Suscríbete

Diario de Mallorca

Contenido exclusivo para suscriptores digitales

Miquel Àngel Lladó Ribas

Elogi de les sogres

Reconec que em va sorprendre el comentari del papa Francesc sobre les sogres. La veritat és que no acab d’entendre com un home aparentment intel·ligent com ell es va enredar en una polèmica tant tòpica i absurda sense venir a més massa a compte, en el sentit que no s’havia produït algun fet o esdeveniment que la justificàs. Al meu parer, la gran assignatura pendent de l’Església és el respecte i la comprensió de la igualtat de drets entre homes i dones, i aquesta intervenció del seu màxim representant no ajuda precisament a superar-la. Deixant de banda l’oportunitat del comentari, el seu caire sexista deixa en un mal lloc el summe pontífex, al referir-se únicament a les relacions entre nores i sogres i estigmatitzant d’aquesta manera un bon nombre de dones que ostenten aquesta condició.

És clar que la culpa no la té únicament el Papa, en aquesta qüestió. La rivalitat nora/sogra (i gendre/sogra, també) ha estat un tòpic gairebé nacional alimentat en tertúlies i acudits de tota casta. El magnífic i entranyable Antonio Fraguas, Forges, el tractà sovint en les seves sèries d’acudits, segurament sense intenció de danyar la imatge de les dones però potenciant vulguis o no un estereotip de sogra que tots segurament recordam: grassa, malfiada, controladora... No va ser l’únic, evidentment. En trobaríem a grapades, tant a les hemeroteques com al subconscient de moltes persones (homes, especialment) que han vist en aquesta rivalitat un mer divertiment o un pretext per justificar un antagonisme sovint absurd i que no té cap base o fonament racional.

Permetin-me que els parli una mica de la meva sogra. Avui -quan escric aquestes línies- és el Dia de la Mare i de sobte m’ha vengut al cap el seu record. Nomia Francisca Parera Galmés i va tenir vuit fills, sis nines i dos nins. Era una dona summament afectuosa i amant de la família, fins al punt que considerava els gendres i les nores com a fills, i així ens sentíem en bona mesura en el tracte i la relació que com a tals teníem amb ella. Era una dona creient, na Francisca. Per a ella la religió consistia bàsicament a fer el bé i a compadir-se (en el sentit autèntic del terme compassió, val a dir-ho) de les persones que per una raó o altra ho passaven malament. I en aquest sac incloïa també els problemes o tribulacions dels seus gendres i nores, que feia seus com si d’uns fills o unes filles més es tractàs. La record sense anar més enfora preparant la festa dels Reis, una de les que més li agradaven, tenint cura de tots els paquets i afegint ni que fos un petit detall (era d’extracció més aviat humil, la meva sogra) per a complaure tothom, fills, gendres, nores i néts. Perseguí l’equilibri i l’equanimitat amb vertadera obsessió, sense tenir mai un mal gest o una mala paraula contra cap de nosaltres i tractant sempre de conservar l’harmonia a l’entorn familiar, un objectiu que sense cap mena de dubte va aconseguir.

Li agradava molt la mar, a la meva sogra. La record recollint pedretes i copinyes a la vorera, que després introduïa en un pot de vidre per endur-se’n un poc d’aquella bellesa blava i immensa que tant la fascinava. Però també la record repartint bondat i atencions a balquena, preocupant-se per la salut dels nostres fills o per aquell problema o maldecap que ens afligia i per al qual no acabàvem de trobar solució. Sabia escoltar, na Francisca, i dedicava molt de temps a fer-ho, tant com fes falta. Feia seu el nostre patiment, si era necessari, però no s’estava de fer una bona rialla quan la situació ho propiciava ni de celebrar qualsevol festa o esdeveniment, per petit i insignificant que semblàs als ulls dels altres.

Crec que si encara visqués, na Francisca, hagués volgut anar fins al Vaticà i hauria fet una petita estirada d’orelles al papa Francesc, ni que fos simbòlicament. No li agradava ni poc ni gens el vocable sogra, és vera, entre altres coses perquè en rebutjava la càrrega negativa i injusta que la tradició -i no poca misogínia- li han atribuït des de temps immemorials i que el Papa, potser involuntàriament, ha contribuït a perpetuar amb la seva desafortunada al·locució a la plaça de Sant Pere de Roma. De fet em va semblar veure cares d’estupor entre les dones assistents a l’acte i que les imatges de la retransmissió varen enfocar. I en tenien motiu, al meu parer. Tal vegada encara és a temps de rectificar, si s’ho proposa: es faria un bon favor a ell mateix i, de passada, contribuiria a afrontar la gran assignatura pendent, insistim-hi, d’una Església que ha de posicionar-se clarament i sense ambigüitats a favor de la igualtat de les dones i els seus drets inalienables.

Compartir el artículo

stats