«De tot el que trobam al món, la passió de la carn, la passió dels ulls i l’arrogància de la vida, no provenen del Pare, sino del món.» 1 Joan 2:16
Ve de molt antic les problemàtiques relacions de l’home amb la carn,tots ho sabem. Sempre que se la cita, apareix el paradigma del pecat. De la poma i la serp. En definitiva, de la perdició més absoluta.
Associada molts de pics a la gula i als poderosos, menjar-ne ha estat des de molt antic un símptoma de bona alimentació. De proteïnes a l’organisme. També de generació de cèl·lules vermelles i abundància de plaquetes. Els malalts de leucèmia prou que ho saben: un dels molts consells que se’ls donen quan són diagnosticats tracta sobre el major consum de carn vermella.
Ara l’Organització Mundial de la Salut recomana que no en mengem massa. Els mateixos que varen canviar diverses vegades d’opinió sobre la mateixa qüestió i el vi - ara no és tan dolent, un glopet pel cor: fa deu anys era pesta - ens recomanen mesurar el consum carnivor. Descobrint la Seu, arriben a la conclusió de que els animals tenen flatulències quan mengen. És ben cert, endemés que imbatible: com els humans, quan els animals omplen l’estómac, el solen moure. I passa el que passa. No entrarem en detalls.
No ho sé, però acusar les diverses restes orgàniques dels herbívors de provocadores del forat de la capa d’ozó pot arribar a ser un raonament maniqueu. Potser qui el fa no té en consideració que durant mil·lennis els avui assenyalats com a depredadors ambientals han servit de menjua...i no s’havia detectat cap anomalia al cel de l’Antàrtida. Sense voler dir que el raonament no tingui base, potser s’hauria de millorar.
Quan els vegano escèptics han contraatacat amb l’argument de que un augment espectacular del consum vegetal del planeta podria plantejar notoris desordres de consum d’aigua a escala mundial, s’ha arribat a llegir que les vaques i porcs consumeixen una quantitat enorme de líquid per la carn que produeixen. És un pensament urbanita, de qui no ha trepitjat massa el camp. O del qui no sap el que és la cadena tròfica. O la vol ignorar: si fòssim conseqüents, o els humans hauríem d’alimentar-nos de cucs i pesar molt poc o fer grans esforços físics diaris per a justificar la immensa quantitat de calories extra ( sia amb carn o amb vegetals ) que consumim.Cosa que potser el consultor de l’OMS no estaria disposat a fer de cap de les maneres, per cert. És un raonament que podria arribar a justificar l’ eliminació de tots els vertebrats no consumidors de vegetals. Excepte els humans, naturalment. I assumpte arreglat.
Potser el que passa és que la classe científica no s’atreveix a dir-li al rei que va despullat. Això és que pot estar passant. Traduït, que el problema ambiental més gran que té l’ Humanitat a dia d’avui no són les ventositats animals. O que algú digui que l’ indústria càrnica pugui ser més perjudicial pel medi ambient que la petroliera. Que Déu n’hi do. Si no que és possible que el gran problema sigui la demografia assolida en els darrers quaranta anys a la Terra. Hem ultrapassat els vuit mil milions de persones quan a principis del s.XX no arribaven a mil cent milions d’ànimes. Preu de l’avanç de la indústria sanitària i farmacèutica, endemés que de la globalització. Que evidentment, repercuteix en les onades de calor que enviam cap a l’atmosfera, els plàstics que incivilitzadament deixam a la mar...
Cercar una solució en aquesta línia sí que tindria sentit. Però culpar la carn vermella a l’excés de contaminació no és massa profund. Com aquell principi que defensa que les armes maten: en ambdós casos és el gènere humà qui pren la decisió d’utilitzar o menjar malament. No el filet a la carnisseria o el rifle a l’armeria. Moltes gràcies.
