

El caràcter dels mallorquins s’ha estudiat amb la mateixa passió que els entomòlegs analitzen la llagosta de fusta d’Austràlia, considerada un dels insectes més estranys que habiten el planeta. Ens han explorat amb idèntica curiositat que un tal Tòfol Colom, alguns diuen que de Felanitx, degué contemplar els primers indis americans, malgrat que a les acaballes del segle XV no eren ni indis ni americans.

Gairebé tots els viatgers que han trepitjat l’illa i han escrit un llibre, han dedicat algun paràgraf a explicar i explicar-nos com som els estranys habitants d’aquesta terra. Alguns han exercit de sociòlegs i psicòlegs més o menys afeccionats. Altres han fet retxa grossa. Fins i tot s’ha popularitzat una frase, digne del corrent filosòfic anomenat cunyadisme, que resol aquesta qüestió veritablement complexa amb una exclamació: «Que guapa seria Mallorca sense els mallorquins!».

Fa sis dies que Rafel Nadal, un tenista amb un grapat de llinatges de la terra, guanyà el seu vint-i-dosè torneig de Gran Slam, el catorzè Roland Garros i s’ha imposat en els dos trofeus més importants de 2022. Ningú li arriba a la sola de les sabates en dedicació, força mental i superació dels entrebancs físics sorgits durant la seva llarga carrera. Els dos únics entrenadors que ha tengut, Toni Nadal i Carlos Moyá, són tan mallorquins com la sobrassada, els foners o el frit de me.

Després de llegir desenes de llibres que han descrit el caràcter mallorquí, volums en els quals la distància entre virtuts i defectes és capaç d’abraçar la Terra, només hi ha una conclusió possible: en Nadal no és mallorquí.

Cap de les qualitats, poques, que se’ns atribueixen; cap dels defectes que carregam a la nostra esquena, encaixen amb la personalitat del manacorí. Hi ha documentació suficient per escriure una tesi doctoral, però ens centrarem en quatre viatgers.

El primer és l’Arxiduc Lluís Salvador d’Àustria–Hongria. Ell ens estimava, sobretot estimava Catalina Homar, i ens dedica afalacs com que som «amables i tranquils», gent «alegre, oberta i comunicativa» o que «enyoram l’illa» quan som lluny. Cap d’aquestes qualitats et fa campió de petanca o cúrling. Ni tan sols del campionat local de tir de fona. També assegura que «ens manca el caràcter encès propi de la gent del sud». És a dir, som freds. Això és una greu mancança per destacar en qualsevol esport. Fins i tot el gèlid Roger Federer s’enfrontava amb l’oncle i entrenador de Nadal quan no li agradava que donàs instruccions des de la graderia. Si fem cas al mallorquí de llibre de l’Arxiduc, el manacorí mai hauria d’haver passat de guanyar alguna competició de segona.

El pintor i escriptor Santiago Rusiñol fou un gran enamorat de Mallorca. La contà en els seus quadres i també en els seus articles i llibres. A un titulat La enfermedad del país escriví: «Aquí abundan los hombres indiferentes… un fluido de fatalismo a lo árabe se había esparcido en el medio ambiente, matando de indolencia toda iniciativa; el hombre esperaba muy poco de sus fuerzas… No cree en sí ni en sus esfuerzos individuales». Indiferència, fatalisme, indolència… amb aquestes qualitats els mallorquins no podem competir ni a un torneig de truc.

La francesa George Sand batià l’illa com la dels «simis». Per què? Ella té la resposta: «Veient-nos envoltats de bèsties, astuts lladres i no obstant això innocents, ens havíem habituat a preservar-nos d’elles sense més rancor ni despit que el que causen als indis els orangutans». Nadal torna a fallar en el test de mallorquinitat, perquè de noblesa en va més sobrat que la baronessa de Dudevant. Afortunadament, Fryderyk Chopin escrivia música i no llibres. Ens hem alliberat de saber si pensava com la seva amant, la qual cosa ens ha permès honorar-lo a la Cartoixa de Valldemossa.

Josep Pla escriu a Les Illes que «els renecs mallorquins són únics en el Mediterrani. Són un crescendo recaragolat d’augmentatius atropellats, una massa desbocada de paraules que no els cap a la boca». Realment algú seria capaç d’encaixar al campió en aquesta caracterització?

La primera i fàcil conclusió és la del titular d’aquest article. Però existeix una segona opció més versemblant: als mallorquins se’ns ha estudiat molt malament. Probablement perquè no ens deixam analitzar. El futur no millorarà les definicions perquè les essències de la mallorquinitat, si algun cop existiren, s’esvaeixen al ritme que marca el creixement demogràfic.

Compartir el artículo

stats