Dona, societat, empatia, ambicions i validesa

Reflexió I. Que les dones han estat sotmeses a un paper secundari pel gènere masculí des de l’antic Egipte, ningú ho gosaria posar en dubte. Que la conscienciació sobre la problemàtica en quan a discriminació de gènere és essencial i irrenunciable. Que, en definitiva, el moviment en pro de l’empoderament de la dona com a ens igual a l’home és, senzillament, una qüestió de principis que té pendent aquesta societat. Ara bé, el que darrerament també moltes dones tampoc posen en entredit és que la discriminació positiva en llistes o consells d’administració serveixi per a millorar substancialment les condicions del gènere femení en el seu conjunt. En alguns casos, el feminisme ha servit per catapultar carreres polítiques de dones que sense aquest leitmotiv molt probablement no haguessin somiat mai en trepitjar les Corts, determinats ajuntaments o parlaments autonòmics. Com homes, per cert: la quantitat de mascles amb poc esperit executiu a llocs de responsabilitat és alarmant. La inutilitat per a una funció no entén què es té a l’entrecuix, sinó al cap. Per tant, si es vol millorar la dona, el que s’hauria de plantejar és millorar la societat en el seu conjunt. Que és molt diferent. Meritocràcia i no militocràcia.

Reflexió II. Els cadells dels partits polítics haurien de tenir prohibit l’accés a un càrrec públic sense haver demostrat abans una certa professionalitat prèvia, al sector privat o públic. La qual cosa hauria d’incloure el seu accés a les llistes electorals. Potser incidint en la validesa de les persones avançarem en conjunt. Però fer-ho per raó de militància i edat, no és que hagi donat massa resultat. Per ara.

Reflexió III. Constatar la incapacitat manifesta d’Aina Calvo i Sastre com a delegada del Govern. Tant per no convèncer a Madrid sobre el caràcter turístic d’aquestes Illes com per les raons donades per tal negativa, sorprenents a la vegada que grotesques. Revelant-la com una enemiga no ja del sector turístic, sinó de tota aquesta Comunitat. Sap greu dir-ho, però les seves darreres manifestacions varen demostrar a tots els presents com les seves ambicions personals van molt pel damunt de les necessitats col·lectives d’aquestes Illes. Presumptament «confonent» convenis passats amb futurs i inversions europees amb préstecs ICO. Que, bàsicament, són més deute per les empreses. Però no ajuts.

Reflexió IV. Encara que estiguem tots sans, correm el perill de quedar a les Illes quasi per sempre. I és que la inexistència de mitjans per arribar a les Illes Balears i Canàries ja no és cap quimera, sinó una potencial realitat . D’entrada, el nostre principal proveidor en quan a comerç marítim és a punt d’entrar en concurs de creditors. El sector aeri -l’altre gran vector pel qual es vehicula el transport illenc- no ha estat cap excepció al moment d’incertesa econòmica regnant a tot el món. L’exemple més clar ha estat l’absorció d’una coneguda companyia aèria per la seva competència mitjançant un crèdit ICO exprés. Molts han assenyalat l’operació com una estatalització encoberta prèvia a la seva venda. Com la que estan visquent les principals companyies de transport aeri europees, que han estat nacionalitzades o el seu volum s’ha vist reduït considerablement. Alerta doncs a la connectivitat balear -i canària- en els propers mesos.

Reflexió V. No tindrem temporada sense emissors. Per molt que el milió de balears estiguessin immunitzats contra la Covid 19... si no s’enlairen els avions des de Frankfurt, Estocolm, Londres o Amsterdam, no hi ha res a fer. Mentre els parlaments europeus mantiguin la isolació fronterera -i pareix que n’hi ha per estona- ja podem obrir terrasses, restaurants i hotels. Si manca la principal font generadora de riquesa -la clientela internacional- serà fer «retxes a la mar». SOS Turisme? No: SOS Illes si no arriben visitants, que és molt diferent.

Reflexió VI. Això hauria de servir com a estímul als Governs nacionals i autonòmics i locals per a intentar mesures correctores o pal·liatives enfront el desastre que suposa el Sars-Cov-II a moltes llars i empreses de Balears. Però una cosa és parlar -«farem, lluitarem, legislarem»- i l’altra passar al terreny pràctic. Com anul·lar temporalment el cobrament dels impostos que no es proporcionen. Com per exemple, els fems. O la reducció de les Activitats Econòmiques. Quan hotelers, restauradors o senzillament botiguers pregunten el motiu al seu batle, aquest els sol dir: «el Consell no ens deixa». El súmmum ve quan els afectats van a la institució insular, i reben com a resposta un lacònic «no hi ha cap informe jurídic que pugui avalar tal resolució». Quan a la fi, i després de moltes queixes, les diverses patronals ho pregunten als responsables polítics, la resposta mostra el nivell de poca empatia que té la nostra classe política envers la força productiva : «És que cap jurista de la institució el vol signar». I així va aquest país, on molts i moltes proclamen bells discursos, però pocs i molt especialment poques els executen. I és que no és qüestió de ser home o dona. És qüestió de ser vàlid...o vàlida, i vostès ja em poden haver entès.