Hi ha una dita popular d’arrel cristiana que diu: «sap més el dimoni per vell que per dimoni», en referència a l’experiència que hom acumula amb el pas del temps. És talment un plus que et fa capaç de mirar més enllà de l’immediat. No tothom aprèn a la mateixa velocitat ni treu el profit suficient a les experiències viscudes. Si algú creu que tota la fruita madura al mateix temps, significa que no sap res ni és pagès. Recordo una escena de Joan Salvador Gavina de Richard Bach on a prop del moll, al voltant de les embarcacions dels pescadors, hi havia dues gavines que es barallaven per fer-se amb un bocí de peix, una vella i l’altra jove, discutien i es picotejaven per assolir el preuat tresor. Joan Salvador retreu a la vella el fet de no cedir-li el bocí de peix a la jove, com si li digués que les seves preocupacions o horitzons han de ser altres i no pas aquestes. Hi ha tantes coses per aprendre —segons aquesta metàfora— que no podem malgastar el temps amb la disputa d’un miserable peix, en menjar i dormir i poca cosa més. D’altra banda, el famós Robinson Crusoe de Defoe va poder posar el nom de Divendres a l’esclau que va recaure en aquella illa perduda enmig de l’oceà, precisament perquè fou divendres el dia en què el va trobar, ja que d’ençà del naufragi, tingué esment de contar el pas dels dies, sentint-se així unit a la civilització que havia perdut. Gràcies a la seva perícia i a l’observació, fou capaç de sobreviure. En el diari esmenta que un dia plovia a bots i barrals i va pensar que aquella pólvora que havia tret d’un altre vaixell, allà fonat, se li faria malbé, i es va esgarrifar; aleshores decidí, després de la tempesta, dividir-la en diversos paquetets per així tenir-la més protegida. De la necessitat fa virtut, de qualsevol cosa fabrica un estri i la imaginació vola. Podem ser destruïts, però no derrotats, perquè si desapareix la il·lusió desapareix una part essencial de la vida, i la seva il·lusió era que el trobessin. D’això tracten aquestes paraules d’avui, de l’aprenentatge i la memòria o d’observar i aprendre en el món de l’educació. Abans l’aprenentatge d’un ofici començava amb l’observació. Efectivament, acompanyaves a un oficial electricista, mecànic o ferrer, i observaves com treballava, mentre et donava algunes indicacions i et feia aprendre el nom de les eines. Precisament l’espècie homo va evolucionar —entre altres circumstàncies— gràcies a aquesta capacitat d’atenció. Imitant el que fan els altres, aprens, i et dona la destresa i la intel·ligència suficient de fer eines que fan eines. I això només s’aconsegueix observant. Primer has d’aprendre i després, més tard, podràs inventar. L’ésser humà aprèn per acumulació de sabers. La família, en primer lloc, i després, l’escola, són els puntals més rellevants en l’aprenentatge dels primers anys de vida. Els infants són com esponges de bany, que l’absorbeixen tot, tant el bo com el dolent. Per això Freud va dir que els primers anys són fonamentals, ja que es forma potencialment la personalitat. Hi ha unes regles que qualifico de bàsiques i que sovint no es tenen en compte, com el fet de donar les gràcies i saludar. Aprofito aquesta avinentesa per explicar que en el meu poble, no diré quin és, quan vas per una voravia i ve una altra persona per aquesta, però en sentit contrari, quan et veu de lluny, es passa a l’altre costat i quan arriba a la teva alçada (en paral·lel) fa com si no et veiés. Tota aquesta comèdia per no saludar. Fins a on hem arribat? En fi, són mals actors. Però això que passa en l’àmbit del carrer i que he repetit més d’una vegada, també es dona, malauradament, en altres àmbits que per la seva singularitat han de ser exemple d’educació i que no ho són, com en les escoles i instituts. No és l’habitual, però a vegades succeeix, que poden passar mesos o anys —i no exagero— abans que algú finalment es digni saludar. «I tu, ets nou en aquest institut. No, ja fa vuit anys que hi treballo aquí». Hi ha educadors que mai saluden, que passes davant d’ells i són incapaços de mirar-te a la cara i dir bon dia o adeu, especialment en aquells centres massificats. Prejudicis? Pot ser que sí, o pot ser que no. Més enllà d’això, es tracta simplement de la més rudimentària educació. Va haver-hi una vegada que un director a l’inici d’un nou curs lectiu quan feia el discurs de benvinguda a tot l’alumnat va recordar la importància de saludar quan entres en una aula o et creues amb altres companys o qualsevol professor/a pels passadissos, de donar gràcies i dir adeu; en definitiva de ser elegants i educats. Recalcar això és tan important com aprendre. Les formes, no ho oblidem, són una part imprescindible en l’aprenentatge.
A vegades discutim si aquest sistema educatiu és bo o dolent, si és inclusiu o exclusiu, si fem servir mètodes antics o aportem innovacions, que és millor tecnologia o pissarra i guix, si afavorim l’autonomia i la independència de l’alumnat o, en canvi, els encaminem cap aquí o cap allà. Hi ha meravellosos documents educatius —quina llàstima, el paper tot l’aguanta—, es parla de competències, de la programació d’aula, de projectes, àmbits, de canviar els mètodes d’avaluació, de pràctiques restauratives i un fotimer de suposats «invents»; en conclusió, s’intenta introduir el que considerem canvis qualitatius que modifiquen els objectius, les formes de treball i la mateixa essència del sistema educatiu. Ja ho sabem que ensenyar avui és profundament diferent d’èpoques anteriors. A més els canvis socials, polítics i econòmics han estat tan ràpids que gairebé no hem tingut temps per a assimilar-los com toca, per no parlar de les diverses reformes, que ajuden més aviat poc a oferir una educació de qualitat, la qual cosa ens porta a l’escepticisme i un cert deteriorament entre els docents. Una societat que contínuament està canviant imposa una dinàmica de renovació permanent. Si educar consisteix a millorar a una persona i, consegüentment, a la mateixa societat, aleshores estem parlant d’una educació utòpica, probablement irrealitzable. Ara bé, si no ens posem en camí, tampoc l’aconseguirem. Caure, aixecar-se i avançar, la utopia és això. No hi ha sistema educatiu perfecte. Els problemes socials actuals respecte als joves no són totalment culpa de les escoles o instituts, la societat també té alguna cosa a veure, o la família, o els mitjans de comunicació. És una qüestió de responsabilitat col·lectiva. Tanmateix, la veritable educació comença a casa, i quan això no es dona o falla per ics circumstàncies, hi ha greus mancances de valors morals, com ara el respecte als altres. L’educació és de tots; per tant, una responsabilitat col·lectiva. Hi ha uns elements comuns sobre els quals hauríem de tenir més esment: la cura, la responsabilitat, respecte i coneixement. Cura que es tradueix com a preocupació i creixement; responsabilitat no entesa com un deure o imposició, sinó com un acte totalment voluntari, talment la resposta a les necessitats expressades o no d’una altra persona; respecte, és a dir, la capacitat de contemplar a l’altre com a una individualitat única. El coneixement és fonamental per tal de respectar a un altre, car la cura i la responsabilitat serien totalment cegues si no fossin guiades pel coneixement. No estaria malament fer un vol sobre les idees de Francisco Giner de los Rios i el seu pensament sobre educació.